16 de set. 2016

Contes que m'han inspirat (III)

Un home molt orgullós de si mateix va fer cobrir amb miralls totes les parets i el sostre de la cambra més bella de casa seva. Allà, s'hi tancava sovint i contemplava la seva imatge. S'admirava amb detall, des de dalt, des de baix, per davant i per darrere. D'aquesta manera es sentia important i especial, a punt per enfrontar-se al món.

Un matí va sortir de l'estança i va marxar sense tancar la porta. El seu gos hi va entrar i, en veure que hi havia tants altres gossos, va començar a bordar i a amenaçar-los. En adonar-se que també l'amenaçaven s'hi va llançar al damunt. Va resultar un combat espantós: les batalles contra un mateix sempre són les més ferotges! Al final, el gos va morir exhaust.

Quan va tornar l'amo i va entrar a la cambra es va desesperar en contemplar l'escena. Tant es va trasbalsar, que va ordenar que hi tapiessin la porta d'entrada. Un asceta que passava per allà, en assabentar-se de què havia succeït, va dir-li: 

"Aquest lloc et pot ensenyar molt. Deixa'l obert."

"Què vols dir?", li va respondre l'amo.

"El món és tan neutre com els teus miralls. Segons ens mostrem meravellats o ansiosos, ens reflecteix allò que li presentem. Si ets feliç, el món també ho és. Si et sents turmentat, el món també ho estarà. En ell combatem sense treva els nostres reflexos i morim en l'enfrontament.

Que aquests miralls t'ajudin a comprendre això: en cada ésser i en cada instant, feliç, fàcil o difícil, no hi veiem la gent ni el món, tan sols hi veiem la nostra imatge. Observa això, i tots els temors, totes les aversions i les lluites t'abandonaran."


(Adaptat de Martine Quentric-Séguy. Cuentos de los sabios de la India. Paidós: Barcelona, 2007.)

14 de set. 2016

Anthony de Mello

Vigilància

 "Hi ha cap cosa que pugui fer
per aconseguir la il·luminació?"

"Tan poca cosa com pots fer
perquè el sol surti al matí."

"Aleshores, per a què serveixen els exercicis espirituals
que em prescriviu?"

"Per a assegurar-te que no dorms
quan el sol comença a sortir."

                                                                ***

Transformació

A un deixeble que es planyia sempre dels altres,
digué el Mestre: "Si el que vols és pau,
cerca de canviar tu mateix, no l'altra gent.
És més fàcil protegir-se els peus amb sabatilles
que no pas encatifar tota la terra."

                                                                ***

Violència

El Mestre ensenyava sempre
que la culpabilitat ―tota culpabilitat―
és un sentiment pervers
que cal evitar com el mateix diable.

"Però, no hem d'odiar els nostres pecats?",
li digué un dia un deixeble.

"Quan et sents culpable,
no són els teus pecats allò que odies,
sinó tu mateix."

                                                                ***

 Moralitat

Els deixebles s'embrancaven sovint en discussions sobre el bé i el mal.
De vegades, la resposta esdevenia força evident.
Altres cops era difícil de copsar.

Quan el Mestre hi era present,
no prenia part en aquestes discussions.

Un dia li plantejaren aquesta pregunta:
"Està bé de matar algú que tracta de matar-me?
O està malament?"

Digué el Mestre: "I com podria saber-ho?"

Els deixebles, desconcertats, respongueren:
"Aleshores, com podrem discernir el bé del mal?"

Digué el Mestre: "Mentre sigueu vius,
moriu a vosaltres mateixos, sigueu totalment morts.
Llavors actueu com us plagui
i les vostres accions seran justes."

                                                                ***

Buidor

De vegades els nombrosos
i sorollosos visitants
trencaven el silenci del monestir.

Això trastornava els deixebles;
però no el Mestre, que estava tan content
amb el soroll com amb el silenci.

Als seus deixebles que protestaven,
els digué un dia el Mestre:
"El silenci no és l'absència de soroll,
sinó l'absència d'un mateix."

                                                                ***

Abandonament

"Quin és l'acte més sublim
que una persona pot fer?"

"Asseure's a meditar."

"No menarà això a la inacció?"

"És inacció."

"Aleshores, l'acció és inferior?"

"La inacció dóna vida les accions.
Sense inacció les accions resten mortes."


(Moments de saviesa. Editorial Claret: Barcelona, 1994.)

8 de set. 2016

Engany

Segons sembla, tot allò que experimentem, que vol dir, tot allò que es fa present en la nostra existència, depèn, en darrer terme, de la ment. Ella dóna forma als impulsos que li arriben a través dels sentits, i ella hi respon d'una manera o altra; el dolor i el plaer són dues de les seves respostes bàsiques. És ella qui teixeix els pensaments i qui s'hi entreté o els abandona. Ella, qui desenvolupa els estats en què ens trobem, com ara la por, la tristesa, l'eufòria o la indignació. Intervé sempre i arreu. Cada cosa de la qual en prenem consciència passa a través seu.

Tot allò que considero extern, ―el món, en diem―, amb tots els seus fenòmens, només es fa present en mi d'una manera concreta com a producte de la ment. El cos que experimento cada dia, també. És per això que quan dormo profundament no tinc consciència ni d'un món, ni d'un cos.

De manera sorprenent, això no ho solem tenir gaire en compte. Al contrari, la major part del temps al llarg de la nostra vida, ho ignorem del tot. Més aviat donem per bona la idea que hi ha un món exterior, independent de mi i ben definit, el qual és l'artífex de tot allò que experimento. De la mateixa manera, estic convençut que sóc aquest cos que reflecteix el mirall, en lloc de reconèixer que és només un cert vehicle, una vestidura per a la vida humana.

Aquesta ignorància, aquest oblit, ens porta a viure enmig d'una ficció malaurada. Allò real, l'expressió de Vida que sóc, esdevé ocult i, en contrapartida, em perdo en les fantasies d'un jo minúscul que creu que dirigeix una vida singular, estrictament personal, tot bregant enmig dels embats d'un món inhòspit i envoltat d'uns consemblants que li resulten totalment aliens.

No és potser aquesta la gran reconciliació que ens cal? En la ment hi la dificultat i el remei. Les relacions amb els altres ofereixen el camí i l'oportunitat. Què ens detura?