21 de jul. 2016

Exercici

Al llarg d'aquest exercici es tracta d'abandonar completament, encara que només sigui de manera provisional, la idea d'un jo personal, diferenciat i separat de la resta d'éssers humans, així com tots els termes que depenen d'aquest jo, com ara meu/meva o a mi

Això significa posar-se en el context en què si bé constatem la gran diversitat d'éssers humans que existeixen, reconeixem que més enllà de les diferències contingents (aspecte, cultura, creences, capacitats, gustos...) a tots ens mou sempre la mateixa finalitat, defugir el patiment i apropar-nos a la felicitat. De manera més o menys sensata i adequada (a vegades, molt poc sensata i adequada) tots i totes busquem això.

Entès així, no existeixen diferències substancials entre els uns i els altres. Tots som criatures d'una mateixa expressió o manifestació. De fet, aquesta unificació no només s'estén a tots els éssers humans sinó que abastaria tots els éssers sensibles. En aquestes condicions es fa evident que no té cap sentit que un ésser humà en perjudiqui un altre, simplement perquè en no haver-hi jo tampoc no hi ha uns altres que siguin essencialment diferents.

L'objectiu de l'exercici és anar més enllà de la simple comprensió intel·lectual que aquest jo amb què ens identifiquem és només un fantasma, una creença, d'aquesta manera podrem experimentar les conseqüències pràctiques que comporta integrar aquesta desaparició del jo en cada situació de la vida quotidiana.

Un cop eliminada la diferència que estableix el jo davant dels altres, el panorama es transforma radicalment. Tot esdevé molt més clar i simple. De fet, al llarg de l'exercici podrem comprovar que allò que sovint anomenem problemes acaben desapareixent. No pas per resolució, sinó per dissolució.

La proposta és, doncs, dur l'exercici a la pràctica, tantes vegades com es vulgui, però sempre durant un temps limitat i no gaire extens. No resulta gens fàcil mantenir-lo durant molt de temps. Mentre duri, he d'observar quines noves situacions es generen i quines són les respostes que sorgeixen quan interacciono sense les exigències d'un jo.

14 de jul. 2016

Vida espiritual (II)

Tot i la nostra determinació d'orientar-nos en la direcció del bé, un cop i un altre ens en desviem i acabem provocant una trencadissa. Pot ser que ens calguin moltes ensopegades abans no arribem a adonar-nos de què estem fent. Perquè es tracta d'això, de què fem, i no pas de què passa. La dificultat rau en què allò que fem (o pensem, o diem) sorgeix com una reacció automàtica de la qual en som molt poc conscients. Les rutines de la ment, generades per creences, anhels, frustracions o temors, estan tan consolidades que la voluntat de corregir-les no té prou força com per frenar la seva inèrcia. Quan ens n'adonem ja és massa tard; l'ego ha envestit o defugit allò que tenia al davant si li produïa aversió, o bé s'hi ha abocat si li produïa satisfacció. Tant en un cas com en l'altre, a cegues.

Davant d'aquests fracassos, la pitjor decisió que podem prendre és creure que no hi ha res a fer, que no podem canviar, que sempre serem així. La decisió apropiada passa per reforçar la paciència i la persistència. Condemnar-nos o castigar-nos només reforça allò que precisament voldríem deixar enrere. Convé aixecar-nos de terra una altra vegada i reprendre el camí. Si revisem com anàvem, la nova caiguda pot mostrar-nos on i com hem tornat a badar.

Ens cal, sobretot, practicar el coratge necessari per a poder introduir una pausa, un silenci interior, en lloc d'abandonar-nos a la pressió emocional i deixar que sigui ella qui respongui a la situació que es presenta, tant si aquesta ens plau, com si ens desplau o bé ens resulta indiferent. Aquest coratge es guanya a través de la pràctica de l'atenció conscient. Si no sóc prou conscient d'allò que expressa el cos i la ment no seré capaç de respondre-hi adequadament, al contrari, es dispararà el tipus de reacció que estigui més reforçat, tot seguint un cert patró que s'ha establert al llarg dels anys i que deixa de banda completament què hi ha en mi, ara i aquí.

En l'àmbit espiritual tota resposta que no passi la prova de la compassió, de l'amor bondadós cap a un mateix i cap als altres, és una resposta equivocada.