Els pols oposats que distingim en el món no necessàriament han de ser entesos com una negació, l'un de l'altre. Els pols oposats també els podem entendre com a extrems que es complementen mútuament. Com les dues cares d'una medalla o els dos extrems d'un bastó.
Bé i mal, bellesa i lletjor, naixement i mort, gran i petit, intern i extern, actiu i passiu, èxit i fracàs, són mostres d'aquestes polaritats.
Sempre que ens referim a un dels pols és perquè som conscients de l'existència de l'altre. Un pol sense oposició no té sentit. Reconèixer un dels extrems implica admetre l'altre.
Per a cada relació de polaritat hi ha un moviment constant, una oscil·lació entre els pols. No és possible situar-se indefinidament en un dels dos extrems i defugir l'altre.
Acceptar aquesta complementarietat equival a comprendre que, de fet, "no hi ha dos". La comprensió de la unió subjacent permet abandonar cada forma de rebuig automàtic de l'altre, tot intent de fugida d'allò que hi ha.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada