30 de des. 2014

Més espai, més temps

Una de les conductes que més mal ens fan, i que més mal escampen pel món, és la gran dificultat que trobem per acceptar que les situacions presenten una naturalesa indeterminada, incerta, insegura. Sembla que necessitem poder clausurar totes les indefinicions amb un sí o un no, bé o malament, cert o fals. Aquesta demanda va lligada a la nostra cerca constant de seguretat, la qual és una altra manera de referir-nos al temor. Voldríem que les coses fossin sempre unívoques i clares, per tal d'estalviar-nos les sorpreses desagradables.

L'experiència ens mostra, dia rere dia, que aquesta exigència nostra no pot ser satisfeta. Ens les hem de veure sempre amb la incertesa, la inseguretat és la llei arreu. Aquesta inseguretat no significa pas que hi hagi cap perill que ens amenaci d'amagat, senzillament vol dir que no podem preveure ni controlar totes les circumstàncies que ens afecten. De la mateixa manera, la incertesa no vol pas dir que no podem aclarir res, sinó que les conclusions a què arribem sempre són provisionals, relatives, condicionades.

Quan no acceptem aquesta situació, i sovint no l'acceptem, la vivim com un problema que ens cal resoldre. Així, ens precipitem a buscar-hi una solució. Una sortida que aturi aquest fluir que ens fa patir o ens incomoda perquè el procés no està a les nostres mans. A partir d'aquí, tendim a voler imposar la nostra manera de pensar o d'actuar, amb la intenció d'arribar a un estat final que ens sigui més satisfactori. Però aquesta actitud comporta que rebutgem allò que ara hi ha i que comencem a lluitar per a canviar-ho. El patiment que en resulta no ens hauria de sorprendre gaire, perquè la vida no pot ser forçada segons el nostre caprici.

En el llibre Cuando todo se derrumba (Madrid: Gaia Ediciones, 1998), Pema Chödrön ens proposa una alternativa més sana i més sàvia. Es tracta, bàsicament, d'obrir més espai a les situacions i de no precipitar-nos en les respostes. Ens convida a rebre allò que tenim al davant, tant si ens agrada com si no, amb més bona disposició, sense jutjar-ho automàticament, sense aferrar-nos-hi, sense sortir corrent, ni negar-ho, ni atacar-ho. No s'ha de confondre amb la passivitat o la indiferència. És més subtil. Significa la determinació d'aprofitar l'oportunitat que es presenta per a reconèixer les nostres pors, la nostra ignorància. Veure-les exposades a la llum del dia. I, a continuació, no maleir-les ni avergonyir-nos-en. Sentir com ens afecten, aprendre a no respondre-hi immediatament. Ser amables amb la seva presència, malgrat el dolor que ens puguin provocar. Mirar els dimonis a la cara, obrir més el cor i contemplar què succeeix.

Aquesta és una molt bona manera de créixer, de despertar. Combina i cultiva la clarividència i la compassió, tant cap a nosaltres mateixos com cap a les situacions, les persones i els altres éssers que ens acompanyen en el camí.

27 de des. 2014

Oració d'agraïment

Gràcies.

Sol i lluna.

Terra, aire i mar.

Foc i aigua.

Pare i mare.

Família d'ahir i d'avui.

Amics i companys, fidels o ocasionals.

Mestres, llunyans o presents, que m'ajudeu de mil maneres.

Els molts qui heu treballat o treballeu pel bé dels altres.

Tants que m'heu acollit, atès o somrigut.

Els pocs que m'heu vexat o enganyat.

Aprenentatges que anomenava fracàs, entrebanc o desgràcia.

Gràcies, Font de Vida.

Perquè res de tot això no és obra meva i podria no haver estat.

Perquè sense tot això no hauria arribat fins aquí.

23 de des. 2014

Recordatori (I)

Quan caus en la tristesa
no ets tu qui està trista.

Quan et venç la fúria
no ets tu qui està furiosa.

Quan et rosega la culpa
no ets tu qui és culpable.

Quan t'oprimeix l'angoixa
no ets tu qui està angoixada.

Quan et posseeix la por
no ets tu qui està espantada.

Perquè tu no tens res a veure amb la tristesa, la fúria, la culpa, l'angoixa o la por. Només l'ego pot caure en aquests estats. Però tu no ets l'ego. No ho has estat i no ho seràs. No te'l creguis, no l'escoltis. No et distreguis. Accepta tot allò que es manifesti, no estableixis diferències perquè tot és en tu. Alhora, no t'identifiquis amb res. Vigila la ment i no deixis mai per mai que et faci creure que estàs atrapada o separada.

Un curs de miracles

La pau que vols només la pots aconseguir perdonant completament. Ningú no aprèn si no vol aprendre i creu que d'alguna manera ho necessita. Si bé en la creació de Déu no hi ha mancança, en allò que tu has fabricat sí, és molt clar. De fet, aquesta és la diferència fonamental entre una cosa i l'altra. La idea de mancança implica que creus que estaries millor en un altre estat que d'alguna manera fos diferent d'aquell en què et trobes ara. Abans de la separació [de Déu], que és allò que significa la caiguda, no hi havia cap mancança. No hi havia necessitats de cap mena. Les necessitats només sorgeixen perquè tu et prives a tu mateix. Actues d'acord amb l'ordre particular de necessitats que tu mateix has establert. I això, alhora, depèn de la percepció que tens d'allò que ets.

                                                                   ***

L'única manera de tenir pau és ensenyant pau. Quan l'ensenyes, no pots deixar d'aprendre-la, perquè no pots ensenyar allò del qual encara et desvincules. Només així podràs recuperar el coneixement que vas abandonar. [...] Aprens tot allò que ensenyes. Ensenya només amor, i aprèn que l'amor és teu i que tu ets amor.

                                                                   ***

Déu és lloat cada vegada que una ment aprèn a ser completament servicial. Però això és impossible, a menys que aprengui també a ser completament inofensiva, perquè les dues creences han de coexistir. Aquells qui són vertaderament servicials són alhora invulnerables, perquè no protegeixen els seus egos i, en conseqüència, res no els pot fer cap mal.


(Extret de A course in miracles. Mill Valley, California: Foundation for Inner Peace, 1976.)
 

13 de des. 2014

Què ens cal

Ens cal,

descobrir els límits actuals de la nostra capacitat d'acceptar i perdonar;
reconèixer quines situacions o actituds ens fan sentir malament i per què;
estar més atents a tot allò que envaeix la ment i la manté distreta, i
desemmascarar els enganys i les maniobres de l'ego per a justificar-se.

Però també, i sobretot, ens cal,

mantenir viu el sentit de l'humor;
tenir present que ja som allò que volem trobar;
actuar com si ja estiguéssim il·luminats, i
estimar-nos més a nosaltres mateixos.

8 de des. 2014

Rabindranath Tagore

L'alliberament no rau en res que sigui positiu i real, ja que això no és possible, sinó en la destrucció del que és negatiu, del que obstrueix la nostra visió de la veritat. Quan aquesta obstrucció, que és la ignorància, s'elimina, és tan sols com aixecar la parpella, fet que no suposa cap pèrdua per a l'ull.

És només la nostra ignorància la que ens fa pensar que el jo, com a jo, és quelcom real que té el seu significat complet en ell mateix. Quan prenem aquesta visió errònia del jo, provem de viure de tal forma que el jo sigui l'objectiu últim de la nostra vida. Aleshores estem abocats a la decepció, com l'home que pretén arribar al seu destí aferrant-se a la pols del camí. El nostre jo no té forma de retenir-nos, atès que la seva pròpia naturalesa és passatgera; i en aferrar-nos a aquest fil del jo que passa pel teler de la vida, no deixem que serveixi per a la roba en la qual està essent teixit.

                                                                    ***

[...] la funció de la nostra ànima no és aconseguir Déu ni utilitzar-lo per cap propòsit material. Tot el que podem aspirar és a esdevenir més i més u amb Déu. En la regió de la naturalesa, que és la regió de la diversitat, creixem adquirint; en el món espiritual, que és la regió de la unitat, creixem perdent-nos, unificant-nos.

                                                                    ***

La manca d'amor denota un cert grau d'insensibilitat perquè l'amor és la perfecció de la consciència. No estimem perquè no comprenem, o més ben dit, no comprenem perquè no estimem. Perquè l'amor és el significat últim de tot el que ens envolta. No és un mer sentiment, és la veritat, és la joia que rau en l'arrel de tota creació.
  

(Extret de Sadhana. El sentit de la vida. Barcelona: Fragmenta Editorial, 2013.)

17 de maig 2014

Huang Po - Hui Hai

Les persones ordinàries es lliuren al pensament conceptual basat en fenòmens externs, d'aquí ve que experimentin afecció i aversió. Per a eliminar els fenòmens externs n'hi ha prou amb abandonar el pensament conceptual. Quan aquest acaba, els fenòmens externs queden buits; i quan aquests són buits, el pensament s'atura. Però si intentes eliminar l'exterior sense haver aturat abans el pensament conceptual, fracassaràs, únicament aconseguiràs incrementar la capacitat de trasbalsar-te que tenen aquests fenòmens.

Si vols entendre-ho, sàpigues que la comprensió instantània arriba quan la ment ha estat depurada de tota la confusió generada per l'activitat mental que conceptualitza i discrimina. Qui busca la veritat a través de l'intel·lecte i l'aprenentatge, cada vegada se n'allunya més. Fins que no aturis els pensaments que es bifurquen aquí i allà, fins que no abandonis els pensaments de cerca d'alguna cosa, fins que la teva ment no es mantingui immòbil com la fusta o la pedra, no et situaràs en el camí correcte.

(Extret de The Zen teaching of Huang Po. Traducció de John Blofeld. New York: Grove Press, 1958.)



El mal sorgeix de la ment, i és la ment qui el pot vèncer.

Ja és en tu tot allò que et cal. Què cerques, inútilment, a fora?

(Extret de Zen teaching of instantaneous awakening, Hui Hai. Traducció de John Blofeld. Totnes, Devon: Buddhist Publishing Group, 2007.)

6 de maig 2014

Trampa

Sóc del parer que una de les circumstàncies que més ens dificulten la meditació és un malentès que tenim molt assumit i que depèn del llenguatge, de com relacionem i interpretem les paraules. Potser no em serà fàcil expressar-lo perquè, per a referir-m'hi, estaré usant el mateix llenguatge que ens confon!

Es tracta de la convicció segons la qual sempre que som conscients que volem fer alguna cosa cal que la dirigim, que la duguem a terme executant unes determinades accions en una determinada seqüència. És cert que podem actuar d'aquesta manera, si ens ho proposem, però no és la forma en què actuem habitualment. Per exemple, imaginem que som a casa llegint una novel·la asseguts en una butaca i, de sobte, notem que tenim força set. Deixem el llibre al seient i, sense que cap pensament dirigeixi les accions que ara vindran, anem cap a la cuina, obrim un armari, prenem un got, obrim la nevera, agafem una ampolla determinada, l'obrim, omplim el got i bevem. Tot això és ben possible que sigui dut a terme mentre la ment es manté ocupada rememorant la darrera escena de la lectura que teníem entre mans.

Passo ara a la meditació. En ella volem deixar anar tot allò que es presenti. Això vol dir, com ja sabem prou, reconèixer què ha aparegut (sigui un pensament, una sensació, una emoció o una percepció), acceptar-ho tal com és en aquell moment i, tot seguit, abandonar qualsevol observació (comentari, anàlisi, descripció, judici...) que se'ns pugui acudir. L'element important aquí, i que relaciono amb el paràgraf precedent, és que aquesta resposta s'ha de dur a terme sense que cap part en nosaltres la dirigeixi, la gestioni. El reconeixement, l'acceptació i l'abandonament han de succeir sense un jo que ho faci. Tan sols ha de ser present la consciència que testimonia com es desplega el procés. Mentre per damunt de la resposta hi hagi un jo que manifesta la voluntat de reconèixer, acceptar i abandonar, no estem aconseguint aquest deixar-ho anar tot que constitueix la meditació. 

La trampa en què hem caigut és que l'expressió "Medito" resulta, en l'ús del llenguatge, del tot equivalent a l'expressió "Jo medito". Però, a nivell d'experiència viscuda, les dues expressions corresponen a dues situacions completament diferents. Només cal adonar-se que quan considerem la pràctica de la meditació, la segona expressió indica una simple imitació teatral d'allò a què es refereix la primera.

Així doncs, el missatge és que hem de preparar-nos perquè la meditació vagi tota sola. Sense assolir aquesta fita no hi haurà canvis profunds. Aquesta disposició sovint ens costa molt perquè, conscientment o inconscient encara volem dirigir la meditació. No ens decidim a rendir-nos del tot, fins al punt que s'esfondri completament l'estructura del jo que hem edificat al llarg dels anys. Aquest jo que, sempre que està despert, imposa la seva intervenció en les coses, com si sense ell res no fos possible.

19 d’abr. 2014

Lev Tolstoi

Per què visc? Quin sentit té la meva vida finita en aquest univers infinit?
[...]

Sotmetem a l'anàlisi lògica tots els conceptes que identifiquen allò finit amb allò infinit i a través dels quals obtenim el sentit de la vida i els conceptes de Déu, de la llibertat i del bé. Però aquests conceptes no resisteixen l'anàlisi de la raó.

Si no fos tan espantós, seria divertit veure l'orgull i la complaença amb què nosaltres, com si fóssim criatures, traiem la molla i en fem una joguina, i després ens sorprenem que el rellotge hagi deixat de funcionar.
[...]

La fe és el coneixement del sentit de la vida humana, gràcies al qual l'home no es mata. La fe és la força de la vida. Si un home viu, és perquè creu en alguna cosa. Si no cregués que ha de viure per alguna cosa, no viuria. Si no veu ni comprèn el caràcter il·lusori de tot allò finit, creu en allò finit. Si comprèn el caràcter il·lusori d'allò finit, cal que cregui en allò infinit. Sense fe no es pot viure.

(Fragments adaptats de Confesión, Lev Tolstoi. Barcelona: Acantilado, 2008.)

14 d’abr. 2014

Aclariment (Rigdzin Shikpo)

En relació a l'entrada precedent (Rigdzin Shikpo) unes quantes persones m'heu comunicat que us havia generat una certa confusió. D'alguna manera sembla que es contradiuen diverses idees essencials que s'havien expressat abans en aquest espai. Això també ho ha manifestat un comentari publicat en el blog. D'entrada, us agraeixo aquestes observacions per l'interès que mostren en el tema. A continuació intentaré aclarir els malentesos i mostrar que no hi ha pas contradicció amb res essencial exposat fins ara. Es tracta, més aviat, d'una precisió important, però subtil, que possiblement jo no he sabut destacar abans d'una manera adequada.

Ja coneixem prou la rellevància que té el ser capaços de no deixar-nos arrossegar per les situacions. Que no ens desbordi la còlera, la por, l'excitació, l'angoixa, la tristesa... És per això que en la meditació, i fora de la meditació, es busca de desenvolupar la capacitat de distanciar-nos d'aquestes forces quan ens assalten. Una de les maneres d'introduir aquesta distància metafòrica és no afegir pensaments a la situació en què ens trobem. És a dir, acceptem l'impacte que les emocions i els sentiments produeixen en el cos i l'observem sense reaccionar, sense acompanyar-lo de cap discurs, de cap valoració. És precisament el discurs i la valoració allò que en multiplica l'efecte i ens acaba vencent.

Ara bé, aquesta manera de procedir no s'ha de confondre amb voler-nos aïllar d'allò que ha sorgit. No es proposa mai d'aixecar una mena de cuirassa o mur de protecció per tal que aquests embats no ens afectin. No volem tancar els ulls davant la situació, ni lluitar-hi en contra, ni fugir corrent. Volem acollir-la de cara tal com és, experimentar de ple en què consisteix i, alhora, quedar-nos només amb l'experiència. Aquesta és la pràctica que ens fa forts sense tornar-nos agressius, resistents sense perdre la flexibilitat. L'anomenen l'estratègia del guerrer compassiu. Exigeix consciència plena, la qual significa obertura amb lucidesa. Significa voler viure plenament la vida tal com es presenta, però sense deixar que l'ego imposi els seus interessos.

Certament, aquesta estratègia no és fàcil. Hi haurà ocasions en què ni tan sols la recordarem. Altres vegades sí que la recordarem, però serem incapaços de seguir-la. Finalment, algun cop la recordarem i podrem aplicar-la. Els èxits assolits la reforçaran i ens ajudaran en els propers reptes. Per anar-s'hi habituant ens recomanen de practicar-la sovint en situacions de baixa intensitat en les quals puguem sortir-ne vencedors. És així com guanyarem la confiança necessària per a poder lluitar amb èxit en situacions molt més punyents.

12 d’abr. 2014

Rigdzin Shikpo

La meditació asseguts és bàsica en la pràctica diària, però no és suficient. La pràctica en la vida diària és important perquè molts de nosaltres dediquem poc temps a la meditació formal [asseguts]. No obstant això, hem de ser realistes amb allò que podem practicar.

La pràctica en la vida diària, tradicionalment anomenada "experiència post-meditativa", inclou tot allò que fem a part de la meditació formal. Trungpa Rimpoché solia dir que la meditació en la vida diària no és allò que la majoria de les persones creu. Sovint, es pensa que la pràctica diària consisteix a ser conscients del cos, les sensacions, les emocions i els estats mentals, tant de temps com es pugui. Aquesta idea no és del tot equivocada: aquests elements són la matèria prima de la pràctica. Però allò important és la manera en què els tractem.

Hem d'evitar de convertir-nos en observadors de la nostra experiència. Existeix una certa atracció superficial en ser un observador. [...] L'observador pot distanciar-se de les emocions i de les experiències doloroses. Pot ser que sentim que realment estem experimentant els pensaments, les emocions i els sentiments de manera clara i vívida, quan el cas és que n'estem separats. Però és com veure el món des de darrere d'un vidre; així mai no n'experimentarem la seva naturalesa vertadera.

Pot ser que durant un cert temps tinguem l'aparença d'una persona tranquil·la i equilibrada. Però és com agafar un tigre per la cua. Després d'una estona, l'emoció es fa massa forta i no podem continuar mantenint la sensació de divisió. Més tard, podem arribar a sentir una gran explosió emocional quan la sensació de separació s'ensorri completament. [...] Per què? Perquè hem estat treballant en termes de control i distància.

Fou Trungpa Rimpoché qui m'ho va fer veure. Em va dir que aquesta no era la forma correcta de treballar la lucidesa. Hem d'obrir-nos al fluir dels nostres pensaments i sensacions fins al punt que no hi hagi distància entre nosaltres mateixos i les nostres emocions. [...]

Diuen que allà on hi ha consciència sense la sensació de separació, les emocions no poden fluir sense control. Hauràs de comprovar per tu mateixa si això realment és així. Aquest és un dels axiomes del camí: si ens obrim a les situacions amb lucidesa i consciència, sorgirà una resposta compassiva de manera espontània.

(Text adaptat de No mirar hacia otro lado, Rigdzin Shikpo. Novelda: Ediciones Dharma, 2012.)

1 d’abr. 2014

Vincles

En les tradicions budistes es descriuen moltes maneres d'ajudar-nos a progressar en el cultiu de les qualitats admirables (virtuts o perfeccions), com ara la paciència, l'equanimitat, la generositat, l'amabilitat... Ara volia recordar un exercici que contribueix a mantenir vius els lligams d'afecte i comprensió amb totes les persones. Aquest exercici és important perquè la simple decisió de no trair aquests vincles no resulta suficient. Cal un treball recordatori constant que transformi les inèrcies.

La pràctica passa per dedicar uns moments breus d'atenció i bona voluntat a les persones, desconegudes o conegudes, amb què coincidim, sigui pel carrer, en un comerç, en l'autobús o el tren, en una cafeteria, en la fila d'entrada a un local públic o en qualsevol altre lloc. Aleshores, durant un instant, mirem directament als ulls a la persona que tenim al davant. Tot sovint hi veurem el reflex de l'ansietat, la por, l'angoixa, l'enuig, l'alienació, la desconfiança, el desconcert, la pena, la duresa, la tristesa o el menyspreu. Sigui quin sigui el cas, hi responem sempre de la mateixa manera, desitjant en silenci que aquella persona pugui alliberar-se del patiment que la posseeix. El desig pot ser condensat en una expressió breu que sigui directa i clara i que, alhora, ens resulti satisfactòria. Com ara: "Que puguis alliberar-te del patiment i de les seves causes", "Que puguis obrir el cor", "Que siguis feliç", "Que recuperis la pau", o qualsevol altra de semblant. Aquesta operació es repeteix tantes vegades com vulguem amb tothom amb qui coincidim. Al principi ens pot costar, podem pensar que és una ximpleria perquè el desig no és sincer. Si és el cas, deixarem de banda aquests pensaments i continuarem amb la pràctica sense entrar a qüestionar-la. Amb el temps descobrirem que les paraules ja van acompanyades d'una bona voluntat autèntica.

És una qüestió incerta si aquests desigs ajuden realment la persona sobre la qual els projectem. És molt possible que, d'alguna manera, sigui així. Però tampoc no ens ha d'amoïnar això, podem deixar-ho amb un interrogant. En canvi, allò que queda fora dels dubtes és que la pràctica ajuda a qui la du a terme. Reconeixem en els altres el patiment que a vegades ens assalta a nosaltres mateixos i això ens els fa més propers. Amb aquest exercici la comunicació amb els coneguts i els desconeguts va incorporant un afecte i una comprensió reals; una calidesa que, d'altra manera, potser no hauria sorgit.

16 de març 2014

Pema Chödrön

"Quan tenia sis anys, una dona vella que seia al sol va proporcionar-me l'ensenyança bodhichitta [ment desperta, cor obert] essencial. Estava caminant a prop de casa seva un dia que em sentia sola, gens estimada i furiosa, i colpejava tot el que trobava. Bo i rient, va dir-me: "Noia, no deixis que la vida t'endureixi el cor."
     Aleshores vaig rebre aquesta ensenyança clau: podem deixar que les circumstàncies de la vida ens endureixin fins al punt que ens tornem cada vegada més ressentits i temorosos, o bé podem deixar que ens estovin i que ens facin més afectuosos i més oberts al que ens fa por. Sempre tenim aquesta alternativa."

"L'essència de la valentia és viure sense enganyar-se un mateix. De tota manera, no és tan fàcil observar amb sinceritat què fem. És clar que, al començament, mirar-nos nosaltres mateixos és incòmode i molest. A mesura que ens entrenem en la clarividència i la fermesa, veurem les coses que preferiríem negar —la crítica, l'arrogància i l'estretor de mires. No són pecats, sinó costums de la ment, temporals i mal·leables. Com més els coneguem, menys poder tindran. Així és com acabem confiant en què la nostra natura bàsica és extremament senzilla, lliure de les batalles entre bo i dolent."

"Un home va decidir d'entrenar-se en la paciència cada dia mentre anava a la feina. Va pensar que se n'estava sortint prou bé. Era pacient quan la gent el tallava. Era pacient quan li tocaven la botzina. Quan es posava neguitós perquè el trànsit intens el feia arribar tard, era capaç de relaxar-se amb la seva energia agitada. Ho feia bé. Aleshores, va haver d'aturar-se en un pas de vianants per tal que una dona pogués travessar. Ella caminava molt lentament. L'home practicava la paciència —deixant que els pensaments sortissin i connectessin amb la seva inquietud tan directament com fos possible. De sobte, la dona va tombar-se, va donar un cop al cotxe i va començar a escridassar-lo. En aquell moment, ell també va perdre la calma del tot i també va començar a escridassar-la. Aleshores va recordar haver sentit que, en practicar la paciència, veiem la nostra ira molt més clarament. Eren allà, dos estranys escridassant-se, i va comprendre l'absurditat i la tendresa de la situació."

"Confessa els teus defectes ocults.
Aproxima't al que creus repulsiu.
Ajuda els qui penses que no pots ajudar.
Abandona qualsevol cosa a la qual estiguis aferrada.
Vés als llocs que t'espanten."

     Consell del mestre a la iogui tibetana Machik Labdrön.

(Fragments adaptats de Vés als llocs que t'espanten, Pema Chödrön. Barcelona: Helios/Viena, 2001.) 

15 de març 2014

Lleugeresa

Una de les dificultats principals amb què ens trobem, especialment en el nostre entorn cultural, és la tendència a buscar seguretats, a esperar que les situacions quedin sempre ben definides i estables. Ens fa por o ens molesta la incertesa, el no poder tenir-ho tot previst i ben regulat. Igualment pel que toca als fets i a les creences: busquem d'establir una determinada manera de ser de les coses i ens resulten difícils d'acceptar les paradoxes, la manca de coherència i les situacions ambigües.

En aquest context, podem acostar-nos a la meditació, a una o altra pràctica espiritual, amb la intenció d'aconseguir finalment la seguretat, la certesa i l'estabilitat que no trobem en la nostra existència i en la marxa dels afers del món. És ben comprensible aquest desig; alhora, està condemnat al fracàs. Cap via espiritual ni cap pràctica meditativa no ens satisfarà aquest anhel. La nostra existència com a éssers humans, així com la relació amb nosaltres mateixos i amb el món, estan immerses completament en tot això que voldríem que desaparegués. 

El sentit de la pràctica no pot ser assolir aquest canvi impossible. El sentit de la pràctica és que abracem completament aquesta vida que som ara. No que en parlem com d'una possibilitat interessant, sinó que passem a estimar-la tal com és, la qual cosa comença per estimar-nos nosaltres mateixos tal com som ara.

Despertar, alliberar-se, il·luminar-se, significa que finalment estem còmodes i ben oberts enmig de la incertesa, del no-saber, de l'ambigüitat, del caràcter imprevisible de cada instant, dels canvis constants i d'allò que anomenem contradiccions. Significa que hem renunciat a qualsevol idea definitiva sobre com haurien de ser o haurien d'anar les coses, sobre què hauríem de pensar o sentir. Comporta adonar-nos que totes aquestes construccions, al voltant de les quals intentem en va estructurar la vida, són només castells de sorra ran de mar. Finalment, hem abandonat els castells; ens redrecem i avancem lleugers cap a les onades.

10 de març 2014

Acceptar allò que no m'agrada

Què puc fer per acceptar que hi hagi persones que facin allò que fan, i que jo considero que no ho haurien de fer (perquè no està bé)? Crec que no m'equivoco gaire si dic que aquesta és una d'aquelles dificultats en què gairebé tothom s'hi troba més o menys sovint.

Certament, per a les persones despertes aquest problema ja no apareix (ni aquest, ni cap altre de semblant) perquè de la mateixa manera que s'han desfet del seu ego ja no es creuen l'ego de ningú altre; vull dir que en tothom i arreu només hi veuen manifestacions del Jo vertader, tant si s'anomena Ésser, Realitat, Déu, Tao o el nom que se li vulgui donar. La cosa és què fem nosaltres mentrestant, quan encara estem adormits.

Una via que he après d'altres, i que em serveix molt bé (quan no estic excessivament ofuscat!), passa per recordar constantment (sobretot quan vol aparèixer aquesta dificultat) que jo no existeixo sol, separat del món. Que no hi ha un jo, d'una banda, i un món que conté persones i altres éssers, de l'altra. Tant jo com totes les altres persones som, en cada moment, aspectes, possibilitats, trets, facetes... comunes a allò que anomenem un ésser humà. Així, procuro reconèixer en cadascuna les dificultats, els errors, les confusions, les pors o les febleses que estan, han estat, o podrien estar presents en mi mateix. Com podria irritar-me amb elles si sovint em fan de mirall? Aquesta és una manera potent d'estendre un corrent d'empatia, de comprensió i de compassió sobre tothom, sense excloure ningú. Recordar això, i practicar-ho tant com es pugui, ajuda a reforçar aquests llaços que ens permeten entendre i per tant, acceptar, que les coses van com van perquè nosaltres (jo) som com som (sóc com sóc).

Així doncs, la proposta és que intentem reconèixer allò que mou aquestes persones a actuar en la manera en què ho fan. Que siguem amables i sensibles al fet que quan van errades es perquè estan patint o perquè busquen de manera cega o equivocada allò que de debò els cal. I tot això, no perquè "hàgim de ser bons amb elles", sinó perquè jo mateix sóc sempre el primer perjudicat; en particular, pel patiment que resulta de la meva oposició a la seva actitud. Però, a més, quan assoleixo aquesta altra visió, sense buscar-ho i sense cap esforç, també les ajudo a elles.

6 de març 2014

Ayya Khema

"Experimento dukkha [patiment]?" I si és el cas: "En faig culpable una causa exterior? Encara crec que algú o alguna cosa origina el meu patiment? O bé estic completament convençut, per la meva pròpia experiència, que en sóc jo el causant?" Si no n'estem ben segurs d'això hauríem de seguir fent-nos la mateixa pregunta: "Qui causa el meu dukkha?" Naturalment, podem fer-ne una qüestió intel·lectual: "A ningú no li interessa causar-me dukkha, ningú no es preocupa tant", o qualsevol altra racionalització que ens vingui de gust. Però això no ens ajudarà pas gaire. Hem de reconèixer aquesta veritat en nosaltres i actuar en conseqüència, així, quan ho fem i siguem capaços d'abandonar tot desig que tinguem en aquell moment, veurem que dukkha també desapareix a l'instant.

Pot ser que tinguem un desig molt digne, potser volem obtenir una bona meditació, però mentre pensem d'aquesta manera, ¿podrem realment meditar? Certament, no. No avançarem. Si hi ha un "jo vull", aleshores hi haurà dukkha. Però, ¿i si deixem anar el desig, si l'abandonem? ¿I si ens asseiem, pleguem les cames i senzillament estem presents allà, sense cap desig? Aleshores descobrirem que això funciona. Qualsevol persona ho pot experimentar, fins i tot si les nostres ments són encara un remolí, tots podem abandonar el desig durant uns quants segons i adonar-nos del gran descans que ens ofereix. És un moment de veritat. Ens traiem un pes de sobre, com si haguéssim estat carregant una motxilla molt pesant i finalment la poguéssim deixar a terra. Sens dubte, la ment poc habituada tornarà a carregar-la gairebé de seguida, però podrem deixar-la anar tants cops com calgui. D'aquesta manera, no només serem cada vegada més capaços d'abandonar el desig, sinó que descobrirem els resultats: expansió, obertura, tranquil·litat, lleugeresa, meditació.

(Fragment adaptat de ¿Quién es mi yo?, Ayya Khema. Barcelona: Kairós, 2012.)

Temps per a meditar

A vegades justifiquem el poc temps que dediquem a la meditació dient-nos que voldríem meditar més sovint, però que no ens queda temps. Aquesta explicació sovint és més aviat una excusa molt pobra. El cas és que sempre trobem temps per a tot allò que considerem important de debò, perquè la disponibilitat de temps és, bàsicament, fruit d'una ordenació de les nostres prioritats.

A banda d'aquesta observació podem adonar-nos que, malgrat que hi ha en nosaltres cos i ment, les atencions i el temps que dediquem a l'un i a l'altra mostren un gran desequilibri. Pensem en les estones diàries que dediquem al cos per raó de l'alimentació (esmorzar, dinar i sopar), la higiene, la vestimenta i les atencions estètiques i cosmètiques. Podem afegir-hi l'interès que hi posem davant de les malalties, els accidents o els desordres diversos que pot patir. També, el temps dedicat al descans, a l'esport o a l'exercici físic i, finalment, aquell que dediquem a experimentar satisfaccions sensorials diverses. Són moltes hores cada dia, i són uns quants anys al llarg d'una vida.

En canvi, quant de temps i atenció dediquem a la ment? Es pot argumentar que els anys d'educació i formació ja són una manera d'atendre la ment. És cert, però aquesta dedicació passa sobretot per recollir informació (una gran part de la qual és aviat oblidada) i per integrar alguns coneixements i certes habilitats. Assolit això, s'entén que ja hem acabat la feina, que ja sabem tot allò que ens cal i ens convé. Però certament no és pas així. Aquests sabers esmentats ens permeten situar-nos, interaccionar amb els altres i amb les coses del món, però no ens mostren pas la capacitat que tenim per a descobrir-nos i viure amb plenitud allò que som. Ni tan sols no ens preparen per actuar amb prou clarividència davant de les adversitats més comunes amb què ens trobem tard o d'hora. En canvi, acceptem de grat un bon nombre de distraccions i entreteniments fútils, o directament perjudicials, que potencien els instints, l'excitació, la dispersió mental i el bloqueig de qualsevol mirada serena cap a l'interior.

15 de febr. 2014

Śāntideva

1.1
He aconseguit aquesta ocasió propícia tan difícil d'assolir, en la qual es poden satisfer totes les aspiracions humanes. Si ara no penso en allò que és profitós, ¿quan tornaré a tenir una altra oportunitat com aquesta?

4.3
Els torbaments no s'allotgen en els objectes, ni en els sentits, ni en l'interval que hi ha entre ells, ni en cap altre lloc. On s'aposenten, doncs, per torbar el món sencer? Són només fantasmagories. Allibera el teu cor del temor que t'inspiren i cultiva la intrepidesa en la recerca del seny. Per què has de turmentar-te tu mateix en els inferns sense cap motiu?

5.5
Haurà de parlar amb paraules confiades i justes, de sentit clar, amenes, agradables a l'oïda i arrelades en la compassió, amb un to dolç i serè. Que sempre miri directament els altres éssers sensibles, com si begués d'ells amb els ulls, atès que pensa: "Només gràcies a ells arribaré a l'estat del despert."

El mèrit més elevat neix exclusivament de la inclinació tenaç i constant cap al bé i del cultiu dels antídots, orientant aquesta pràctica cap als camps fèrtils que són les persones de virtut, aquelles que ens beneficien i cap al camp de les criatures que pateixen.

Que sempre sigui hàbil, dotat d'energia, i que faci les coses per si mateix: en les feines no cedirà mai el seu lloc a ningú.

6.2
Les persones no s'irriten pel gust de fer-ho i perquè hagin decidit "Vaig a irritar-me", de la mateixa manera que la ira no sorgeix perquè ella mateixa hagi decidit "Vaig a sorgir". Però tots els defectes i tots els pecats que existeixen, tots ocorren només gràcies al poder de les seves causes i condicions, no existeixen com a entitats independents. I el conjunt de causes i condicions no té la consciència "Vaig a engendrar un efecte", com tampoc no pensa l'efecte engendrat "Sóc engendrat".

8.3
Tothom qui viu turmentat en aquest món pateix tan sols pel seu desig de felicitat pròpia. Tothom qui viu benaurat en aquest món ho fa gràcies al seu desig de felicitat per al proïsme.    


(Textos adaptats de Camino al Despertar. Introducción al camino del bodisatva. Traducció de Luis O. Gómez Rodríguez. Madrid: Siruela, 2012.)

8 de febr. 2014

Què he de fer?

A vegades ens trobem en situacions complexes en què no veiem gaire clar com hem d'actuar. Situacions en què sembla que es barreja allò que volem (sentim) amb allò que considerem correcte o adequat en una direcció o altra. El cas es pot complicar molt quan hi intervenen persones diverses d'àmbits potser diferenciats i amb les quals hi tenim relacions i lligams que no sempre són fàcils d'harmonitzar. Com podem decidir? Què ha de pesar més?

Els principis generals o les normes potser no ens ajuden gaire, perquè aquests principis i aquestes normes poden ser compatibles amb diverses opcions alhora. Ens aniria bé poder disposar d'algun recurs fiable que ens orientés clarament cap a una elecció determinada. A continuació presentem una proposta que està inspirada en la conveniència de viure sempre centrats en el moment present, conjuntament amb la força que té el pensament que la nostra existència és finita a l'hora de determinar què és allò realment important per a nosaltres.

El recurs a emprar, en forma de pregunta, seria aquest. Davant de la situació en què amb trobo ara, com actuaria (voldria actuar) si sabés que avui moriré? L'experiència mostra que apareix una resposta i que no triga gaire.

Quatre observacions que volen ser aclariments.
Primera, es tracta de deixar que sorgeixi una resposta a la pregunta sobre la situació concreta en què em trobo, no pas d'entrar en altres consideracions sobre com em sentiria davant de la mort imminent. Segona, no cal pensar tampoc en com és que sé que moriré avui. Tant és el motiu, podria ser una condemna a mort en un judici, la fase terminal d'una malaltia, el desenllaç en un segrest o qualsevol altra situació imaginable. Tercera, que aparegui una resposta a la pregunta no significa pas que ens resulti senzill de dur-la a la pràctica. Quarta i darrera. Aquest criteri de decisió pot no ser útil per a persones que estiguin molt tancades en elles mateixes. Les persones que estan gairebé del tot posseïdes pel rancor, l'odi, l'enveja, la supèrbia o qualsevol altra torbació greu és possible que davant de la presència de la mort sentin la necessitat d'actuar d'una manera encara més cega, més desesperada.

Aquesta és doncs la invitació. Com sempre, la seva presumpta validesa ha de ser contrastada en la pràctica. Això sí, no cal reservar aquest recurs per a ocasions especialment difícils. En el dia a dia ja sorgeixen moments en què sembla que quedem desbordats i reaccionem en consonància amb el malestar que ens domina. En aquestes ocasions, la pregunta pot també ser útil per avortar la dinàmica en què hem caigut (pena, irritació, ànsia, neguit, temor...), centrar-nos i poder respondre amb més consciència.

4 de febr. 2014

Oposats i contraris

Els dos termes, oposat i contrari, tendim a usar-los indistintament. El diccionari de l'IEC estableix que contrari significa "directament oposat, cosa que s'oposa radicalment a una altra", tot i que també indica que, en filologia i en filosofia, contrari vol dir que "presenta la major diferència possible respecte a un altre element del mateix gènere".

Quan utilitzem aquests dos termes donant per entès que l'oposició entre dos elements significa que s'enfronten i que existeixen per separat cadascun d'ells, estem donant un forma particular a la nostra experiència. Sense adonar-nos-en estem estructurant la nostra relació amb les coses del món a través d'una interpretació que no és pas un reflex neutre, directe, de la realitat. Així, per exemple, considerem el dia i la nit.

No hi ha dues entitats independents i contràries anomenades el dia i la nit. Hi ha un únic procés, relacionat amb el gir de la Terra sobre si mateixa, que comporta unes hores de claror natural, que anomenem dia, i unes hores sense claror natural, que anomenem nit. Però sense el dia no hi hauria la nit, i sense la nit no hi hauria el dia. D'altra banda, el procés és gradual, el pas de dia a nit i de nit a dia no és instantani; el dia i la nit estan entreteixits, es fusionen.

Les nocions dia i nit no ens resulten pas problemàtiques, ens podem entendre sense gaires dificultats, no ens cal filar prim. Observem, no obstant això, que hi ha altres oposicions que ens afecten molt més, ens condicionen per actuar d'una manera o una altra. Pensem, per exemple, en les oposicions, bo/dolent, just/injust, encertat/erroni o vertader/fals. Ens anem situant en allò que anomenem dolent, injust, erroni o fals, a mesura que ens allunyem d'allò que considerem bo, just, encertat o vertader. En cada cas, hi ha una única qualitat o propietat que es pot presentar en graus molt diversos.

Vist així, descobrim que no ens cal separar, rebutjar ni distingir res d'una manera absoluta, com si allò que anomenem dolent, injust, erroni o fals, tingués una existència ben definida i independent del seu oposat. Des del moment en què establim dos pols, els fenòmens flueixen oscil·lant de l'un a l'altre de maneres que, a vegades, no ens resulten comprensibles. La dificultat, però, no rau en allò que esdevé sinó en el marc d'oposició radical en què ho hem volgut encaixar.

25 de gen. 2014

Síntesi

El missatge fonamental de les diverses tradicions de saviesa es podria resumir així.

Trobem problemes i dificultats mentre assumim que hi ha algú (un jo) que sent que té necessitats que ha de satisfer, objectius a assolir, obstacles a superar, béns, orgulls o conviccions a preservar. Aquest patiment no acaba mai. Quan tot just es supera un episodi ja en sorgeix un altre. Continua perquè hi ha aquest algú que sempre es troba enmig de les coses; que creu que actua des d'un jo-sóc-aquest, un jo-sóc-així i un tal-cosa-és-de-tal-manera. En la mesura que aquest algú és dilueix, els problemes i les dificultats també ho fan. Perquè els uns i les altres són, precisament, el dolor produït per l'esforç inútil en la defensa d'una individualitat diferenciada i aïllada. El patiment només acaba del tot quan ja no queda res per defensar.

El missatge és prou clar. Però només una minoria hi para l'orella. D'aquesta minoria tan sols una fracció es decideix a considerar-lo. I només una part minúscula d'aquesta fracció és capaç de fer-se'l seu veritablement i canviar des de l'arrel la manera de viure. 

Com és que ens costa tant? El cas és que, encara que no ho vulguem, la identificació amb el cos i amb la ment superficial és tan gran que ens fa oblidar allò que voldríem tenir sempre present. Fins i tot quan hem percebut la claror que indica la sortida del laberint ens distraiem i retrocedim, o bé ens aturem a cavil·lar en alguna galeria fosca. 

Haver entès que hi ha una sortida no és suficient. Haver copsat algun raig de la claror, tampoc. Mai no estem sols, però cap persona ni cap doctrina no ens portarà fins a la llum. La força necessària per poder avançar amb determinació fins al final no és nostra, però ha de sorgir en nosaltres. Ens cal redreçar-nos després de cada ensopegada i seguir endavant; amb confiança, però deixant de banda tot desig que les coses ens vagin d'una determinada manera.

13 de gen. 2014

Des de dins (i II)

Parlar i pensar des del silenci vol dir fer-ho des del pit, en lloc de fer-ho d'una manera rutinària, des del cap.

Parlar des de dins et fa parlar sense córrer i sense voler apropiar-te de la conversa. Allò que dius ho dius des del teu ésser vertader, i no pas fent-te ressò d'algun estereotip que predomina, d'una emoció passatgera o d'opinions de segona mà. 

Les paraules que sorgeixen del silenci potser alguna vegada no són veritat, en el sentit formal del terme, però sempre són autèntiques i mai no resulten buides o agressives. No es tracta de cap impostura més o menys solemne o encarcarada, com la d'aquelles persones que sembla que utilitzen l'altre per escoltar-se elles mateixes.

No tothom és capaç de parlar des del silenci, perquè l'ego pot oferir molta resistència. Les persones que hi han arribat no passen desapercebudes i ens mostren que és possible.

11 de gen. 2014

Des de dins (I)

Una altra manera de formular-ho és, "Em cal percebre-ho tot des de dins." 

Des de dins significa amb la ment orientada cap a mi mateixa, i no pas enganxada als pensaments o bé seguint allò que m'arriba a través dels sentits. Quan la ment es dirigeix cap a dins, quan l'atenció queda centrada en la pròpia consciència (en la sensació nua d'existir), els sentits continuen operant, però les percepcions queden situades en un segon pla. En canvi, els pensaments desapareixen. Es tracta d'abandonar el director xerraire (que solem situar en el cap) i reconèixer la presència silenciosa (que podem retrobar en el pit). Seguir la respiració —o repetir un mantra— poden facilitar aquest desplaçament.

Una bona prova per a verificar si realment he girat la ment cap al meu interior és observar si hi ha reacció, en forma de valoració o judici, davant de les percepcions dels sentits. Mentre hi sigui, vol dir que encara estic abocada a l'exterior, demostra que l'atenció que hi he posat no ha estat suficient.

Aquesta vivència des de l'interior no és un posat, un canvi de perspectiva superficial, transforma completament la relació amb mi mateixa i amb el món. Això succeeix perquè silencio l'ego. Ja no permeto que em mantingui atrapada enmig de les seves creacions i els seus mecanismes. És equivalent, doncs, a fer callar la ment ocupada per l'ego. Aquest estat de no-ment no significa convertir-me en una mena de zombi. No impedeix pas que l'intel·lecte continuï operant, així com la comprensió o la intuïció. Certament, la memòria i la imaginació tampoc no desapareixen. Senzillament, es manté una distància entre el centre estable en què em trobo i les accions de tota mena que continuen duent-se a terme, a través meu, en funció de les circumstàncies que es presenten.

Mentre encara visqui identificada amb l'ego (el cos i la ment) l'objectiu a assolir és que es mantingui tothora aquesta vivència des de dins. En altres paraules, que la identificació sigui completa amb aquesta consciència serena que només observa. Mentre això no arribi, l'objectiu provisional és no oblidar-la del tot i recuperar-la immediatament quan m'adono que torno estar abocada a l'exterior. La constància aconsegueix que l'oblit esdevingui menys freqüent i de més curta durada.