Ensenyar i aprendre

En el context de la indagació espiritual ens cal que ensenyem (expressem) precisament allò que volem aprendre (reconèixer).

D'aquí ve la insistència de l'exhortació, "Sigues, conscientment, allò que ja ets".

Václav Havel

L'esperança és una dimensió de l'ànima i no depèn essencialment d'una mirada particular sobre el món.

L'esperança és una orientació de l'esperit, una orientació del cor. Transcendeix el món que experimentem i està ancorada més allà dels seus horitzons.

L'esperança, en aquest sentit profund i poderós, no és el mateix que la voluntat d'esforçar-se en projectes que clarament poden tenir èxit sinó que, més aviat, és l'habilitat de treballar per alguna obra perquè és bona, i no pas perquè té la possibilitat de reeixir.

L'esperança, certament, no és el mateix que l'optimisme. No equival a la convicció que la comesa acabarà bé, sinó a la certesa que té sentit dur-la a terme, al marge de quin sigui el resultat.

On soc?

Com puc distingir entre estar present "davant d'allò que hi ha" i estar-hi enfonsat?

En el primer cas en soc testimoni. Soc l'escenari i no pas l'escena. No s'imposa una reacció personal, tot i que hi pot haver una resposta impersonal.

Quina és la diferència entre personal i impersonal?

La resposta impersonal és com una ressonància, no pas la conseqüència d'una aprovació o un rebuig. Tampoc cerca un propòsit ulterior; està ancorada en el present, no espera un desenllaç particular.