26 de febr. 2011

Respiració I

Podem estar molts dies sense menjar, podem passar moltes hores sense dormir, però gairebé ningú no pot aguantar cinc minuts sense respirar. Contràriament, doncs, a allò que solem dir, potser sí que en bona mesura “vivim de l'aire del cel”. A més, i tal com ens succeeix amb la salut o l'afecte, sembla que només apreciem la respiració quan ens manca.

En les tradicions espirituals en què la meditació ocupa un lloc important, fa ja molts segles que es coneixen i s'usen els lligams entre la ment i el cos. En particular, el fet que els diversos estats de la ment tenen una repercussió directa en el cos (a partir d'aquí es poden entendre els efectes terapèutics que produeix el meditar). La novetat és que avui dia també disposem —des de la neurobiologia i la bioquímica— de prou evidència d'aquest fet, la qual va més enllà dels relats necessàriament subjectius de persones que mediten amb assiduïtat.

Un dels correlats externs més clars entre la ment i el cos és la respiració. Ella ens avisa tot seguit quan es produeix una alteració mental com ara una emoció intensa o un sentiment viu. Aquest senyal sovint va acompanyat d'altres símptomes com poden ser una certa tensió muscular, o bé una variació en el ritme del cor o en la temperatura del cos. D'aquesta manera, tot canvi inesperat en la respiració ens serveix d'avís d'una alteració mental (eufòria, excitació, ira, temor, vergonya, angoixa, ansietat...). Estar atents a la respiració ens ajuda, entre d'altres coses, a adonar-nos que ens comencem a sentir malament o que anem a perdre el timó. L'observació del desequilibri ens permet actuar abans que el trasbals creixi fins al punt que ens causi una ferida pel patiment o bé desencadeni una reacció no volguda.

Amb la meditació anem desvetllant la consciència de la respiració, aprenem a tenir-la present i a escoltar-la quan ens parla. Tot plegat ens orienta finalment cap a una vida més serena i harmoniosa.

18 de febr. 2011

Coneix-te a tu mateix

Gnothi seauton era la inscripció misteriosa gravada al temple d'Apol·lo, a Delfos. Nosce te ipsum, va quedar en llatí. Coneix-te a tu mateix.

No sabem del cert què significava aquesta expressió per als grecs d'aquella època. És prou ambigua com per admetre més d'una interpretació. Tant pot convidar a descobrir els trets del meu jo psicològic (qui he arribat a ser), com la meva veritable naturalesa no personal (què sóc). Sigui com sigui, i fos quin fos el seu origen, el convit el trobem formulat en una de les arrels gruixudes de la nostra cultura.

En la meditació aquest lema també ocupa un lloc central, entès, és clar, en el segon dels sentits apuntats abans. Allò destacable aquí és el camí que la meditació proposa per dur-lo a terme: per a conèixer qui sóc he d'oblidar qui he arribat a ser. He d'ignorar que hi ha un qui per poder-me ocupar només del sóc, sense cap determinant afegit. En certa manera, doncs, és un camí en què m'acosto al coneixement cercat a mesura que relativitzo allò que creia fonamental, constitutiu en mi. He de ser capaç de desaprendre.

Desaprendre és una paraula que ens sona estranya, té la connotació d'una pèrdua o un malbaratament. Ens resistim molt a qüestionar (i més encara, abandonar) allò que hem obtingut i acumulat, allò que potser ens ha costat prou temps i energia. Tal vegada, però, aquesta paraula no ens hauria d'estranyar tant, no l'hauríem de témer tant. Perquè d'això es tracta, no? D'una altra por. I és el cas que, sovint, preferim la falsa seguretat a la llibertat autèntica.

El
coneix-te a tu mateix ens demana un cert coratge: una disposició de la ment i del cor que ens permeti deixar ser i deixar anar, sense temor ni recança.

13 de febr. 2011

Judici o indiferència?

Hom podria arribar a la conclusió que, atès que quan meditem cal una suspensió de tota valoració o judici, hi haurà una repercussió, en forma d'indiferència, en l'actitud que mantindrem davant de les coses no només durant la meditació sinó, també, quan aquesta haurà acabat.

La realitat és que aquesta conclusió és errònia i que, per tant, els avenços en la meditació no han pas de dur com a conseqüència un progressiu desentendre's d'allò que ens succeeixi o en tinguem notícia. La causa de l'error és el fals dilema (una altra dualitat) que consisteix a establir únicament dues possibilitats contraposades: o bé jutges o bé te'n desentens.

Hi ha també una tercera opció en la qual ni es jutja ni s'ignora. En aquesta altra actitud som conscients del fet, hi parem atenció i intentem entendre què està passant o què ha passat. Si és el cas, no defugim d'implicar-nos prenent una posició o altra. Això, ho fem. Alhora, allò que no fem és reduir la situació a una tria d'una sentència unívoca i exclusiva (bo, dolent, just, injust, cert, fals, beneficiós, perjudicial...) que serà l'encarregada de simplificar la complexitat d'allò que tenim al davant. Podem, doncs, respondre, implicar-nos o fins i tot comprometre'ns de ple d'una manera o altra. Però en aquesta actuació no hi ha pròpiament un judici, no es condemna ni es desqualifica cap altra perspectiva pel fet de ser diferent de la nostra. Senzillament, fem allò que creiem i sentim que hem de fer.

La diferència és important. La meditació no ofereix pas una estratègia per a saber posicionar-se o prendre decisions davant dels conflictes. Allò que ofereix i promou en la persona que medita és una millor comprensió, més clara, més completa, de què som i com podem transformar la manera en què pensem, parlem i actuem. Amb la lucidesa assolida sovint en tenim prou per esvair els dubtes sobre el camí a seguir.


8 de febr. 2011

El Jo

Una de les virtuts de la meditació és la capacitat de posar al descobert i contribuir a expulsar el fantasma del Jo. Entenem aquí per Jo la convicció que som una entitat autònoma, isolada, amb una essència determinada; un ésser singular, extern a tots els altres éssers que hi pugui haver. Una esfera tancada en la qual ens reconeixem completament i que, per tant, és tothora el centre del nostre interès. Una bola en una taula de billar en què, a vegades, hi ha altres boles.

Abans de continuar. Ben cert que som un cos particular i únic amb una herència genètica determinada. També és prou clar que tenim i desenvolupem una identitat social que ens caracteritza. Sense cap dubte, es pot descriure en nosaltres una personalitat psicològica més o menys dinàmica. Però també és ben cert que tots aquests trets i elements són només la superfície del nostre ésser, són trets i elements accidentals (varien constantment i podrien haver estat d'una altra manera). No obstant això, tot i ésser contingents, la convivència i la interacció social sovint ens exigeixen la possessió d'una determinada identitat social: com et dius, on vius, quants anys tens, què prefereixes o a què et dediques. Alhora ens reforcen una personalitat psicològica: tu ets així, això no és per a tu, de tu no m'ho esperava, una persona com tu...

D'aquest Jo superficial tan evident ja no en direm res més, existeix i ens resulta útil; fins aquí no constitueix cap motiu de preocupació. La dificultat sorgeix quan ens hi identifiquem. Quan pensem i actuem convençuts que el Jo superficial abasta la totalitat d'allò que som. Quant més gran sigui aquesta identificació més malestar, més desordre i més confusió experimentarem i —en conseqüència— generarem. La raó és prou senzilla: aquest Jo entra en conflicte constantment amb altres Jo que ens envolten i amb la manera en què ocorren o es desenvolupen moltes coses.

A mesura que es va afluixant aquesta identificació perd força allò que abans era percebut en forma d'agressió, ofensa, abús o desgràcia. Sortir de la trampa que ens hem parat nosaltres mateixos exigeix trencar el motlle, comporta abandonar la concepció que hem alimentat durant molts anys. Significa renunciar a la bola de billar que envesteix i és envestida (quina és la diferència?) sobre una taula. Podem ara pensar en la trama de fils d'un jersei de llana. Per a obtenir el teixit ens calen els cabdells, però ajuntant llana només podem obtenir un munt de llana. El jersei és una estructura que sorgeix d'una interacció intel·ligible, l'entramat complet dels fils que el formen.

En la nova imatge que ens cal no hi éssers aïllats, autònoms, sinó una continuïtat de relacions simètriques (contribueixo i rebo alhora) que formen un tot en què hi cal i es justifica cadascuna de les parts. Perfila una vida no centrada en un Jo arbitrari sinó trenada en les interrelacions que em constitueixen i donen la raó de ser de cada existència.

3 de febr. 2011

Examen personal

Dia rere dia parem esment a un munt de coses, més aviat poc a les persones i gairebé gens a nosaltres mateixos.

El reclam extern, auditiu i visual, i l'excitació constant de les emocions ens manté lluny de casa. Passem moltes hores encantats o subjugats en una existència superficial que no és pròpiament una vida. Com una mena de fugitius que tampoc no volen parar de córrer perquè, quan ho fan, la calma que s'estén els resulta insuportable.

Aleshores, unes preguntes:
Què estic fent ara?
Sóc conscient del ritme de cada acte?
He oblidat la cadència de la contemplació?
Què en queda de mi quan deixo d'ocupar-me de les coses?
Com puc no perdre el meu centre quan he d'estar entre les coses?
Què hi ha realment en aquest centre?

Sospesar les preguntes serenament i deixar que creixin. Acollir-les sense afanyar-se a desactivar el repte que comporten amb una resposta qualsevol —la del moment. Això, també és meditació.