30 d’ag. 2017

Cabirol

Pujada per les costes del Roset, des del coll de Bauma, en direcció al Comabona. Força pendent. En el mapa, les corbes de nivell tan properes ja ho advertien. La traça, a més, s’enfila pel dret, sense entretenir-se fent ziga-zagues.

El descobreix quan li queda poc per arribar a dalt. L’animal està sol i quiet, a tocar del sender estret. Observa el caminant que puja com pot, amb un bastó a cada mà. El contempla molt serè, decidit i relaxat alhora, sense cap mostra d’ansietat.

Sorprès, l’home s’atura i també se’l mira fixament. Els separen menys de deu metres. Captivat per la imatge, es queda immòbil i gaudeix de l’oportunitat, convençut que el cabirol se n’irà tot seguit. No és així. Els segons s’allarguen més enllà del minut i res no canvia. Com és possible això? No té por o no sap que ha protegir-se?

Sense pressa, el cabirol s’aparta una mica, no gaire, com si volgués deixar pas al caminant, i es queda contemplant el paisatge des d’una roca suspesa sobre el precipici. El caminant avança unes passes i s’adona que, en fer-ho, obstrueix l’única via de fugida de l’animal. Tanmateix, aquest no sembla tenir cap interès en fugir. Continua de cara al buit, com si estigués sol. S’ha creat una escena impossible. Què està passant aquí?

Finalment, encara perplex, el caminant s’acomiada del seu company i, pensarós, segueix costa amunt. En les mirades sostingudes alguna cosa s’ha expressat, s’ha reconegut. No sap què era, tot i que ho notava amb molta intensitat. Semblava com si la Vida mateixa es contemplés, silenciosa, en un mirall. La pau del cabirol, reflectia aquesta unitat? Potser tant com la perplexitat del caminant indicava que ell no n'era conscient.

15 d’ag. 2017

L'espai

En el solar edificable, finalment van decidir construir-hi una casa. En pocs dies van estar acabats els fonaments i ja s'aixecava l'estructura. A mesura que les parets pujaven, l'espai definit per aquell interior que s'anava perfilant va començar a interessar-se per aquella construcció que anava creant formes que abans no hi eren en el solar buit.

Cada cop més, l'espai envoltat per les parets, els envans i els sostres, va començar a veure's d'una manera diferent. Sorgia quelcom particular, un espai com cap altre, ben definit, separat de l'espai exterior, i fins i tot amb un nom propi que el distingia, avinguda de Ponent, 73. Ben aviat va oblidar quina era la seva naturalesa.

Seguint aquesta il·lusió, l'espai identificat així, va començar a ocupar-se d'allò que creia que el constituïa. Es mirava la decoració, l'escala, els mobles i els electrodomèstics, el color de les parets, el terra de fusta, la llum que entrava per les finestres... Certes coses les trobava bé, unes quantes, no gaire i, algunes, francament millorables. Va veure que a fora hi havia altres espais, alguns situats en carrerons estrets ("quina llàstima que fan"), d'altres, en un passeig molt més ample i ben arreglat ("com pot ser això? per què no s'ocupen més de la meva avinguda?") Va pensar que, si s'esforçava prou, potser aixecarien un tercer pis a la casa, i així ell estaria molt més còmode. Tanmateix, els de la casa no semblava que en tinguessin cap intenció. Realment, eren gent força desconsiderada.

Van anar passant els anys. La casa va canviar de mans un parell de cops i, en darrer terme, la va comprar una promotora que volia enderrocar-la per a construir pisos. Així, d'un dia per l'altre, van arribar màquines i treballadors, i van començar la demolició per la teulada. L'espai de l'avinguda de Ponent, 73, estava aterrit, desesperat, volia seguir essent qui era, encara que només fos amb una pròrroga d'uns dies. Però ningú no el sentia. Van caure els darrers murs i la runa va ser enretirada.

L'agonia de l'espai va acabar, però no pas com s'esperava. Desconcertat, va adonar-se que no li havien pres res, estava sencer, complet i, més encara, va reconèixer que no havia deixat mai de ser espai, el mateix espai lliure i indistingible que ara, com sempre, l'acompanyava per totes bandes.

10 d’ag. 2017

Ramesh S. Balsekar (I)

Una noció que trobo útil és considerar dues funcions, dos usos diferents en la ment, la ment que actua i la ment que pensa.

La ment que pensa és una ment que conceptualitza, és el «jo» que es veu separat, independent i que vol controlar la seva existència. La ment que pensa es basa en la memòria, projecta pors, ansietats, esperances i ambicions. És la ment que crea problemes, perquè destorba i interromp la ment que actua. Interfereix amb tota mena de dubtes i de judicis, «ho estàs fent bé?», «no es podria fer d’una altra manera?», «què passarà si falles?», «no te'n sortiràs», «no permetis que això passi»... Quan hi ha la convicció clara que jo no controlo els resultats de les meves accions, la ment que pensa va quedant desplaçada progressivament i la ment que actua pren el protagonisme. Així pot treballar de manera potent i efectiva, sense tensions provocades per les interrupcions de la ment que pensa.

La xerrameca i els monòlegs són obra de la ment que pensa. Quan et trobes realment absort en alguna cosa, no necessàriament en una feina (pot ser escoltant una música o contemplant un paisatge), la ment que pensa no interfereix, no està present. Quan la ment que pensa no està present, la ment queda en silenci. En canvi, la ment que actua continua present, disponible, cas contrari, el cos-ment no podria seguir fent allò que fa.

La ment que actua només s’ocupa d’allò que està succeint, d’allò que ara es du a terme. Quan ella opera no hi ha rastre del «jo». No hi ha sensació de durada, de pas del temps, no t’adones de l’estona que ha passat mentre estaves absort en l’activitat.

Fins que no es produeix el despertar definitiu la ment que pensa coexisteix amb la ment que actua. A partir d'aquell moment, la ment especulativa desapareix. A mesura que l’evolució espiritual avança, la ment que pensa rep cada vegada menys atenció, alhora, la ment que actua passa a ocupar el seu lloc. És així com el «jo» va perdent força.

L’única manera de fer retrocedir la ment que pensa és ignorar-la sistemàticament. Qualsevol intent d’oposar-s’hi frontalment ha de fracassar perquè és tan sols una altra manera de reforçar-la, d’entrar en el seu terreny.

(Adaptat de Consciousness Speaks. Zen Publications: Pune, Índia, 2001.)