26 d’ag. 2016

Contes que m'han inspirat (II)

L'home, que era vell i molt devot, acabava de morir. De seguida va pujar cap al cel i es va trobar davant de Déu. En aquell precís moment li va aparèixer la visió d'un camí ben llarg en què es veien dues rengleres de petjades que avançaven en paral·lel. Va entendre que el camí era la seva vida, que una de les rengleres de petjades corresponia a les seves passes, al llarg dels anys, i que l'altra tenia les petjades del Senyor, que caminava al seu costat. Mentre les observava es va adonar, amb un esglai, que en els moments de la seva vida en què havia passat per dificultats més extremes sempre desapareixia una de les rengleres de petjades.

Amb una gran tristesa es va adreçar a Déu i li va dir, "Senyor, he vist que m'heu acompanyat al llarg de la meva existència mundana, i que m'heu anat mostrant el camí. Us ho dec tot i us estic molt agraït. Però em dol veure que quan passava les pitjors dificultats Vós ja no estàveu al meu costat." Déu, se'l va mirar amb tendresa i li va respondre, "T'equivoques, fill meu. La renglera de petjades que veus que hi ha en els moments més foscos de la teva vida correspon a les meves passes. Les teves no hi són, perquè aleshores jo et recollia i et portava en braços. És així com vas poder superar aquelles èpoques en què estaves tan desesperat."


(Adaptat de Martine Quentric-Séguy. Cuentos de los sabios de la India. Paidós: Barcelona, 2007.)

1 comentari:

  1. Moltes gràcies pels teus contes, realment inspiradors i font de reflexions.

    ResponElimina