Deixar ser

Alliberar-se de la interferència constant de l'ego en la nostra existència implica aprendre a deixar ser les coses (les percepcions, les situacions, els altres éssers) tal com es presenten. El nostre alliberament depèn d'aquest deixar ser lliure tot el que ens envolta.

En la pràctica això significa un canvi d'actitud i de comportament que es tradueix en deixar de convertir en quelcom personal totes les coses que ens afecten poc o molt, d'una manera o altra. Perquè és aquesta la nostra pauta habitual, apropiar-nos del que apareix i començar a manipular-ho a partir de les nostres idees, creences, opinions, preferències i temors particulars sobre les coses. És aquest procés una apropiació que, com a tal, no respecta la realitat, la diferència i la singularitat de quelcom que és un altre, no pas una simple extensió de la meva persona.

Aprendre a deixar ser les coses significa descobrir que podem contemplar-les i acollir el que ens mostren sense sentir la urgència de sotmetre-les a la nostra anàlisi, al nostre judici. Dit ras i curt, podem deixar de mirar-nos el melic a partir de les experiències. 

Al mateix temps, no és aquesta una invitació a la passivitat o a la indiferència. Si sentim que la situació ens demana que intervinguem, actuem; si sentim que ens demana que ens pronunciem, parlem. I és ben possible fer-ho d'una manera natural, relaxada, no egocèntrica.

 

Concentració o cura

Un parell de termes diferents relacionats amb l'atenció:
concentrar-se: "fixar l'atenció, el pensament";
tenir cura: "atenció a vetllar pel bé o pel bon estat d’algú o d’alguna cosa".

Concentrar-se pot ser adequat o necessari en determinades tasques, com ara durant un examen, un experiment o una activitat de tipus tècnic. En la concentració es focalitza, es delimita, hi ha una certa tensió deguda al control que es vol imposar i un propòsit ben definit que s'ha d'assolir.

Tenir cura és propi, entre d'altres, de l'àmbit espiritual. Aquí, es tracta d'una vigilància serena, afectuosa, que es vol mantenir relaxada, no pas tensa ni possessiva, vetlla en lloc de manipular, eixampla, inclou i no imposa una finalitat particular.

La concentració pot resultar molt productiva; tanmateix, no ens condueix cap al nostre centre perquè és un esforç físic i mental. Tenir cura, vetllar, comporta obrir-se a la situació, precisament, des del nostre centre.

Si fa no fa.

 

Memòria

Disposem d'una memòria pràctica sense la qual no podríem funcionar en el món. És, doncs, una memòria beneficiosa i necessària que utilitzem molt sovint i que convé preservar. 

Exemples de coses que sol recordar la memòria pràctica: coneixements i aprenentatges necessaris per a una feina, dades personals i familiars, tasques diverses que duem a terme regularment...

Al seu costat hi ha una memòria psicològica que, tot i que ens ho pot semblar, no és necessària per funcionar en el món. Més encara, no tan sols no és beneficiosa, sinó que ens pot arribar a perjudicar molt.

Exemples de records de la memòria psicològica: la imatge que tinc de les persones que conec (poc o molt) i de mi mateix, les vegades que m'he sentit ferit (enganyat, traït, ofès, humiliat), com han de ser certes coses o situacions perquè em resultin satisfactòries...

Sense adonar-nos-en, cada dia passem unes quantes estones entretinguts en la memòria psicològica. Així, no és estrany si hi ha ocasions en què sentim que l'existència esdevé progressivament encarcarada, previsible, decebedora.

 

Suposicions

Les suposicions són un recurs formal que pot resultar molt útil en l'argumentació, la lògica i les matemàtiques. Tret d'aquests usos, convé no perdre de vista que suposar significa admetre com a cert o real quelcom imaginat.

El cas és que les suposicions sovint porten més maldecaps i malentesos que altra cosa. Suposar no costa gaire, sobretot perquè sembla que no ens compromet a res: "només era una suposició...!".

Abans d'admetre que no troba una bona resposta en una situació incerta, la ment s'inclina fàcilment a fer suposicions. Quantes vegades no diem o sentim a dir, "suposo que...". Davant del desconegut, la ment busca seguretat i coherència. Quan no les troba, les inventa (i espera que li'n donem les gràcies).

La tendència a fer suposicions és una resposta al desig de voler controlar, siguin resultats, situacions o persones. Tanmateix, aquest control no és viable perquè la vida no se sotmet als nostres càlculs ni a les nostres expectatives. Això no vol pas dir que hàgim de deixar de planificar o tenir projectes. N'hi ha prou amb no oblidar que tot plegat només són desitjos, i els desitjos a vegades es fan realitat, però no sempre. Convé entendre-ho i acceptar-ho al més aviat possible.

Desconcert

De la paraula desconcertar, el DIEC diu: "Torbar (algú) desbaratant els seus plans, les mesures preses, els projectes, etc. / Perdre la seguretat, l’aplom".

Així, estar desconcertat és viscut com ​un estat que sol resultar molest, indesitjable. Ha sorgit un "i ara què?" que no troba resposta. Tanmateix, el desconcert també és una bona ocasió per posar en evidència els límits i les inèrcies de la ment.

​Com que davant de la desorientació que s'imposa, la memòria esdevé inútil i tots els patrons habituals resulten inadequats​, ​és una oportunitat excel·lent per mirar la situació d'una manera més oberta i no-egocèntrica. 

​Sembla que convé agrair i aprofitar aquest torbament, deixar-li espai, en lloc de témer-lo o menystenir-lo.