30 d’oct. 2017

Perdre's i retrobar-se

Bona part de les molt diverses pràctiques que podem dur a terme per tal de no abandonar la presència primordial, poden ser vistes com una rectificació constant. Un moviment de tornada que ens porta de l'haver-nos perdut cap al retrobar-nos. En certs casos, també podem dir que constitueixen una estratègia d'oposició al perill, sempre a l'aguait, d'allunyar-nos d'aquesta presència.

Entenem que hi ha dos plans d'existència contraposats en els quals ens podem situar. Un primer pla fonamental que mai no ens abandona, interior, serè i silenciós, on reconeixem que som conscients, que existim, que som vida. Res més que això. Hi ha també un segon pla que sempre canvia, circumstancial, exterior i agitat, en què experimentem tota mena de percepcions, pensaments, sentiments i emocions.

Els dos plans són necessaris i, en la nostra existència humana, compatibles. No obstant això, és fonamental adonar-nos que són heterogenis, que tenen una naturalesa ben diferent. Un cop formulada aquesta distinció conceptual, la proposta és mantenir-nos tant de temps com ens sigui possible en el primer pla, i viure-ho tot des d'allà. Com si fos un balcó des del qual podem observar tot allò que es manifesta en el segon pla. Un segon pla en el qual, no ho oblidem, també hi actuem com a éssers humans. Sempre que, captivats pels fenòmens, ens adonem que hem caigut al segon pla, retornem al principal. És una feina quotidiana, repetitiva, de descoberta i rectificació. Tanmateix, mentre no hàgim aconseguit estabilitzar-nos en l'ésser, no hi ha alternativa. Ens cal confiar, sense reserves, en la pràctica i en la Gràcia.

Al capdavall, aquesta reorientació continuada de l'atenció no demana pas gaire esforç, és només un moviment subtil que queda ben recompensat, perquè cada vegada que tornem a casa ens hi trobem a gust. Reconeixem la presència que ens omple, recuperem allò que és plenament en si mateix.

4 comentaris:

  1. moltes gràcies Josep Maria per aquesta entrada

    trobo que és molt pràctica (tot just parlar sobre la pràctica)

    respecte a la “rectificació constant” és quelcom que podem anar fent si no ens deixem vèncer pel desànim o pitjor encara per l’autoculpabilització

    la reflexió ens pot portar a plantejar-nos les dificultats de la vida (aquelles coses que ens passen en el segon pla que menciones, ja siguin clarament neuròtiques o més “importants”) com a oportunitats per millorar la nostra pràctica. jo almenys ho intento

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al voltant de la meditació19 de gener del 2018, a les 12:45

      Gràcies, Jin, per l'aportació.

      El desànim i la culpa apareixen, quan és el cas, en el segon pla. Les oportunitats per a "millorar", també.

      Quan aquest desig de millorar és ben viu, hi ha una "feina" que es pot fer. Aquesta feina ha de ser impersonal, una feina sense un esforç dirigit des del jo petit. Per tant, operarà en el primer pla. Cas contrari, seria una forma indirecta d'alimentar la confusió que ja es manifesta.

      Elimina
  2. entenc. potser anar fent, no massa pendent de punts de partida ni objectius. és veritat que la idea de millora té alguns perills
    i com s apunta en una entrada posterior: ocupat en els actes correctes i no preocupat per les conseqüències d aquestos

    gràcies de nou!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al voltant de la meditació25 de gener del 2018, a les 13:15

      Gràcies, Jin, per continuar estirant el fil...

      Aquests canvis esdevenen, quan és el cas; no els podem administrar. Tanmateix, a partir d'un cert grau de consciència, l'actitud sembla que hi té una influència, tot i que mai no podem saber exactament quina. Això fa que no tingui gaire sentit articular planificacions. No sabem ben bé on som, ni què ens espera. Malgrat això, podem actuar sense ànim d'interferir en la Vida, sense voler imposar-nos cap projecte "personal".

      Elimina