Suposicions

Les suposicions són un recurs formal que pot resultar molt útil en l'argumentació, la lògica i les matemàtiques. Tret d'aquests usos, convé no perdre de vista que suposar significa admetre com a cert o real quelcom imaginat.

El cas és que les suposicions sovint porten més maldecaps i malentesos que altra cosa. Suposar no costa gaire, sobretot perquè sembla que no ens compromet a res: "només era una suposició...!".

Abans d'admetre que no troba una bona resposta en una situació incerta, la ment s'inclina fàcilment a fer suposicions. Quantes vegades no diem o sentim a dir, "suposo que...". Davant del desconegut, la ment busca seguretat i coherència. Quan no les troba, les inventa (i espera que li'n donem les gràcies).

La tendència a fer suposicions és una resposta al desig de voler controlar, siguin resultats, situacions o persones. Tanmateix, aquest control no és viable perquè la vida no se sotmet als nostres càlculs ni a les nostres expectatives. Això no vol pas dir que hàgim de deixar de planificar o tenir projectes. N'hi ha prou amb no oblidar que tot plegat només són desitjos, i els desitjos a vegades es fan realitat, però no sempre. Convé entendre-ho i acceptar-ho al més aviat possible.

Desconcert

De la paraula desconcertar, el DIEC diu: "Torbar (algú) desbaratant els seus plans, les mesures preses, els projectes, etc. / Perdre la seguretat, l’aplom".

Així, estar desconcertat és viscut com ​un estat que sol resultar molest, indesitjable. Ha sorgit un "i ara què?" que no troba resposta. Tanmateix, el desconcert també és una bona ocasió per posar en evidència els límits i les inèrcies de la ment.

​Com que davant de la desorientació que s'imposa, la memòria esdevé inútil i tots els patrons habituals resulten inadequats​, ​és una oportunitat excel·lent per mirar la situació d'una manera més oberta i no-egocèntrica. 

​Sembla que convé agrair i aprofitar aquest torbament, deixar-li espai, en lloc de témer-lo o menystenir-lo.

 

Shri Siddharameshwar Maharaj

La recerca orientada a l'autoconeixement no sol resultar, d'entrada, gaire atractiva. En ella no hi ha terminis establerts ni recompenses garantides. No ofereix nous sabers ni proteccions especials. Tampoc crea capacitats noves ni potencia necessàriament les ja existents. En canvi, exigeix molta paciència, determinació, coratge i humilitat.

Més que adquisició i acumulació, en aquest camí hi ha reconeixement i abandó d'allò que ens fa més nosa i més ens domina. En particular, la por i l'ansietat. La seva desaparició progressiva deixa pas al goig i la pau incondicionals.

Siddharameshwar Maharaj ho expressava així: "La glòria és l'absència d'ansietat en la ment. La felicitat plena és l'absència de por".

 

Procés

És possible distingir etapes en un procés que pot esdevenir sense que sigui previsible i sense que la ment el governi.

Veure'ns com cossos-ment porta com a conseqüència immediata la creença en una separació radical: "jo i tots els altres éssers".

A partir d'aquí, i per raons que poden ser molt diverses, pot despertar-se l'interès per examinar si les coses són realment així. D'aquesta manera, potser anem assumint el concepte de no-separació. És un pensament radicalment nou, i davant de l'altre mirem de recordar que no estem separats.

Més endavant, si l'interès es manté prou viu, la no-separació arriba a ser més sentida que no pas pensada. El concepte deixa pas al sentiment.

Finalment, pot desaparèixer la necessitat d'un recordatori o altre del fet que no estem separats. Tots ells esdevenen tan sobrers com voler-nos assegurar que les taules de multiplicar continuen essent com eren.

 

Infinitius

A continuació es recullen uns quants infinitius en una llista que podria ser força més llarga. Tots ells tenen la capacitat d'inspirar una pràctica o altra, segons siguin les circumstàncies.

Voler fer les coses ben fetes,
voler comprendre,
voler crear quelcom bell,
no voler imposar,
acceptar,
acollir,
acompanyar,
agrair,
ampliar,
compadir-se,
escoltar,
meravellar-se,
obrir,
observar,
recomençar,
reconciliar,
somriure,
transformar.

I sobretot, no defallir quan la pràctica s'esguerri.