Encara és fosc, però el vagó
ja s'ha omplert.
Dempeus, frec a frec,
vint-i-tants cossos pacients.
Tot d'ulls que no miren enlloc
―o que només veuen un telèfon.
Les boques, silencioses. Cadascuna
com si estigués sola.
A fora comença a clarejar.
L'aire és fred, el cel, serè.
De sobte, una criatura arrenca el plor
i, tota sola, fa reviscolar
qui sap quants cors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada