10 de gen. 2017

No-ment

No-ment fa referència a la manca de manifestació de la ment divagadora, aquella ment desbocada que no para d'opinar, jutjar, sentenciar, empènyer, rememorar o fabular, sense que en tinguem cap necessitat. Es distingeix, així, de la ment que és útil i necessària. Aquella que actua, quan cal, per tal d'analitzar una situació, prendre una decisió o planificar unes accions. Seria el cas, per exemple, de la ment que es posa en marxa quan el cotxe que conduïm s'atura inesperadament mentre circulem, de nit, per una carretera. Tant l'una com l'altra, procedeixen d'allà mateix, de la consciència. Són manifestacions, expressions diferents, que provenen de la mateixa font.

No-ment no s'ha de confondre, doncs, amb absència total de ment. No es tracta d'una ment anestesiada, una ment "en blanc" o de fusta, en què no queda cap rastre d'activitat. Aquest tipus de ment es pot produir, temporalment, mitjançant el consum de determinades substàncies i també, tal vegada, com a resultat d'un accident o d'una malaltia. Sigui com sigui, no és la situació a què aquí ens referim.

L'estat de no-ment no és pas cosa exclusiva de qui medita o de qui ha despertat. Pràcticament tots nosaltres l'hem experimentat en una ocasió o altra, potser sense entendre bé què ens estava succeint. De cop i volta, s'havia instal·lat una gran serenor, un silenci interior. Tot estava bé tal com estava, i no hi cabia cap desig. És un estat habitual, per exemple, en la pràctica de les arts, dels esports, o en certs oficis. Pot ser la ment de la pianista que interpreta una sonata, del jugador de bàsquet quan acaba de rebre la pilota, de l'escaladora que puja lentament per una paret o del bomber davant de les flames.

Quan la considerem en una via espiritual, la pràctica de la no-ment ens ajuda a erosionar i afeblir la dictadura de l'ego. Perquè aquesta ment divagadora és l'ego mateix. Cada vegada que retornem a la no-ment ens desenganxem de les exigències del jo superficial que sempre vol ocupar el primer pla. Passem a un estat en què podem esdevenir espectadors equànimes dels continguts de la consciència. Ens situem en el centre immòbil de la roda de les manifestacions i dels fenòmens, en lloc de giravoltar com somnàmbuls atrapats en la perifèria de la roda.

En la persona il·luminada, en la qual el despertar ja s'ha estabilitzat, l'estat de no-ment es manté tothora i sense cap esforç, perquè la fantasia de l'ego ja s'ha dissolt. Continua viva la personalitat i la individualitat, però ara no són cap obstacle. Les resistències han desaparegut perquè ja no hi ha separacions, distincions, ni dualitats confrontades. Mentre no arribem aquí, la no-ment encara ens apareix com una pràctica. 

Com es pot practicar? Cada vegada que ens descobrim perduts en la ment divagadora, o bé reaccionant encegats, dominats per l'emoció del moment, cal abandonar-la tot seguit. Per això hem de retornar el seu contingut (sigui el que sigui) al lloc d'on ha sorgit, el qual es troba, naturalment, en nosaltres mateixos. Hi ha diverses maneres d'aconseguir-ho, i cadascú ha de comprovar quina li va més bé. Una opció és observar en silenci aquest contingut. La manca d'acompanyament verbal farà que desaparegui, perquè quedarà sense base on sostenir-se. Una segona opció és demanar-se on es sosté aquest contingut mental, qui el manté viu. Cas que aparegui una resposta, com ara "jo", preguntarem qui és aquest jo que alimenta el contingut. Ben aviat, la ment divagadora quedarà sense refugi i s'enfonsarà en el silenci. Finalment, una tercera opció és centrar-se plenament en la respiració, posar en ella tota l'atenció. Al marge de quina sigui l'opció adoptada, s'ha de repetir tantes vegades com calgui. És a dir, cada cop que ens descobrim posseïts per la ment discursiva. Si ho fem així, amb confiança, determinació, paciència i bon humor, observarem que les estones de silenci mental s'eixamplen, a poc a poc, i que s'aprofundeixen sensiblement.

Caldrà, però, ser del tot inflexibles, actuar sense demores ni contemplacions, i incorporar al dia a dia aquest tractament de manera rutinària. És molt possible que, a partir de cert moment, l'ego es vegi seriosament amenaçat i es resisteixi amb tota mena de tripijocs, en forma de queixes aparentment sensates i de plantejament de dubtes que semblaran raonables. Caldrà ignorar-ho tot i no entrar, en cap cas, a dialogar-hi. Quan l'objectiu és el despertar, l'ego no té escrúpols i fa tot allò que té a l'abast per evitar-lo.

4 comentaris:

  1. Bona tarda, Josep M.
    És molt interessant aquesta entrada. M'hi sento plenament identificada! Ment discursiva, quanta paraula per no res.
    Gràcies, em van molt bé aquestes orientacions.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al voltant de la meditació18 de gener de 2017 a les 17:04

      Gràcies, Noa.

      Efectivament, si no estem prou alerta podem arribar a passar-nos tota una vida perduts enmig d'aquests monòlegs de la ment superficial (discursiva, divagadora).

      Elimina
  2. Bon dia Josep M.
    Aquesta reflexió em ressona, m'ajudarà de ven segur a trobar el camí del silenci interior.
    Gràcies

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al voltant de la meditació30 de gener de 2017 a les 10:26

      Gràcies, Antònia.

      Si les paraules que has llegit et ressonen és perquè ja estàs en el camí. No l'imaginis lluny. El tens més a prop que la pell.

      Ànim!

      Elimina