13 de gen. 2011

Silenci interior

La meditació és la supressió de tota mena de discurs. En les estones, o els instants, en què s'assoleix diem que s'ha fet el silenci interior. Mentre la ment segueix ocupada analitzant i discernint, valorant, o esgarriada entre la rememoració i la faula, el soroll continua. És el joc de les etiquetes: està bé (malament), jo tenia raó, (no) en tinc la culpa, ella és així, seré incapaç de fer-ho, això és un pi... Paraules amb què recobrim les coses, mentre pensem que ens serveixen per tenir-les a la mà. Quantes més etiquetes hi enganxem, més ens n'allunyem. Cap arbre no és un pi, perquè cada pi és un d'únic que no pot ser identificat amb cap altre. Malgrat que no podem evitar de parlar així, si no volem renunciar als conceptes, el llenguatge no és una xarxa que pesca la realitat. És més aviat un bastó que ens va molt bé per a assenyalar-ne determinats aspectes, des d'una certa perspectiva.

El silenci interior no admet aquest joc ni, de fet, cap altra manipulació de la realitat. Quan cedim i ens situem com a mers testimonis la ment es va encalmant tota sola, sense que ens calgui cap esforç de la voluntat. Anthony de Mello deia que el silenci interior no arriba amb l'absència de sons, sinó amb l'absència d'ego.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada