10 de des. 2016

Una cuereta blanca...

Una cuereta blanca s'ha posat
al peu de la finestra.
Camina cerimoniosa, amb la cua en dansa,
amunt i avall, amunt i avall.

El vidre ens separa ―tu, al cel; jo, a l'estança―,
però també ens ha reunit.
En ell, cuereta, t'hi trobes reflectida
(saps que ets tu?), i no em veus a mi.

Res de llavors, ni d'insectes.
Saltes al buit i traces onades
en l'aire del migdia.

2 comentaris:

  1. sempre he pensat que la bellesa i el coneixement ( en majúscula ) en algun lloc s acaben trobant i fusionant

    i aquestes paraules m ho han recordat

    gràcies

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al voltant de la meditació13 de desembre de 2016 a les 16:07

      Moltes gràcies, Jin, per les teves paraules. El cas és que he dubtat força abans de publicar aquestes dues darreres entrades curtes. Podien resultar gairebé ridícules.

      Vaig sentir la necessitat de canviar el llenguatge i intentar comunicar una mica la meravella, el misteri, que podem copsar en qualsevol escena quotidiana quan la contemplem totalment oberts, receptius i en silenci.

      No hi tinc pas gaire traça, però m'has donat ànims per a seguir intentant-ho.

      Elimina