TRES PREGUNTES


Relat de 
 Lev Tolstoi
traduït a l'anglès per Louise i Aylmer Maude



Hi havia una vegada un rei que va pensar que si podia saber sempre quin era el millor moment per fer cada cosa; si podia saber a qui havia d'escoltar i a qui evitar i, sobretot, si podia saber sempre quina era la cosa més important per fer, aleshores, mai no fracassaria en cap de les seves empreses.

I havent pensat això, va fer proclamar arreu del seu regne que donaria una gran recompensa a qui li ensenyés quin era el moment adequat per a cada acció, quines eren les persones més necessàries i com podia saber quina era la cosa més important que podia fer.

Moltes persones erudites van anar a veure el rei, però cadascuna li donava respostes diferents. A la primera pregunta, algunes hi responien dient que per a conèixer el moment adequat per a cada acció hom ha d'elaborar abans una taula d'activitats de dies, mesos i anys, i viure d'acord amb ella. Unes altres van dir-li que era impossible decidir amb antelació quin era el moment adequat per a cada acció, però que si no es distreia en accions vanes sempre podria adonar-se de tot allò que es presentés i, a partir d'aquí, actuar allà on fos més convenient. D'altres, van dir-li que per molt atent que ell estigués, resultava impossible per a un home poder decidir quin era el moment adequat per a cada acció. Però, que si tingués a l'abast un Consell d'homes savis, el podrien ajudar a decidir el millor moment per a cada cosa. Tot seguit, unes altres li deien que algunes accions no podien esperar la decisió d'un Consell, sinó que ell mateix hauria de decidir, sense espera, si dur-les a terme o no. I com que per a poder decidir calia saber abans què passaria, només els endevins el podrien ajudar; així doncs, és a ells a qui havia de consultar quin era el moment adequat per a cada acció.

Igualment, per a la segona pregunta també va rebre respostes diverses. Algunes li deien que les persones més necessàries per al rei eren els seus consellers; d'altres, li deien que els sacerdots; unes altres, que els metges; i algunes li van dir que aquestes persones eren els guerrers.

Pel que fa a la tercera pregunta, Quina era l'ocupació més important?, unes persones li van dir que la cosa més important en el món era la ciència; d'altres li van dir que era conèixer com conduir una guerra, mentre que unes darreres li deien que allò principal era el culte religiós.

Atès que les respostes eren tan diferents, el rei no en va donar cap per bona i es va estalviar la recompensa. Però com que no volia renunciar a conèixer les respostes correctes va decidir anar a consultar un eremita que era molt famós per la saviesa que li atribuïen. L'eremita s'havia reclòs en un bosc del qual no sortia mai, allà només hi rebia persones humils i senzilles. Així doncs, el rei es va vestir com si fos un pobre i abans d'arribar davant de l'eremita va desmuntar del cavall, el va deixar amb els guardes que l'acompanyaven i se'n va anar tot sol a visitar el bon home.

El va trobar cavant un clot davant de la cabana on vivia. Quan l'eremita el va veure, el va saludar i va continuar treballant. A l'eremita se'l veia sec i feble, i cada vegada que enfonsava la pala i treia una mica de terra respirava amb dificultat. El rei s'hi va acostar i li va dir: “Us he vingut a veure, savi eremita, per demanar-vos la resposta a tres preguntes. Com puc aprendre a fer la cosa adequada en el moment adequat? Quines són les persones que més em calen i a les quals, doncs, hauria de dedicar més atenció? I, finalment, Quins són els assumptes més importants en què m'hauria de centrar?” L'eremita s'escoltava el rei, però no li va contestar res. Tan sols es va escopir a la mà i va tornar a cavar el clot. “Esteu cansat”, digué el rei, “deixeu-me que agafi jo la pala durant una estona.” “Gràcies!”, va dir-li l'eremita. Va donar-li la pala i es va asseure a terra.

Quan el rei va haver cavat dos clots li va repetir les tres preguntes. L'eremita, com abans, no li va contestar res, però es va aixecar i allargant la mà cap a la pala, li va dir: “Ara descansa una mica que ja hi tornaré jo.” Però el rei no li va tornar la pala i va continuar cavant. Va passar una hora, en van passar dues; el sol començava a amagar-se rere els arbres. El rei va enfonsar la pala a terra i li va dir: “Us he vingut a veure, savi eremita, cercant resposta a les meves preguntes. Si no me'n podeu donar cap, digueu-m'ho, i me'n tornaré cap a casa.” “Ep! Algú arriba corrent”, va dir l'eremita, “anem a veure qui és.”

El rei es va girar i va veure un home barbut que arribava corrent des del bosc. L'home portava les mans obertes prement sobre l'estómac: d'allà sota, li regalimava sang. Quan l'home va arribar davant del rei va caure a terra mig desmaiat i mormolant sense esma. El rei i l'eremita li van treure la roba xopa i van veure que tenia una ferida oberta a l'estómac. El rei va netejar-la tan bé com va poder i la va embenar amb el seu mocador i una tovallola que l'eremita va dur. Però la sang no parava de rajar, de manera que el rei, una vegada i una altra, li va treure l'embenat moll de sang i li va netejar i tornar a embenar la ferida. Al final, quan la sang es va estroncar prou, l'home es va reviscolar una mica i va dir que tenia molta set. El rei li va anar a buscar aigua fresca i la hi va donar. Mentrestant, el sol ja s'havia post, i va començar a fer fresca. De manera que el rei, amb l'ajut de l'eremita, va portar l'home ferit cap a dins de la cabana i el va posar amb cura damunt de l'únic llit que hi havia. Un cop estirat, l'home va tancar els ulls i es va anar asserenant; el rei estava tan cansat de la caminada i la feina que havia fet que es va jaure arran de la porta i va quedar adormit. Tan profundament va dormir que no es va despertar en tota la nit. Quan, ja de dia, va obrir els ulls, va trigar una estona a recordar on era i qui era l'home barbut que, estirat al llit, el mirava fixament amb els ulls encesos.

Perdoneu-me!” li va dir l'home barbut, amb una veu encara feble, quan es va adonar que el rei s'havia despertat i l'havia vist. “No us conec, i no tinc res per perdonar-vos”, li va dir el rei. “No em coneixeu, però jo sí que us conec a vós. Jo sóc un enemic vostre que va jurar revenja contra vós perquè vau executar el meu germà i li vau prendre les propietats. Vaig saber que havíeu vingut a veure aquest eremita i vaig decidir aprofitar l'oportunitat per venir a matar-vos quan tornéssiu de la visita. Però el dia passava i vós no tornàveu. Així doncs, vaig sortir del meu aguait per venir-vos a buscar, però em vaig trobar amb els vostres guardes. Quan ells em van reconèixer em van atacar i em van ferir a l'estómac. Vaig poder-me escapar, i m'hauria mort dessagnat si no haguéssiu tingut cura de la meva ferida. Jo us volia matar i vós em vau salvar la vida. Ara, si sobrevisc, i ho accepteu, quedaré al vostre servei com l'esclau més fidel i obligaré els meus fills a fer el mateix. Perdoneu-me!”

El rei va quedar molt content de poder fer les paus tan fàcilment amb aquell enemic, i d'haver-lo convertit en un amic. No només el va perdonar, sinó que va dir-li que faria venir els seus servents i el seu metge perquè l'atenguessin el millor possible, també li va prometre de retornar-li els béns que li pertanyien. Després d'acomiadar-se de l'home, el rei va sortir a fora de la cabana a buscar l'eremita. Abans de marxar volia pregar-li, per darrera vegada, que li donés resposta a les seves tres preguntes. L'eremita era a fora, de genolls, plantant llavors en els forats que havien cavat el dia abans. El rei se li va acostar i li va dir: “Per darrer cop, savi eremita, us prego que contesteu les meves preguntes.” L'eremita, ara assegut a terra a la gatzoneta, li va dir, tot mirant-se'l: “Ja has rebut les respostes!”. “Com, que ja he rebut les respostes!? Què voleu dir?”

No ho veus?”, va dir-li l'eremita, “Si tu ahir no t'haguessis commogut per la meva feblesa, i no haguessis cavat aquests clots per mi, sinó que te n'haguessis tornat cap a casa, aquell home t'hauria atacat i t'hauries penedit de no haver-te quedat aquí per ajudar-me. Per tant, el moment més important va ser quan et vas quedar cavant; i jo era aleshores la persona més necessària, i ajudar-me era la cosa que més calia fer. Després, quan va arribar corrent aquell home, el moment més important va ser quan et vas posar a ajudar-lo, perquè si no l'haguessis ajudat a aturar la sang de la ferida, hauria mort sense poder fer les paus amb tu. Per tant, ell era la persona més necessària i allò que vas fer per ell va ser la cosa que més convenia. Recorda, doncs, això que et dic. Només hi ha un moment que és important, Ara! Aquest és el moment fonamental, perquè és l'únic moment sobre el qual tenim algun poder. La persona més necessària és aquella amb qui estàs, perquè ningú no sap mai si tindrà l'oportunitat d'estar amb ningú més. I la cosa que més convé dur a terme és que aquesta persona estigui bé, perquè és només per això que tots nosaltres arribem al món.”

2 comentaris:

  1. M'agrada molt la simplicitat i bellesa del relat. Moltes gràcies !

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al voltant de la meditació18 de novembre del 2023, a les 18:17

      Efectivament, jo també trobo que és una bona mostra de l'art d'Ivan Nikolàievitx.

      Elimina