Narain Ishaya

Sona estrany, quan es sent per primer cop, que la ignorància és escollida moment a moment. Ha esdevingut tant la nostra experiència, que ens sembla l'estat natural. No ho és pas. És tan sols un hàbit, i amb perseverança tot hàbit pot ser abandonat.

                                                                 ***

Estem constantment experimentant-nos nosaltres mateixos en relació a la quantitat i, especialment, la qualitat, dels nostres pensaments i les nostres emocions. [...] Aprèn a descobrir el context, serè i sense forma, de cada experiència; l'espai del qual sorgeixen totes les experiències. Permet que la ment faci com vulgui i vés més enllà d'ella, cap a la presència silenciosa que n'és testimoni.

                                                                 ***

Vigila la ment i adona't de quan estàs reforçant i solidificant una posició. Quan més temps fa que mantens una determinada posició sobre algú o alguna cosa, menys validesa tenen els teus pensaments sobre ella. Perquè la teva ment canvia i manipula les teves perspectives per tal que et confirmin la posició que vas adoptar.

                                                                 ***

És perquè creiem que som autors dels nostres pensaments, que després donem per bo el seu contingut, i escoltem allò que diuen com si fos una veritat indubtable.

                                                                 ***

El gran mantra per a alliberar-te de la ment que no para de fer comentaris és aquest: "I què?". Sigui quin sigui el comentari de la veu insidiosa, respon-li, "I què?".

                                                                 ***

Mentre creguis que els pensaments en el teu cap tenen el poder d'impedir-te experimentar la pau, ho faran. Descobreix qui ets i, després, ocupa't de la ment, si encara et cal. No caiguis a la trampa de creure que els pensaments et poden mantenir allunyat de la pau. No poden.

(Adaptat de Chit Happens. A Guide to Discovering Divinity. Balboa Press: Bloomington IN, 2012.)

Identificació

Què significa això que se'ns demana tan sovint, de no identificar-nos amb els pensaments que sorgeixen en nosaltres?

La manera en què ens hi relacionem habitualment és creure que en som els autors, que són obra nostra. En conseqüència, els prenem seriosament, escoltem allò que ens diuen, els donem la raó i, així, els reforcem.

Aquesta perspectiva no correspon a la realitat. Si observem amb objectivitat la manera en què els pensaments es manifesten, podem comprovar que ho fan seguint una dinàmica que no controlem. Nosaltres no creem els pensaments que apareixen en la nostra ment. Certament, tenen a veure amb les experiències i les tendències d'aquest cos i aquesta ment que ens acompanya, però, des del moment en què acceptem que no som el cos ni som la ment, podem desfer la confusió. 

Oblidar aquest fet, i assumir la responsabilitat dels pensaments amb què ens trobem, quedar posseïts per ells, identificar-nos-hi, ens manté apartats de la font on tot s'origina i tot hi retorna, la consciència. D'aquesta manera, continuem entretinguts i perduts en el contingut de les experiències, en lloc de poder orientar l'atenció cap a allò que en nosaltres els dóna forma. Enmig d'aquest tràfec no és possible trobar res que no sigui relatiu, provisional, que no estigui condicionat a la lluita irresoluble dels oposats (tu/jo, bé/malament, cert/fals, intern/extern...). La dificultat, certament, no és l'aparició de pensaments. Rau, més aviat, en la importància que els concedim, en la falsa consistència que els atorguem. 

La mateixa situació es produeix quan considerem totes les emocions que ens poden afectar. En lloc d'experimentar-les i deixar-les passar tal com són, energia en dansa, reaccionem com si no tinguéssim cap altra alternativa que agitar-nos segons la valoració que en fem. I no pas diferent és el cas dels desitjos, els quals no són cap entrebanc, quan sorgeixen, si no hi incorporem aferrament. Les dificultats i els patiments només es desfermen si ens creiem que els hem de satisfer, necessàriament i de pressa, per a poder ser més feliços.

Tot plegat, remet a la ignorància tossuda que ens acompanya, i que s'expressa en el fet de voler-nos sentir els amos de la Vida que ens sosté.