El vol acrobàtic de la gimnasta
sembla que desconeix la gravetat.
No mostra el dolor de les estrebades,
ni l'enuig per les caigudes que han preparat
la no-caiguda que ara aplaudim.
La demostració del teorema
és perfecta, clara i polida com un diamant.
Es perden en l'oblit les provatures estèrils,
les intuïcions errònies i les idees
brillants, però inútils.
La interpretació del quartet de corda
flueix com l'aigua quan llisca en un rierol.
Oculta les llargues hores de fatiga
per tantes repeticions, les sensibilitats foses
en el gresol d'aquest batec.
Tots els propòsits excel·lents
exigeixen determinació, esforç i paciència.
És només per aquest camí que, a vegades,
la Gràcia s'avé a guiar-nos.
Per les dreceres, mai.
Hola Josep M.
ResponEliminaÉs necessari sempre tant d'esforç?
Hi ha persones a les quals la vida les ha acompanyat sempre. Vull dir, els ha estat tot relativament fàcil, no hi ha hagut grans drames a les seves vides. Han gaudit de benestar a la família, s'han sentit estimades, estan acompanyades, tenen suport.... D'altres en canvi, naixem en famílies on hi ha violència, falta d'amor, potser fins i tot necessitats econòmiques...
I potser en tota una vida no arriba la Gràcia. Com ho podem entendre això?
Alba
Gràcies, Alba, per les preguntes.
EliminaAl meu entendre, hi ha aquí tres punts a tenir presents alhora per tal de no caure en la confusió i el desesper.
El primer és que el dolor, amb les seves múltiples cares, forma part de l'existència. En un moment o altre, afecta tothom, sense excepció. Que no t'enganyin les aparences.
El segon és que aquest dolor no està repartit de manera uniforme. Certament, les diferències de circumstàncies, personals i socials, entre uns i altres són ben notòries. No coneixem el per què (encara que s'han formulat diverses explicacions sobre això), de manera que és un fet que ens convé acceptar d'entrada, encara que només sigui perquè no el podem canviar. Comparar-nos entre nosaltres no ajuda a aconseguir res de bo.
El tercer, si acceptem els dos primers, ens porta a centrar-nos no tant en allò que ens passa (que ens ve donat) sinó, sobretot, en com responem a allò que ens passa (on sí que hi podem incidir) per tal que el dolor no tingui la darrera paraula. Alliberar-se, despertar, ve a ser això.
Gràcies Josep M.
ResponElimina