NAN YAR? (Qui sóc jo?)


De la prosa original tàmil de
Bhagavan Sri Ramana
traduïda a l'anglès per Michael James


I

Atès que tots els éssers vius desitgen ser feliços sempre i sense misèries, atès que tots ells s'estimen a si mateixos sense límit, i atès que la felicitat és la causa de l'amor, per tal d'assolir aquesta felicitat que és la seva pròpia naturalesa vertadera, la qual és experimentada cada dia en el son sense somnis, on no intervé la ment, atès tot això, conèixer el seu si mateix real és necessari. Per això, jñana-vicara, l'escrutini de la pròpia consciència per a conèixer “qui sóc jo?” esdevé, tot sol, el mitjà fonamental.

II

Qui sóc jo? El sthula deha, el cos físic, el qual està compost dels sapta dhatus (els set constituents: el quil, la sang, la carn, el greix, la medul·la, els ossos i el semen) no és “jo”. Els cinc jñanendriyas (els òrgans dels sentits), les orelles, la pell, els ulls, la llengua i el nas, els quals individualment, i respectivament, coneixen els cinc vishayas (tipus de percepció dels sentits), és a dir, so, tacte (la textura i altres qualitats percebudes pel tacte), forma (figura, color i altres qualitats percebudes per la vista), gust i olor, tampoc no són “jo”. Els cinc karmendriyas (òrgans per a l'acció), les cordes vocals, els peus (o les cames), les mans (o els braços), l'anus i els genitals, els quals, respectivament, duen a terme les cinc accions, parlar, caminar, agafar o donar, defecar i gaudir del sexe, tampoc no són “jo”. Els pancha vayus (els cinc aires vitals o forces metabòliques), començant amb prana (respiració), la qual du a terme les cinc funcions metabòliques, començant pel respirar, tampoc no són “jo”. La ment, la qual pensa, tampoc no és “jo”. La ignorància (l'absència de tot coneixement dualista) que es combina amb amb vishaya-vasanas (inclinacions latents, impulsos, desitjos, gust per les percepcions o el gaudi dels sentits) quan totes les percepcions i les accions s'han anul·lat, com durant el son, tampoc no és el “jo”. Havent fet neti (negació, eliminació pel pensament de tot allò que no som nosaltres mateixos) de tot això dit abans, coses que no són “jo”, no “jo”, el coneixement que aleshores es manté a part, ell sol és “jo”. La naturalesa d'aquest coneixement (“jo sóc”) és sat-chit-ananda (ésser-consciència-joia).


III

Si la nostra ment, la qual és la causa de tot coneixement dualista, relatiu o objectiu, i de tota activitat, s'enfonsa (s'atura, desapareix o deixa d'existir), la nostra percepció del món desapareixerà. De la mateixa manera que el coneixement de la corda, el qual és la base que dóna suport a l'aparició de la serp, no sorgeix a menys que el coneixement de la serp imaginària desaparegui, svarupa-darsana (l'autèntic coneixement basat en l'experiència, la nostra naturalesa essencial o el nostre jo vertader), el qual és la base que dóna suport a l'aparició del món, no sorgirà a menys que la nostra percepció del món, la qual és imaginació o elaboració, desaparegui.

IV

Allò que anomenem “ment” és un atisaya sakti (un poder extraordinari, meravellós) que existeix en l'atma-svarupa (el nostre jo essencial). Projecta tots els pensaments o fa que apareguin. Quan vegem què roman després d'haver tret (descartat, esborrat o destruït) tots els nostres pensaments, descobrirem que no hi ha una tal ment solitària (separada o independent dels pensaments); per tant, el pensament, tot sol, és la svarupa (la forma pròpia o la naturalesa bàsica) de la nostra ment. Un cop hàgim apartat tots els nostres pensaments descobrirem que no hi ha un “món” que existeixi de manera independent o separada dels nostres pensaments. Mentre dormim no hi ha pensaments i, en conseqüència, tampoc no hi ha món; quan estem desperts o somiem hi ha pensaments i, en conseqüència, també hi ha món. Tal com l'aranya allarga el fil de dins seu i, també, el recull dins seu, així la nostra ment projecta un o altre món des d'ella mateixa i, novament, el dissol en ella mateixa. Quan la nostra ment surt de l'atma-svarupa (el nostre jo essencial), el món sorgeix. Per tant, quan el món sorgeix, svarupa (la nostra forma pròpia o la naturalesa bàsica) no sorgeix tal com és, la consciència no-dual infinita, absoluta, del simplement ésser; quan svarupa apareix (llueix) tal com és, el món no sorgeix. Si avancem en la investigació de la naturalesa de la nostra ment, queda només el tan com la realitat constitutiva que nosaltres, erròniament, identifiquem amb la nostra ment. Allò que aquí anomenem tan (un pronom reflexiu tàmil que significa “un mateix” o “nosaltres mateixos”) és tan sols l'atma-svarupa (el nostre jo essencial). La nostra ment només es manté mentre segueix (s'adapta o es lliga a) un objecte bast (un cos físic); tota sola no es manté. La nostra ment sola és anomenada sukshma sarira (el nostre cos subtil, que és la forma subtil o la llavor de tots els cossos físics imaginaris que la ment crea i amb els quals, erròniament, s'identifica) o jiva (“ànima” o jo individual).

