5 de febr. 2012

T. S. Eliot

"L'única saviesa a què podem aspirar
és la saviesa de la humilitat: la humilitat no s'acaba mai."

"Per tal d'arribar a allò que no coneixes
has de seguir el camí de la ignorància.
Per tal de posseir allò que no posseeixes
has de seguir el camí de la no possessió.
Per tal d'arribar a ser allò que no ets
has de seguir el camí en què no ets."

(Fragments de Four Quartets: East Coker  (1940))


"No pararem d'explorar
i al final de tota l'exploració
arribarem allà on havíem començat
i coneixerem el lloc per primera vegada."

(Fragment de Four Quartets: Little Gidding  (1942))

3 de febr. 2012

Perfecció ordinària

Al voltant de les diverses vies espirituals que condueixen cap a l'alliberament, sovint sorgeixen malentesos. Un dels més habituals, el qual pot arribar a produir conseqüències desastroses, consisteix a creure que la persona arriba finalment a un estadi de perfecció en què ja quedarà tot resolt i que, fins al dia de la mort, es situarà en un continu de pau, benaurances i felicitat. El testimoni recollit d'un gran nombre de mestres, guies, monges i monjos, mostra que les coses no van així. És ben cert que, a partir d'un moment concret de visió clara i indubtable (il·luminació) les coses ja no tornen a ser tal com havien estat fins el moment. No obstant això, cal tenir en compte que: primer, la persona il·luminada continua existint en un cos físic i que, segon, segueix quedant afectada per tot allò que té accés a la seva ment. La gran diferència només apareix en com respon (o tendeix a respondre) a les demandes del cos i als processos de la ment.

Aquesta observació inicial ve a tomb d'allò que podem esperar de la meditació, sigui la formal (recollits en silenci) o la informal (immersos en les activitats socials). La meditació, ja ho sabem, progressivament ens transforma en la direcció de la llibertat genuïna. En canvi, no hem d'esperar que desfaci el nostre caràcter i, en el buit creat, n'hi col·loqui un altre basat en un cert ideal de perfecció. En el camí mai no acabat de transformació continuem essent qui érem, amb totes les nostres ferides, inclinacions, capacitats i dificultats. No ens cal substituir-nos per cap model ideal, allò que ens cal és conèixer-nos millor i acceptar-nos tal com som ara. Aquesta acceptació no equival a indiferència ni a resignació. És, més aviat, l'arribada del perdó i la reconciliació: el final de la lluita contra nosaltres mateixos. No ens cal assemblar-nos més a ningú, per admirable que sigui (ni tan sols a Buda, a Gandhi, a Jesús o a la mare Teresa de Calcuta), sinó abandonar la violència que ens fèiem quan volíem arrencar allò que hi ha en nosaltres per instaurar-hi una projecció aliena.

La perfecció completa, cadascú i cada cosa ja la porta en el seu interior, i adopta tantes formes com éssers hi ha. La nostra feina no és altra que deixar que aquesta bellesa es pugui desplegar de dins a fora i en totes les direccions, a través d'un cor obert de bat a bat. El camí passa, doncs, per anar-nos desfent de totes aquelles constriccions que ho impedeixen, les quals es manifesten sempre en una forma o altra d'aferrament, aversió o il·lusió.