Més espai, més temps

Una de les conductes que més mal ens fan, i que més mal escampen pel món, és la gran dificultat que trobem per acceptar que les situacions presenten una naturalesa indeterminada, incerta, insegura. Sembla que necessitem poder clausurar totes les indefinicions amb un sí o un no, bé o malament, cert o fals. Aquesta demanda va lligada a la nostra cerca constant de seguretat, la qual és una altra manera de referir-nos al temor. Voldríem que les coses fossin sempre unívoques i clares, per tal d'estalviar-nos les sorpreses desagradables.

L'experiència ens mostra, dia rere dia, que aquesta exigència nostra no pot ser satisfeta. Ens les hem de veure sempre amb la incertesa, la inseguretat és la llei arreu. Aquesta inseguretat no significa pas que hi hagi cap perill que ens amenaci d'amagat, senzillament vol dir que no podem preveure ni controlar totes les circumstàncies que ens afecten. De la mateixa manera, la incertesa no vol pas dir que no podem aclarir res, sinó que les conclusions a què arribem sempre són provisionals, relatives, condicionades.

Quan no acceptem aquesta situació, i sovint no l'acceptem, la vivim com un problema que ens cal resoldre. Així, ens precipitem a buscar-hi una solució. Una sortida que aturi aquest fluir que ens fa patir o ens incomoda perquè el procés no està a les nostres mans. A partir d'aquí, tendim a voler imposar la nostra manera de pensar o d'actuar, amb la intenció d'arribar a un estat final que ens sigui més satisfactori. Però aquesta actitud comporta que rebutgem allò que ara hi ha i que comencem a lluitar per a canviar-ho. El patiment que en resulta no ens hauria de sorprendre gaire, perquè la vida no pot ser forçada segons el nostre caprici.

En el llibre Cuando todo se derrumba (Madrid: Gaia Ediciones, 1998), Pema Chödrön ens proposa una alternativa més sana i més sàvia. Es tracta, bàsicament, d'obrir més espai a les situacions i de no precipitar-nos en les respostes. Ens convida a rebre allò que tenim al davant, tant si ens agrada com si no, amb més bona disposició, sense jutjar-ho automàticament, sense aferrar-nos-hi, sense sortir corrent, ni negar-ho, ni atacar-ho. No s'ha de confondre amb la passivitat o la indiferència. És més subtil. Significa la determinació d'aprofitar l'oportunitat que es presenta per a reconèixer les nostres pors, la nostra ignorància. Veure-les exposades a la llum del dia. I, a continuació, no maleir-les ni avergonyir-nos-en. Sentir com ens afecten, aprendre a no respondre-hi immediatament. Ser amables amb la seva presència, malgrat el dolor que ens puguin provocar. Mirar els dimonis a la cara, obrir més el cor i contemplar què succeeix.

Aquesta és una molt bona manera de créixer, de despertar. Combina i cultiva la clarividència i la compassió, tant cap a nosaltres mateixos com cap a les situacions, les persones i els altres éssers que ens acompanyen en el camí.

Oració d'agraïment

Gràcies.

Sol i lluna.

Terra, aire i mar.

Foc i aigua.

Pare i mare.

Família d'ahir i d'avui.

Amics i companys, fidels o ocasionals.

Mestres, llunyans o presents, que m'ajudeu de mil maneres.

Els molts qui heu treballat o treballeu pel bé dels altres.

Tants que m'heu acollit, atès o somrigut.

Els pocs que m'heu vexat o enganyat.

Aprenentatges que anomenava fracàs, entrebanc o desgràcia.

Gràcies, Font de Vida.

Perquè res de tot això no és obra meva i podria no haver estat.

Perquè sense tot això no hauria arribat fins aquí.

Recordatori (I)

Quan caus en la tristesa
no ets tu qui està trista.

Quan et venç la fúria
no ets tu qui està furiosa.

Quan et rosega la culpa
no ets tu qui és culpable.

Quan t'oprimeix l'angoixa
no ets tu qui està angoixada.

Quan et posseeix la por
no ets tu qui està espantada.

Perquè tu no tens res a veure amb la tristesa, la fúria, la culpa, l'angoixa o la por. Només l'ego pot caure en aquests estats. Però tu no ets l'ego. No ho has estat i no ho seràs. No te'l creguis, no l'escoltis. No et distreguis. Accepta tot allò que es manifesti, no estableixis diferències perquè tot és en tu. Alhora, no t'identifiquis amb res. Vigila la ment i no deixis mai per mai que et faci creure que estàs atrapada o separada.

Un curs de miracles

La pau que vols només la pots aconseguir perdonant completament. Ningú no aprèn si no vol aprendre i creu que d'alguna manera ho necessita. Si bé en la creació de Déu no hi ha mancança, en allò que tu has fabricat sí, és molt clar. De fet, aquesta és la diferència fonamental entre una cosa i l'altra. La idea de mancança implica que creus que estaries millor en un altre estat que d'alguna manera fos diferent d'aquell en què et trobes ara. Abans de la separació [de Déu], que és allò que significa la caiguda, no hi havia cap mancança. No hi havia necessitats de cap mena. Les necessitats només sorgeixen perquè tu et prives a tu mateix. Actues d'acord amb l'ordre particular de necessitats que tu mateix has establert. I això, alhora, depèn de la percepció que tens d'allò que ets.

                                                                   ***

L'única manera de tenir pau és ensenyant pau. Quan l'ensenyes, no pots deixar d'aprendre-la, perquè no pots ensenyar allò del qual encara et desvincules. Només així podràs recuperar el coneixement que vas abandonar. [...] Aprens tot allò que ensenyes. Ensenya només amor, i aprèn que l'amor és teu i que tu ets amor.

                                                                   ***

Déu és lloat cada vegada que una ment aprèn a ser completament servicial. Però això és impossible, a menys que aprengui també a ser completament inofensiva, perquè les dues creences han de coexistir. Aquells qui són vertaderament servicials són alhora invulnerables, perquè no protegeixen els seus egos i, en conseqüència, res no els pot fer cap mal.

(Extret de A course in miracles. Mill Valley, California: Foundation for Inner Peace, 1976.)

 

Què ens cal

Ens cal,

descobrir els límits actuals de la nostra capacitat d'acceptar i perdonar;
reconèixer quines situacions o actituds ens fan sentir malament i per què;
estar més atents a tot allò que envaeix la ment i la manté distreta, i
desemmascarar els enganys i les maniobres de l'ego per a justificar-se.

Però també, i sobretot, ens cal,

mantenir viu el sentit de l'humor;
tenir present que ja som allò que volem trobar;
actuar com si ja estiguéssim il·luminats, i
estimar-nos més a nosaltres mateixos.

Rabindranath Tagore

L'alliberament no rau en res que sigui positiu i real, ja que això no és possible, sinó en la destrucció del que és negatiu, del que obstrueix la nostra visió de la veritat. Quan aquesta obstrucció, que és la ignorància, s'elimina, és tan sols com aixecar la parpella, fet que no suposa cap pèrdua per a l'ull.

És només la nostra ignorància la que ens fa pensar que el jo, com a jo, és quelcom real que té el seu significat complet en ell mateix. Quan prenem aquesta visió errònia del jo, provem de viure de tal forma que el jo sigui l'objectiu últim de la nostra vida. Aleshores estem abocats a la decepció, com l'home que pretén arribar al seu destí aferrant-se a la pols del camí. El nostre jo no té forma de retenir-nos, atès que la seva pròpia naturalesa és passatgera; i en aferrar-nos a aquest fil del jo que passa pel teler de la vida, no deixem que serveixi per a la roba en la qual està essent teixit.

                                                                    ***

[...] la funció de la nostra ànima no és aconseguir Déu ni utilitzar-lo per cap propòsit material. Tot el que podem aspirar és a esdevenir més i més u amb Déu. En la regió de la naturalesa, que és la regió de la diversitat, creixem adquirint; en el món espiritual, que és la regió de la unitat, creixem perdent-nos, unificant-nos.

                                                                    ***

La manca d'amor denota un cert grau d'insensibilitat perquè l'amor és la perfecció de la consciència. No estimem perquè no comprenem, o més ben dit, no comprenem perquè no estimem. Perquè l'amor és el significat últim de tot el que ens envolta. No és un mer sentiment, és la veritat, és la joia que rau en l'arrel de tota creació.

  

(Extret de Sadhana. El sentit de la vida. Barcelona: Fragmenta Editorial, 2013.)