V

Allò que sorgeix en aquest cos com “jo” és tan sols la nostra ment. Si investiguem en quina part del nostre cos sorgeix el pensament “jo”, descobrirem que sorgeix primerament en el nostre cor, la part més interna del nostre ésser. És aquest el lloc on s'origina la nostra ment. Fins i tot quan ens mantenim pensant “jo, jo” aquest pensament ens porta fins allà i ens hi deixa. De tots els pensaments que apareixen o sorgeixen en la nostra ment, el pensament “jo” és el primer de tots. Només quan ell ha sorgit poden sorgir darrere altres pensaments. Només després de l'aparició de la primera persona poden aparèixer la segona i la tercera; sense la primera persona la segona i la tercera no existirien.

VI

Només mitjançant la investigació “qui sóc jo?” podrà la nostra ment enfonsar-se (disminuir, calmar-se, aquietar-se, desaparèixer); el pensament “qui sóc jo?”, és a dir, l'esforç que fem per centrar-nos en el nostre ésser essencial, havent eliminat tots els altres pensaments, serà eliminat ell mateix al final, tal com el bastó emprat en la incineració del cos en la pira funerària (per tal d'aconseguir que el foc abasti tot el cos) també és incinerat al final. Si sorgeixen altres pensaments hem d'investigar, sense seguir-los, a qui li sorgeixen. Tant li fa si sorgeixen molts pensaments. Tan aviat com sorgeix un pensament, si tot seguit investiguem a qui li ha sorgit, la resposta “a mi” apareixerà clarament (és a dir, ens recordarà amb claredat a nosaltres mateixos, a qui apareix cada pensament). D'aquesta manera, si investiguem “qui sóc jo?”, és a dir, si dirigim la nostra atenció enrere, cap a nosaltres mateixos i la mantenim amb fermesa allà, vigilant la consciència essencial del nostre ésser per tal de descobrir qui és realment aquest “mi”, aleshores, la nostra ment retornarà al lloc d'on ha sorgit, retrobarà el nucli essencial del nostre ésser, ell és la font de la qual va sorgir. Atès que d'aquesta manera ens abstenim d'atendre el pensament, tal com havia sorgit desapareixerà. Amb aquesta pràctica constant la ment augmentarà la seva capacitat de mantenir-se estable i ferma en el seu lloc d'origen. Quan la nostra ment subtil passa a través del portal del nostre cervell i dels òrgans sensorials, apareixen noms i formes bastes (els pensaments o imatges mentals que constitueixen la nostra ment i els objectes que constitueixen aquest món); mentre ella roman en el nostre cor (el nucli del nostre ésser) els noms i les formes desapareixen. És només a aquest estat de manteniment de la nostra ment en el nostre cor sense deixar-la sortir cap a fora que se l'anomena ahamukham (“encarar-se al jo” o atenció a si mateix) o antarmukham (“encarar-se cap a dins” o introversió). És només a l'estat de deixar anar la nostra ment cap a fora que se l'anomena bahirmukham (“encarar-se cap a fora” o extraversió). Només quan la nostra ment roman així, ferma i estable en el nostre cor, podrà marxar (desaparèixer, acabar) el primer pensament “jo”, base de tots els altres pensaments i, d'aquesta manera, podrà lluir plenament allò real que sempre hi és en nosaltres. El lloc, l'estat o la realitat, mancat de tot vestigi del pensament originari “jo”, és svarupa (la nostra “forma pròpia” o ésser essencial). Això també s'anomena mauna (silenci). És aquest estat de tan sols ésser que rep el nom de jñana-drishti (“visió del coneixement”, que significa l'experiència del coneixement vertader). Aquest estat de tan sols ésser és l'estat en què la ment pot apagar-se (calmar-se, aquietar-se, fondre's, dissoldre's, desaparèixer) en l'atma-svarupa (el nostre ésser essencial). A banda d'aquest estat d'ésser sense dualitat, els estats de coneixement dual els quals coneixen els pensaments dels altres, coneixen els tres temps (allò que va passar, allò que ara passa i allò que passarà) i coneixen allò que esdevé en llocs remots, aquests estats no poden ser jñana-drishti (experiència del coneixement vertader).

VII

Allò que realment existeix és l'atma-svarupa (el nostre ésser essencial). El món, l'ànima i Déu són kalpanaigal (imaginacions, creacions mentals), com la plata imaginària que podem veure en una petxina. Aquests tres elements bàsics de la relativitat o la dualitat apareixen junts i desapareixen junts. El nostre atma-svarupa (la nostra “forma pròpia” o ésser essencial) és el món; el nostre atma-svarupa és “jo” (la nostra ment o ésser individual); el nostre atma-svarupa és Déu. Tot és siva-svarupa (el nostre ésser essencial, el qual és siva, l'única realitat vertadera i absoluta que existeix).

VIII

Per aconseguir que la ment s'enfonsi definitivament no hi ha altre mitjà diferent de vicara (investigació, és a dir, l'art de mantenir-se atent a un mateix). Si la ment és reprimida per altres mitjans semblarà que s'enfonsa, però ressorgirà de nou. Fins i tot mitjançant pranayama (regulació de la respiració) la ment s'enfonsarà mentre la respiració sigui reprimida; no obstant això, la ment ressorgirà tan punt la respiració retorni de ple, i aleshores tornarà a vagar seguint les oscil·lacions dels vasanas (impulsos, inclinacions, desitjos). L'origen de la ment i de prana (la respiració o força vital) és el mateix. El pensament és la svarupa (forma pròpia) de la ment. El pensament “jo” és el més bàsic, el primer pensament de la ment; ell sol és l'ego. D'allà on sorgeix l'ego, d'allà en sorgeix la respiració. Per tant, quan la ment s'enfonsa, prana també s'enfonsa, i quan prana s'enfonsa, la ment també s'enfonsa. No obstant això, durant el son, encara que la ment s'enfonsa, la respiració no s'enfonsa. Ha estat establert així per decret de Déu per tal de protegir el cos i que no faci dubtar als altres si el cos ha mort o no. Quan la ment s'enfonsa en l'estat despert i en el samadhi (qualsevol dels diversos tipus d'absorció mental que resulten de pràctiques de ioga o espirituals), prana també s'enfonsa. De prana es diu que és la forma basta de la ment. Fins el moment de la mort la ment manté prana en el cos i, en el moment en què el cos mor, la ment se l'emporta. Així doncs, pranayama és només un ajut per a refrenar la ment, però no pot produir mano-nasa (la destrucció de la ment).

IX

Tal com fa pranayama, murti-dhyana (meditació sobre la forma de Déu), mantra-japa (repetició de paraules sagrades, com ara el nom de Déu) i ahara-niyama (seguiment d'una dieta, en particular, el consum d'aliments vegetarians) són només ajuts per a refrenar la ment, però no poden destruir-la. Mitjançant murti-dhyana i mantra-japa la ment millora la seva capacitat d'enfocar-se en un únic punt (concentració). Tal com si algú posa una cadena a la trompa d'un elefant que no para de moure's, tot agafant i sostenint una cosa o altra, aconseguirà que l'elefant es mantingui ferm amb ella, sense ocupar-se de res més, igualment, la ment, que sempre va d'una banda a l'altra amb el pensament, si és entrenada en la pràctica de pensar en una determinada forma de Déu, o nom de Déu, romandrà ferma allà, sense interessar-se per cap altre pensament. Atès que la ment s'escampa (tot dissipant la seva energia) a través de pensaments incomptables, cada pensament esdevé extremament feble. Per a la ment que ha guanyat capacitat d'enfocar-se en un únic punt gràcies a la progressiva reducció dels pensaments i que ha esdevingut així més ferma, atma-vicara (investigació de si mateix, la qual és l'art d'estar atent al propi ésser) serà duta a terme sense dificultat. Mitjançant mita sattvika ahara-niyama (la restricció al consum d'una quantitat moderada d'aliments purs), la qual és la millor de totes les restriccions, la sattva-guna (qualitat de calma, claredat i manteniment en l'ésser) de la ment creixerà i així podrà ajudar l'auto-investigació.

