Capgirament

Podem considerar això: cada vegada que experimento malestar mental davant d'una situació, la dificultat és només meva.

Això vol dir que el meu malestar no és el resultat d'allò que veig o sento (la meva percepció), sinó que és previ a la percepció de la situació. En allò que tinc ara al davant només hi veig el reflex del desassossec que arrossego.

La proposta és, doncs, capgirar la nostra manera d'entendre quina és la vertadera dinàmica en què ens trobem. La percepció no és una causa, és l'efecte de com estem, d'allò que està viu en nosaltres.

Ara podem demanar: i què hi guanyo amb aquest canvi? Doncs, hi guanyo pau i llibertat en descobrir que les situacions no em poden imposar cap tipus de patiment que jo no hagi preservat abans. Igualment, no poden ser portadores de la meva joia, quan la sento, perquè ella també era en mi.

 

Els altres

Mentre ens continuï semblant justificat i natural el tenir afecte a unes persones, sentir aversió cap a unes altres i indiferència envers unes terceres, significa que encara no hem entès i assumit plenament que no estem separats.

Aquí no són possibles les mitges tintes. Certament, les expressions d'amor poden prendre formes molt diverses, però l'amor veritable no s'avé amb la intermitència ni amb les excepcions.

Cada dia ens ofereix ocasions per revisar i aclarir, si convé, en quin estat em trobo. Què percebo, què reconec quan soc davant d'un altre o penso en ell.

 

Perdó

"La impressió que et causa allò que perceps a fora és deguda a allò que està present en tu (a dins)."

Quan veiem algú com a culpable per haver actuat d'una determinada manera és perquè, inconscientment, ens sentim culpables d'haver actuat de manera anàloga en el passat, sense haver estat perdonats. Així, la culpabilitat que veiem en l'altre és la projecció de la nostra, i el condemnem a causa del nostre malestar no reconegut.

Reconeguem les nostres projeccions i perdonem-nos. Si procedim així, la nostra mirada sobre el món canvia i cada vegada hi percebem menys culpabilitat.

 

Jeff Foster

Abans, jo fugia de la por,

per això la por em controlava.

Fins que vaig aprendre a sostenir-la com un nadó,

a escoltar-la sense lliurar-m’hi,

a honorar-la sense adorar-la.

La por ja no va poder aturar-me més;

coratjós, vaig entrar en la tempesta.

Encara tinc por, però la por ja no em té a mi.

Abans, jo m’avergonyia de ser qui era.

Vaig convidar la vergonya a entrar en el meu cor.

Vaig deixar-la que cremés.

Em va dir, “Només vull protegir la teva vulnerabilitat”.

Vaig agrair-li sincerament i, tanmateix, vaig endinsar-me en la vida,

sense vergonya, amb la vergonya com a amant.

 

Abans, hi havia una gran tristor enterrada en mi.

Vaig convidar-la a sortir i expressar-se.

Vaig plorar una mar de plors.

Els llagrimalls se’m van assecar,

i allà mateix hi vaig trobar la joia,

just en el nucli de la meva pena.

Aquell cor trencat em va ensenyar a estimar.

Abans, jo tenia ansietat.

Una ment que no parava mai.

Pensaments que no volien callar.

Aleshores, vaig deixar de voler-los silenciar,

vaig abandonar la ment per mantenir-me de ple en la terra,

en el fang.

I allà era afermat amb força com un arbre, incommovible, segur.

 

Abans, la fúria cremava oculta en mi.

Vaig demanar-li que sortís a la llum.

Vaig sentir el seu poder espantós.

Vaig deixar que el meu cor es desboqués i la sang bullís.

Vaig escoltar-la, finalment.

I ella em va cridar, “Respecta’t sense concessions!”,

“Parla amb passió de la teva veritat!”,

“Digues no, quan vols dir no!”,

“Fes el teu camí amb coratge!”,

“No permetis que ningú parli per tu!”.

La fúria va esdevenir una amiga sincera,

una guia en qui confiar,

una criatura bella i salvatge.

Abans, la soledat m’esqueixava.

Vaig provar de distreure’m i tornar-me insensible.

Corria cercant persones, llocs i coses,

fins i tot feia veure que era “feliç”.

Un dia ja no vaig poder fugir més,

i vaig deixar-me caure fins al fons de la soledat.

Vaig morir i renéixer enmig d’una soledat i una calma profundes,

que em connectaven a totes les coses.

Ja no em sentia solitari, sinó sol amb Tota la Vida.

El meu cor era Un amb tots els altres cors.

Abans, jo fugia dels sentiments enutjosos.

Ara, són els meus consellers, confidents, amics, i tots ells són de casa,

tots en formen part i en són dignes.

Soc sensible, tou, fràgil,

els meus braços abracen les meves criatures interiors.

I en la meva sensibilitat hi ha poder,

en la meva fragilitat, una Presència que mai no flaqueja.

En el fons de les meves ferides, en allò que havia anomenat “foscor”,

hi vaig trobar una Llum resplendent que ara em guia en la brega.

Vaig esdevenir un guerrer quan em vaig girar cap a mi mateix

i vaig començar a escoltar.

 

                                                                                      How I Became a Warrior