29 de febr. 2016

Espai, obertura

Tret d'aquells casos en què la simple curiositat n'és el motor, el fet d'interessar-se per la meditació indica que la persona reconeix que la seva vida no acaba de ser satisfactòria. Aquest reconeixement ja és un progrés, i constitueix el primer pas per a posar en marxa un canvi d'actitud, de visió, que permeti capgirar el seu estat actual. Ara bé, que la situació vital resulti insatisfactòria no vol pas dir que hi hagi quelcom que està malament en la persona, quelcom a aprendre, millorar o eliminar. En les vies espirituals, el despertar indica la sortida d'un somni, de la confusió, i el reconeixement de la realitat. Despertar no és pas deixar de ser allò que ja érem. És per això que no és una bona idea apropar-se a la meditació amb l'objectiu de fer-la servir per a canviar, per a esdevenir una persona millor en algun sentit.

Jutgem i qualifiquem massa. Posem una atenció desmesurada al contingut dels nostres pensaments. També donem una importància excessiva a la presència d'emocions, sentiments o sensacions. Tot plegat constitueix un gran desgast psíquic i físic. Genera una opressió que finalment ens desborda perquè no sabem com gestionar-la. Es pot representar usant la imatge d'una cambra tancada, sense finestres, en què les parets es van acostant les unes a les altres i nosaltres estem sols al mig. La sensació d'ofec, d'estar atrapats en la situació, pot arribar a ser molt intensa i dolorosa.

En la tradició budista ocupa un paper central l'obertura, la idea d'espai obert i il·limitat. És en aquest espai on sorgeix tot allò que ens afecta d'una manera o altra. Sortir de la presó estreta cada vegada que ens hi fiquem i recuperar l'obertura que ens mena cap a aquest espai tan ample i acollidor és un moviment que convé no perdre mai de vista. Podem integrar-lo tant en la pràctica de la meditació com en el nostre dia a dia quan no estem meditant.

Durant la meditació és important no quedar-se completament aturat, perquè quan això passa l'atenció s'afebleix molt. Una bona manera d'evitar-ho es basa en mantenir-nos a prop d'aquest espai primordial. Podem aconseguir-ho a través de la respiració. Així, quan expirem hi deixem anar els pensaments, les emocions o els sentiments que hagin sorgit. Permetem que retornin a la base en la qual s'han originat, independentment del seu contingut. Ens interessa ser conscients del procés que consisteix a adonar-nos d'allò que ha sorgit i, a continuació, deixar-ho anar suaument.

En aquesta dinàmica, convé observar que si bé la referència a obertura i a espai és només una manera de parlar, de fer-nos una imatge comprensible d'allò a què ens referim, no es tracta pas d'una il·lusió, d'una fantasia. La base primordial a què fa referència l'obertura i l'espai és ben real. És allò més real que hi ha en nosaltres perquè constitueix el nostre ésser. Per tant, treballar amb l'obertura i l'espai no és cap autosuggestió, malgrat que no disposem de paraules adequades per a referir-nos a la Font a què ens adrecem.

28 de febr. 2016

Chögyam Trungpa (II)

Em sembla que un problema fonamental que tots tenim és que som molt crítics amb nosaltres mateixos, fins al punt que arribem a ser els nostres propis enemics. La meditació és una manera d'acceptar-se, de reconciliar-se amb un mateix i fer-se'n amic. Potser descobrirem que no som tan dolents com ens havien dit.

[...] Meditar és simplement compenetrar-se amb un mateix, examinar efectivament i sense avergonyir-se el propi procés psicològic. És reconèixer-se de manera completa en allò que hom és. A menys que siguem capaços de fer-nos amics de nosaltres mateixos no hi haurà cap esperança. Si ens declarem irrecuperables, si tenim una visió vil de nosaltres mateixos, estem enfonsant els ponts de què disposem; aquestes actituds ens obliguen a estar sempre buscant quelcom molt millor que allò que som. Tractar de guanyar una cursa contra un mateix a cada instant pot allargar-se indefinidament. I així és precisament com ens comportem.

Per tant, meditar és entrar en contacte amb allò que som veritablement, amb totes les manifestacions aspres, tosques, doloroses, irritants i fastigoses que succeeixen dintre nostre. Per molt repugnant que sigui el nostre estat d'ànim, hem d'examinar-lo. Veure'l és meravellós. Descobrir que aquestes coses existeixen en el seu ambient natural és d'una gran bellesa: és una altra dimensió de la bellesa de la natura. [...] La meditació, doncs, és una manera d'entrar en aquesta situació natural i orgànica, de ficar-s'hi de ple, per la via més directa i perfecta.

(Text adaptat de Abhidharma. Psicología budista. Editorial Kairós: Barcelona, 1988.)

27 de febr. 2016

Tenir, fer, ser

El cos i la ment de l'ésser humà, el cos-ment, és una de les formes en què la Vida s'expressa, es desplega. Així, el cos-ment és forma, el mitjà que serveix al propòsit. Un mitjà que ens permet tenir (obtenir) i fer (actuar) en el món. Mentre no perdem de vista quina és la base, la font, i quin és l'instrument, el mitjà, la nostra existència es manté en harmonia amb la dinàmica de la Vida. 

En canvi, aquesta harmonia es trenca cada vegada que el tenir i el fer els deslliguem del ser. Això passa quan oblidem la nostra essència i en fem del cos-ment un ésser diferenciat del seu origen, una identitat pròpia. Aleshores, l'existència queda encongida i ofegada. El sentit d'aquesta existència passa a ser un tenir i un fer que busquen de satisfer els desitjos d'un individu que es veu autònom i es creu separat de tot allò que considera que són altres éssers, també autònoms i separats. Desapareix l'harmonia i el fluir en el si de la Vida. En lloc seu, apareix la insatisfacció constant, la lluita per aconseguir o dur a terme quelcom que ens hauria de retornar la pau perduda. Aquesta lluita està condemnada al fracàs des del primer moment, atès que l'equilibri trencat no es podrà restaurar mai acumulant possessions o èxits personals. Allò que cal és renunciar a la resistència inútil que hem introduït i acceptar de grat el corrent que tot ho mou i del qual formem part.

El jo social, aquest jo petit amb el qual ens identifiquem, té les seves raons. Sobretot, una raó de tipus pràctic: socialment ens resulta necessari per a organitzar les molt diverses interaccions i relacions que mantenim els uns amb els altres. També convé recordar que té una funció formativa en la infància i l'adolescència. No obstant això, no podem perdre de vista que és un jo instrumental. Tal com ho és el cos que ens acompanya. L'un i l'altre són moviment, projecció. El seu àmbit és el de tenir i fer.

Quan ens quedem quiets i en silenci, durant una estona, anem deixant enrere l'agitació superficial que ens manté tothora ocupats i expectants. Aleshores, els anhels es van apaivagant. Ja no ens cal posseir ni assolir res per a sentir-nos en pau amb nosaltres mateixos. N'hi ha prou amb constatar que som i que el nostre ésser no està mancat de res. Aquí hi podem trobar el centre estable del qual tot sorgeix, també el jo petit, i al qual tot retorna.

18 de febr. 2016

Tenir cura de la ment

Tothom entén que per a contribuir a mantenir saludable el cos hem d'ocupar-nos de la seva higiene, donar-li una alimentació sana, procurar que estigui actiu i deixar-lo descansar adequadament. Si bé aquestes pràctiques no garanteixen sempre la salut, oblidar-les ens encamina cap a les malalties i les disfuncions.

Entre nosaltres, qui té una cura semblant de la ment? Qui la manté neta, l'alimenta com cal, la fa treballar quan i com convé, i la fa reposar quan no és necessària? Qui la governa? El cas és que la tenim ben abandonada. Com si no calgués fer res per ella. Passen els anys però no madura, més aviat consolida unes dinàmiques instintives, molt primàries, que poques vegades són les més convenients. El resultat és una ment alhora rutinària i inestable, que no coneix altra disciplina que el seu caprici. Essent així, no és estrany que ens acabi produint tants i tants maldecaps. 

La meditació és la via per excel·lència per reconduir aquesta situació. Meditar obliga la ment a baixar de la trona des d'on actua amb un despotisme absolut. L'ensenya a ocupar-se d'allò que ens és profitós i a deixar estar tot allò altre que ens intoxica o ens fa perdre el temps i la vitalitat. Fa que es desenvolupi en ella l'atenció sostinguda en el present i la concentració sobre allò que li demanem. En darrer terme, la ment ha d'aprendre a servir amb diligència quan és requerida i a apartar-se quan esdevé una nosa, una intromissió.

Tota aquest canvi que es persegueix, és clar, ha d'enfrontar-se a les resistències diverses que la ment aixeca. Ella no accepta pas de bon grat la seva nova posició. Al contrari, s'hi oposa de valent de totes les formes possibles —i en aquí disposa de molts recursos— per tal de fer fracassar el nostre propòsit. Les dificultats, doncs, no ens faltaran. No obstant això, passi allò que passi, hem de trobar la manera de no rendir-nos ni desesperar-nos. Recordem que sempre hi és!

1 de febr. 2016

Despertar

Una altra manera de sintetitzar la nostra dificultat principal pot ser aquesta: en cada situació, i de forma rutinària, ens sotmetem als interessos, les exigències i els pronunciaments del jo superficial. Aquell jo que és només un conglomerat d'elements diversos com ara creences, records, preferències, aversions, dades, coneixements o trets psicològics. En aquest sentit, és molt remarcable la gran influència soterrada que tenen en nosaltres les diverses formes de malestar físic que, en un grau o altre, ens acompanyen tan sovint. Pensem, per exemple, en el cansament, la son, el fred, la calor, la gana, una mala digestió, la incomoditat en la positura, el dolor o el soroll. Aquestes influències quotidianes ens passen desapercebudes encara que poden arribar a condicionar-nos molt negativament (tensió que s'acumula, mal humor, irritació, tristesa o decaïment).

El cas és que tot allò que m'arriba pels sis sentits (cal incloure la ment com a sisè sentit) posa en marxa immediatament un procés d'avaluació, sovint molt poc conscient, en què es tracta de determinar si crec que m'afecta a mi i, cas que sí, de quina manera. Aquest jo petit o superficial (el mi) agafa el protagonisme, filtra allò rebut i hi respon de forma automàtica a partir dels propis criteris. Actua així i procura que no sorgeixi cap altre moviment fora del seu control.

Aquesta opció de vida dictada pel jo superficial és de fet un somni, una alienació. Malauradament, hi estem tan habituats que podem passar molts dies seguits sense recordar que no estem obligats a vagarejar perduts en un somni. De tant en tant, potser ens desvetllem una mica i som capaços d'abandonar durant una estona aquesta perspectiva tan estreta. Però al cap de poc temps, tornem a caure fascinats per les quimeres i les il·lusions. La pràctica continuada de la meditació contribueix a fer més freqüents i duradors els desvetllaments que ens retornen a la realitat des del silenci interior.