X

Malgrat que sorgeixin incomptables vishaya-vasanas (els nostres impulsos latents o els desitjos d'ocupar-nos de coses alienes a nosaltres mateixos) provinents de temps immemorials, en forma de pensaments, tal com sorgeixen les onades a l'oceà, tots seran destruïts quan svarupa-dhyana (atenció a si mateix) creixi i creixi. Sense fer cas del dubte introduït pel pensament, “és possible dissoldre tants vasanas i romandre només en l'ésser?”, nosaltres hauríem d'aferrar-nos amb tenacitat a l'atenció a l'ésser. Encara que una persona pugui ser un gran pecador, si en lloc de lamentar-se i gemegar, “sóc un pecador! com podré ser salvat?”, ella abandona del tot el pensament que és un pecador i practica amb decisió i fermesa l'atenció a l'ésser, sense cap dubte serà reformada (transformada en la vertadera “forma” d'ésser conscient de si mateixa i lliure de pensaments).

XI

Mentre vishaya-vasanas (els nostres impulsos latents o els desitjos d'ocupar-nos de coses alienes a nosaltres mateixos) existeixin en la nostra ment, la investigació “qui sóc jo?” haurà de continuar. Arreu on els pensaments sorgeixin, i en el moment en què sorgeixin, caldrà eliminar-los a través de la investigació (atenció ferma i vigilant en nosaltres mateixos) en el lloc precís del qual sorgeixen. Ésser o romandre sense atendre cap altra cosa que no sigui l'ésser mateix és vairagya (no-passió) o nirasa (no-desig); ésser o romandre sense separar-nos del nostre ésser real és jñana (coneixement). De fet, aquests dos, no-passió i no-desig, són només un. Tal com el pescador de perles es lliga una pedra al pit, es submergeix, i recull una perla que hi ha en el fons marí, així cada persona, quan es submergeix sota l'activitat superficial de la seva ment i s'enfonsa profundament en si mateixa amb vairagya (manca de desig o de passió per res que no sigui l'ésser mateix), pot assolir la perla del seu ésser vertader. Si hom s'aferra amb fermesa i sense interrupció a svarupa-smarana (record de si mateix) això serà suficient per assolir finalment svarupa (l'ésser essencial). Mentre hi hagi enemics dins de la fortalesa, continuaran sortint des d'ella. Si ens mantenim destruint-los i escapçant-los, un rere l'altre, a mesura que van sortint, finalment conquerirem la fortalesa.

XII

Déu i guru no difereixen. De la mateixa manera que la presa que ha estat atrapada a la gola del tigre no tornarà, així, aquells que han caigut sota la gràcia de la mirada del guru no seran abandonats, sinó que seran certament salvats per ell. No obstant això, caldrà que actuïn i es comportin sense errar, segons el camí que el guru els hagi mostrat.

XIII

Romandre completament absorbit en atma-nishta (l'estat en què estem tal com realment som), sense donar ni la més mínima ocasió al sorgiment de pensaments que no siguin atma-chintana (contemplació de nosaltres mateixos, el “pensament” del nostre ésser real), és lliurar-nos nosaltres mateixos a Déu. Tota la càrrega que posem damunt de Déu, ell, la suportarà. Atès que un paramesvara sakti (poder suprem de Déu) dirigeix totes les activitats (és a dir, atès que causa i controla tot allò que succeeix en aquest món), ¿per què hauríem de pensar, “cal que actuï d'aquesta manera; cal que actuï d'aquesta altra manera”, en lloc d'estar tranquils, pacífics i feliços, havent-nos lliurat nosaltres mateixos i tota la càrrega a aquest poder suprem que tot ho controla? Si ja sabem que el tren transporta totes les càrregues, ¿per què hauríem de patir nosaltres, viatgers en el tren, carregant el nostre petit equipatge sobre el cap, quan podem deixar-lo a terra en el tren?

XIV

Allò que anomenem felicitat és només svarupa (la naturalesa essencial) o atma (l'ésser real); felicitat i atma-svarupa (la nostra vertadera naturalesa essencial) no són diferents. Només existeix atma-sukha (la felicitat del si mateix); només això és real. La felicitat no s'obté de cap dels objectes del món. Pensem que la felicitat s'obté d'ells perquè ens manca discriminació. Quan la nostra ment sorgeix experimenta infelicitat. En realitat, sempre que els nostres pensaments (o desitjos) són acomplerts, la nostra ment se'n torna cap al seu lloc propi (el nucli del nostre ésser, el nostre ésser real, que és la font de la qual va sorgir) i experimenta només la felicitat del nostre si mateix real. De la mateixa manera, quan dormim, durant el samadhi (un estat de contemplació intensa o d'absorció de la ment) o quan ens desmaiem, i quan obtenim quelcom que era desitjat, i quan s'acaba quelcom que ens desagradava (és a dir, quan la ment es deslliura d'alguna experiència que li desagrada), la nostra ment es replega i experimenta només la felicitat del si mateix. Així, la nostra ment fluctua sense descans, surt cap a fora i abandona el nostre si mateix essencial, i després retorna cap a dins. A sota d'un arbre l'ombra és deliciosa. Fora d'ell la calor és feixuga. Una persona que vagareja fora de l'arbre es refresca quan es posa a l'ombra. Quan en surt al cap de poca estona, resulta incapaç de suportar la calor, de manera que torna altra vegada sota l'arbre. D'aquesta manera, continua movent-se de l'ombra a la llum del sol i de la llum del sol a l'ombra. Una persona que actua així està mancada de discriminació. Però una persona que sap discriminar no abandona l'ombra. De manera semblant, la ment d'un jñani (una persona d'auto-coneixement vertader) no abandona brahman (la realitat fonamental i absoluta, el nostre si mateix essencial). Però la ment d'un ajñani (una persona mancada del vertader coneixement de si mateix) continua patint misèria mentre vagareja pel món, i obté felicitat quan retorna a brahman durant una estona breu. Allò que s'anomena el món només és pensament (perquè tot allò que coneixem com el món és tan sols una sèrie d'imatges mentals o de pensaments que hem format en la ment a través del poder de la imaginació). Quan el món desapareix, és a dir, quan el pensament s'atura, la nostra ment experimenta felicitat; quan el món apareix, experimenta infelicitat.

XV

Tal com la sola presència del sol, el qual sorgeix sense iccha (desig, voluntat o gust), samkalpa (volició o intenció) o yatna (esforç o tossudesa), fa que una pedra de vidre (o lupa) emeti foc, un lotus floreixi, l'aigua s'evapori i les gents del món comencin o reprenguin les seves activitats, duguin a terme les activitats i deixin d'estar actius; i tal com la presència d'un imant fa que l'agulla es mogui, de la mateixa manera els jivas (els éssers vius), els quals estan atrapats en l'estat finit governat pel muttozhil (la triple funció de Déu: creació, manteniment i dissolució del món), o els panchakrityas (les cinc funcions de Déu: creació, manteniment, dissolució, ocultació i gràcia), els quals succeeixen tan sols per la naturalesa especial de la presència de Déu, es mouen (s'ocupen, duen a terme activitats, fan esforços o perseveren) i cedeixen (paren d'estar actius, es calmen o s'adormen) d'acord amb els seus karmas respectius (és a dir, d'acord no només amb el seu prarabdha karma o destí, que els impulsa a fer totes les accions necessàries per tal d'experimentar totes les coses agradables i desagradables que estan destinats a experimentar, sinó també d'acord amb els seus karma vasanas, les seves inclinacions, o impulsos, a desitjar, pensar i actuar de manera particular, les quals els empenyen a esforçar-se per tal d'experimentar certes coses agradables que no estan destinats a experimentar, i a evitar certes coses desagradables que sí que ho estan). No obstant això, ell (Déu) no és samkalpa sahitar (una persona que es relaciona amb volicions o intencions). Ni tan sols un karma se li adhereix (és a dir, no està esclavitzat ni afectat per cap karma ni acció de cap mena). Tal com les accions del món (les accions que esdevenen aquí a la terra) no s'adhereixen (afecten) al sol, i com les qualitats i mancances dels altres quatre elements (terra, aigua, aire i foc) no s'adhereixen a l'espai que tot ho penetra.

XVI

Atès que tot tractat espiritual vertader diu que per tal d'assolir mukti (emancipació espiritual, alliberament o salvació) ens cal retenir la nostra ment, després de saber que mano-nigraha (subjectar, retenir, subjugar, suprimir o destruir la ment) és la intenció o el propòsit darrer d'aquests tractats, no s'obté cap benefici d'estudiar sense límit un nombre incomptable de tractats. Per a retenir la nostra ment ens cal investigar-nos nosaltres mateixos per tal de conèixer qui som realment, però, en lloc de fer això, ¿com podem conèixer-nos nosaltres mateixos investigant tractats? Ens cal conèixer-nos nosaltres mateixos a través de l'ull de jñana (coneixement vertader, és a dir, per la consciència girada cap a si mateixa). Algú que s'anomena Raman, ¿necessita un mirall per a conèixer-se a si mateix com a Raman? El nostre si mateix és dins dels pancha-kosas (els cinc embolcalls amb què sembla que hem tapat i enfosquit l'ésser vertader: el cos físic, el prana o la força vital, la ment, l'intel·lecte i la foscor o ignorància aparent del son profund), mentre que els tractats estan fora d'ells. Per tant, investigar en tractats i esperar amb això ser capaços de conèixer-nos, en lloc d'investigar-nos nosaltres mateixos amb l'atenció girada cap a dins, havent eliminat (deixat de banda, abandonat o separat) tots els pancha-kosas, resulta inútil o improductiu. Conèixer el yathartha svarupa (el si mateix real o ésser essencial) havent investigat qui és el nostre si mateix fals individual, el qual està esclavitzat (per estar tancat dins dels confins imaginaris de la ment), és mukti (emancipació). El nom atma-vicara només es pot aplicar pròpiament a la pràctica de romandre sempre havent col·locat (mantingut, dipositat, detingut, fixat o establert) la ment en atma (el si mateix real), mentre que dhyana (meditació) és imaginar-nos ésser sat-chit-ananda brahman (la realitat absoluta, la qual és ésser-consciència-felicitat). En algun moment ens caldrà oblidar tot allò que hem après.

XVII

De la mateixa manera que no obté cap benefici la persona que hauria d'escombrar i llençar la brossa, si es posa a analitzar-la; igualment, no obté cap benefici la persona que hauria de conèixer el seu ésser real, si es posa a calcular que les tattvas, les quals oculten el nostre ésser real, són tantes, i n'analitza les qualitats, en lloc d'aplegar-les totes i rebutjar-les. Ens cal considerar el món (el qual està format per aquestes tattvas) com un somni.

XVIII

Tret del fet que la vigília es dirgha (de llarga durada) i el son és kshanika (momentani o de curta durada) no hi ha cap altra diferència entre aquests dos estats mentals imaginaris. En la mesura en què totes les vyavaharas (activitats i quefers) que succeeixen en la vigília semblen ser reals en el moment present, en aquesta mateixa mesura les vyavaharas (activitats i quefers) que succeeixen en el somni semblen ser reals aleshores. En el son amb somnis la nostra ment s'identifica amb un altre cos. Tant en la vigília com en els somnis, els pensaments i noms-i-formes (els objectes del món aparentment extern) succeeixen en un únic temps (és a dir, simultàniament).

XIX

No hi ha dos tipus de ments, un tipus de ment bona i un tipus de ment dolenta. Només els vasanas (impulsos o desitjos latents) són de dos tipus, subha (bons o agradables) i asubha (dolents o desagradables). Quan la ment d'una persona està sota el domini dels subha-vasanas (impulsos agradables) es diu que és una ment bona, i quan està sota el domini dels asubha-vasanas (impulsos desagradables) es diu que és una ment dolenta. No importa com de dolentes altres persones poden semblar, avorrir-les no és apropiat. Tant els grats com els desgrats són adequats per a avorrir-los (o renunciar-hi). No és adequat per a nosaltres deixar que la nostra ment s'ocupi gaire d'assumptes mundans. No és adequat per a nosaltres ficar-nos en els assumptes d'altres persones (una altra manera de dir que ens hem d'ocupar dels assumptes propis i no interferir en els dels altres). Tot allò que hom dóna als altres s'ho dóna només a si mateix. Si tothom conegués aquesta veritat, ¿qui, de fet, s'abstindria de donar?

XX

Quan el nostre si mateix individual sorgeix, tot sorgeix; quan el nostre si mateix individual s'enfonsa (o acaba), tot s'enfonsa (o acaba). En la mesura en què ens comportem amb humilitat, en aquesta mesura hi ha bondat (o virtut). Si ens mantenim refrenant (retenint, doblegant, condensant, contraient, encongint o reduint) la ment, arreu on puguem estar, podem ser (o arreu on puguem estar, siguem).


[Michael James, http://www.happinessofbeing.com/ 
Aquesta versió catalana s'ha pogut difondre gràcies al consentiment generós de Michael James.]
                                        

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada