18 de jul. 2017

Melvyn Wartella

L'ego ha produït una complexitat molt més gran de la que cal per a viure una vida plena i feliç. Per a aquells que han anat més enllà de l'ego i han desemmascarat el somni a través d'un despertar directe, la vida és realment simple. Ets un animal, un animal molt intel·ligent i creatiu. Com a tal, trobes aliment i aixopluc, i satisfàs altres necessitats que tenen tots els animals. Tens un impuls sexual i hi respons amb naturalitat. No te n'amagues ni l'anomenes pecat. Et preocupes per altres éssers perquè no veus que hi hagi cap separació entre ells i tu. Quan veus un arbre, o qualsevol altre cosa, reconeixes la seva realitat i és meravellós. No per raó de cap ideal, simplement és allò que és. No cal que et resulti útil per a ser digne de la teva cura i d'un respecte profund. Estimes totes les criatures tant com estimes els teus fills. El teu entorn el consideres sagrat, quelcom que no està separat de tu, i per això el protegeixes i l'estimes.

No tens cap sentiment de cobdícia ni d'odi, ells són expressions de l'ego. No tens absolutament cap necessitat de creences o d'ideals. Veus les creences com allò que són: quelcom absurd creat per la ment. Els ideals, com que no són necessaris, mai no et passen per la ment. Vius tan bé com pots, sense ser controlat per cap font externa. Quan perds l'equilibri amb la realitat ho notes, i no t'amagues avergonyit. No t'avergonyeixes de res. Certament, de tant en tant caus en trampes mentals, però reconeixes on és el problema i, en veure'l, el deixes enrere i retornes a l'equilibri, a la serenitat. No et cal seure a meditar, ni practicar res. El simple fet d'estar despert ja és una meditació contínua.

                                                         ***

Què pots fer tu? Observa! Observa com funciones, en quines coses penses al llarg del dia. Intenta comprendre i veure directament com funciona l'ego dins teu. Fixa't per què no sents realment amor, encara que dius que estimes. Mira què és allò que et fa sentir tan insegur mentre construeixes una façana per a aparentar ser fort i poderós. Esbrina per què odies. Per què sents que has de controlar-ho tot i a tots aquells que formen part de la teva vida. Observa tot això. No et limitis a pensar-hi; observa directament els teus actes, els teus pensaments, les teves pors. Si realment comences a veure què t'està passant, podrà produir-se una transformació. 

                                                          ***

Només et cal despertar al fet que la Vida és Una, i que tu no n'estàs separat.

(Ego, evolución e iluminación. Editorial Sirio: Màlaga, 2005.)

20 de juny 2017

Bengales (III)

La veritat tan sols pot començar on acaben les paraules, que és el mateix que dir, on acaben els pensaments. És només en aquesta quietud fecunda on es dissoldran totes les lluites.

Les expressions lingüístiques sempre resulten insuficients, enganyoses i incompletes. Per la seva naturalesa, el significat de cada paraula en crida d'altres que també han de ser interpretades, en un remolí que creix sense aturador. És per això que ni la pau ni la veritat no es poden aconseguir com a resultat d'uns pensaments, a través d'unes paraules. La música, en no estar sotmesa a aquest inconvenient, pot apropar-s'hi més, perquè ella mateixa és més propera al silenci.

Tanmateix, no podem evitar de referir-nos amb mots a allò que és innominable. Malgrat que aquests mots no aniran més enllà d'un crit d'alerta, d'una sacsejada que vol orientar-nos cap al silenci. Com una bengala quan és negra nit.

3 de juny 2017

Hazrat Inayat Khan (II)

Vaig demanar força,
i Déu em va donar dificultats per a enfortir-me.

Vaig demanar saviesa,
i Déu em va donar problemes per a aprendre a resoldre'ls.

Vaig demanar prosperitat,
i Déu em va donar intel·ligència i empenta per a treballar.

Vaig demanar coratge,
i Déu em va donar perills a superar.

Vaig demanar amor,
i Déu em va donar persones a qui estimar.

Vaig demanar favors,
i Déu em va donar oportunitats.

No vaig rebre res del que volia.
Vaig rebre tot el que em calia.


21 de maig 2017

Hazrat Inayat Khan (I)

Quan s'ha desenvolupat una actitud amorosa, inclinada a servir, a perdonar, a tolerar, a mostrar reverència davant de tothom, bons i dolents, joves i grans, aleshores, el camí comença.

                                                                 ***

La primera fita a assolir és esdevenir amo de la ment. I això s'aconsegueix quan desaprenem tot allò que havíem après. [...] Com desaprenem? Aprendre és lligar nusos en la ment. Formem tants nusos com coses hem après. Desaprendre és desfer el nus, i aquesta pot ser una tasca que exigeixi feina i paciència, especialment quan hem estret molt el nus estirant fort pels dos costats.

                                                                 ***

Hom pot romandre enmig de l'agitació del món i, alhora, mantenir-se per damunt del món. La vida troba molts enemics, i l'única manera de desfer-se'n és mantenir-se per damunt de tots ells. Hi ha una possibilitat, i només una, d'assolir-la: descobrir la vida interior.

                                                                  ***

Per a trobar la pau cal buscar el ritme que hi ha en el fons del nostre ésser. És semblant al mar, la superfície del mar sempre està en moviment, mentre que el fons no es mou. El mateix passa en la nostra vida, si ens aboquem a l'activitat ens mantenim a la superfície, mentre que la pau es troba en la fondària. És fonamental adonar-nos que podem trobar la pau en nosaltres mateixos. D'aquesta manera podrem donar resposta a tots els nostres problemes. Cas contrari, quan volem resoldre un problema n'apareix un altre. Així, els problemes no s'acaben mai. Les dificultats no troben fi en la vida exterior.


(Adaptat de The awakening of the human spirit. Omega Publications: New Lebanon, NY, 1988.)

14 d’abr. 2017

Marshall B. Rosenberg

[...] És útil recordar que un objectiu clau de la Comunicació No Violenta (CNV) és connectar amb les altres persones d'una manera que possibiliti un oferiment compassiu. És aquest un oferiment que neix del cor voluntàriament, no pas d'un deure o una obligació, no pas a partir de la por al càstig o de l'esperança d'obtenir una recompensa; tampoc, de la culpabilitat o la vergonya, sinó d'allò que considero que és la nostra naturalesa, la qual ens fa gaudir del donar-nos mútuament. En la CNV maldem per connectar-nos els uns amb els altres d'una manera que permet que la nostra naturalesa es manifesti. Quan dic que crec que és en la nostra natura el gaudi de donar, algunes persones poden creure que sóc una mica càndid i que no m'adono de tota la violència que hi ha en el món. Com puc pensar que és la nostra naturalesa el gaudir dels oferiments compassius, vist tot allò que passa en el món? Malauradament, jo veig aquesta violència. Treballo en llocs com ara Ruanda, Israel, Palestina o Sri Lanka, i sóc ben conscient de tota la violència que hi ha escampada pel món, tanmateix, no crec que sigui aquesta la nostra naturalesa.

Arreu on treballo demano a la gent això: "Recorda alguna cosa que hagis fet en les darreres vint-i-quatre hores que, d'alguna manera, hagi contribuït a millorar la vida d'alguna persona." I quan ja ho han fet, els pregunto, "Com et sents quan ets conscient que el teu acte ha contribuït a millorar la vida d'aquella persona?" Aleshores, a tothom li apareix un somriure en el rostre. És així, quan prenem consciència del poder que tenim per a enriquir la vida, ens sentim bé. Servir la vida ens fa sentir bé. A continuació, els demano: "Pots imaginar alguna altra cosa en la vida que sigui més satisfactòria que emprar els nostres esforços d'aquesta manera?" He formulat aquesta qüestió en llocs molts diversos del planeta i sembla que tothom es posa d'acord. No troben res que sigui millor, res que els resulti més satisfactori, que els produeixi més joia, que el fet de poder contribuir mútuament al benestar dels altres.

(Extret de Practical Spirituality. Reflections on the Spiritual Basis of Nonviolent Communication. PuddleDancer Press: Encinitas, CA, 2004. Tanmateix, el llibre fonamental de Rosenberg, en el qual presenta i desenvolupa la CNV, és aquest, Comunicación NoViolenta. Un lenguaje de vida (3ª edición ampliada). Acanto: Vallromanes, 2016. El recomano a tothom, mediti o no mediti, sense reserves.)

15 de març 2017

Canvi d'enfocament

Quan parlem, escoltem, percebem o prenem decisions, habitualment ho fem portant l'atenció cap al front o el cap. Aquest enfocament el tenim tan assimilat que ja ni ens n'adonem. El cas és que portar l'atenció vers el cap sembla que facilita que la ment mantingui el protagonisme, permet que la seva veu s'imposi sense trobar cap resistència.

Afortunadament, disposem d'una alternativa, un canvi de direcció que ens porta a viure les situacions, totes, d'una altra manera. En ella es manifesten unes qualitats que no són les pròpies de la ment (comparar, planificar, jutjar, distingir i classificar). En aquesta alternativa l'atenció s'orienta cap al mig del pit. Aquest és un centre energètic important, el quart txakra (anahata) o txakra del cor. Quan duem a terme aquest canvi d'enfocament poden aparèixer efectes molt beneficiosos.

Per exemple, una disminució de l'agitació mental que sovint ens acompanya. Notem una certa pau de fons que no depèn de les circumstàncies presents. També, les situacions deixen de ser trivials, previsibles, ja conegudes, i mostren nous aspectes que potser no havíem considerat abans. Aspectes que ens sorprenen i que ens conviden a contemplar-los com quelcom valuós i inesperat. La comprensió que passa pel pit és receptiva, càlida i cordial. La que passa per la ment, tendeix a ser formal i distant.

De cop i volta, les grans certeses que apliquem mecànicament tantes vegades al llarg del dia, desapareixen, i ens resulta més difícil ser taxatius. En lloc seu, sorgeix una certa perplexitat quan comprovem que no tenim a punt una resposta immediata, quan ens descobrim senzillament contemplant, encara que només sigui per uns instants, allò que es desplega davant nostre.

El temps sembla que s'alenteix una mica. S'esvaeix la necessitat de definir-nos clarament i de pressa, o de passar a l'acció. Apareixen més pauses, i podem assaborir-les perquè ja no resulten incòmodes.

Finalment, desplaçar l'atenció cap al pit ens permet situar-nos més a prop de les parts del cos on la respiració es fa més evident (el tòrax i el ventre). Aquesta proximitat facilita que la notem i la seguim amb més naturalitat, la qual cosa sempre ens asserena i ens manté allunyats de les divagacions mentals.

Si el cor correspon al sol, la ment correspon a la lluna. La lluna no té llum pròpia, tan sols reflecteix, pàl·lidament, la llum del sol. 

Així doncs, la proposta es que experimenteu amb aquest canvi. Comproveu si és cert que introdueix una diferència significativa en la manera en què ens relacionem amb nosaltres mateixos, amb els altres i amb el món. Tant de bo!

12 de febr. 2017

Narain Ishaya

Sona estrany, quan es sent per primer cop, que la ignorància és escollida moment a moment. Ha esdevingut tant la nostra experiència, que ens sembla l'estat natural. No ho és pas. És tan sols un hàbit, i amb perseverança tot hàbit pot ser abandonat.

                                                                 ***

Estem constantment experimentant-nos nosaltres mateixos en relació a la quantitat i, especialment, la qualitat, dels nostres pensaments i les nostres emocions. [...] Aprèn a descobrir el context, serè i sense forma, de cada experiència; l'espai del qual sorgeixen totes les experiències. Permet que la ment faci com vulgui i vés més enllà d'ella, cap a la presència silenciosa que n'és testimoni.

                                                                 ***

Vigila la ment i adona't de quan estàs reforçant i solidificant una posició. Quan més temps fa que mantens una determinada posició sobre algú o alguna cosa, menys validesa tenen els teus pensaments sobre ella. Perquè la teva ment canvia i manipula les teves perspectives per tal que et confirmin la posició que vas adoptar.

                                                                 ***

És perquè creiem que som autors dels nostres pensaments, que després donem per bo el seu contingut, i escoltem allò que diuen com si fos una veritat indubtable.

                                                                 ***

El gran mantra per a alliberar-te de la ment que no para de fer comentaris és aquest: "I què?". Sigui quin sigui el comentari de la veu insidiosa, respon-li, "I què?".

                                                                 ***

Mentre creguis que els pensaments en el teu cap tenen el poder d'impedir-te experimentar la pau, ho faran. Descobreix qui ets i, després, ocupa't de la ment, si encara et cal. No caiguis a la trampa de creure que els pensaments et poden mantenir allunyat de la pau. No poden.


(Adaptat de Chit Happens. A Guide to Discovering Divinity. Balboa Press: Bloomington IN, 2012.)

9 de febr. 2017

Identificació

Què significa això que se'ns demana tan sovint, de no identificar-nos amb els pensaments que sorgeixen en nosaltres?

La manera en què ens hi relacionem habitualment és creure que en som els autors, que són obra nostra. En conseqüència, els prenem seriosament, escoltem allò que ens diuen, els donem la raó i, així, els reforcem.

Aquesta perspectiva no correspon a la realitat. Si observem amb objectivitat la manera en què els pensaments es manifesten, podem comprovar que ho fan seguint una dinàmica que no controlem. Nosaltres no creem els pensaments que apareixen en la nostra ment. Certament, tenen a veure amb les experiències i les tendències d'aquest cos i aquesta ment que ens acompanya, però, des del moment en què acceptem que no som el cos ni som la ment, podem desfer la confusió. 

Oblidar aquest fet, i assumir la responsabilitat dels pensaments amb què ens trobem, quedar posseïts per ells, identificar-nos-hi, ens manté apartats de la font on tot s'origina i tot hi retorna, la consciència. D'aquesta manera, continuem entretinguts i perduts en el contingut de les experiències, en lloc de poder orientar l'atenció cap a allò que en nosaltres els dóna forma. Enmig d'aquest tràfec no és possible trobar res que no sigui relatiu, provisional, que no estigui condicionat a la lluita irresoluble dels oposats (tu/jo, bé/malament, cert/fals, intern/extern...). La dificultat, certament, no és l'aparició de pensaments. Rau, més aviat, en la importància que els concedim, en la falsa consistència que els atorguem. 

La mateixa situació es produeix quan considerem totes les emocions que ens poden afectar. En lloc d'experimentar-les i deixar-les passar tal com són, energia en dansa, reaccionem com si no tinguéssim cap altra alternativa que agitar-nos segons la valoració que en fem. I no pas diferent és el cas dels desitjos, els quals no són cap entrebanc, quan sorgeixen, si no hi incorporem aferrament. Les dificultats i els patiments només es desfermen si ens creiem que els hem de satisfer, necessàriament i de pressa, per a poder ser més feliços.

Tot plegat, remet a la ignorància tossuda que ens acompanya, i que s'expressa en el fet de voler-nos sentir els amos de la Vida que ens sosté.


27 de gen. 2017

Nukunu Larsen (II)

1. La vida és com una sala recoberta de miralls. Miris on miris, et veus sempre tu mateix. La teva Naturalesa Vertadera és el mirall buit.

2. Per tal que hi hagi un problema hi ha d'haver una determinada situació i un jo. Quan només hi ha la situació, no hi ha problema. [Dit d'una altra manera: no hi ha problemes, però es poden tenir problemes.]

3. Només hi ha una ment. Allò que anomenem "jo" és com un pensament en la ment única de Déu.

4. Cercar la Veritat és tenir el coratge d'anar més enllà de tots els conceptes.

5. En el Despertar hi ha intimitat completa amb la vida. En aquesta intimitat t'adones que la vida és del tot impersonal. Aquesta és la més gran d'entre totes les alegries.

6. No es tracta de canviar res. Es tracta de no ser canviat per res.

7. Sense ment en les coses i sense coses en la ment. Això és la claredat.

8. Tu crees històries, però tu no ets una història.

9. La dificultat no és el contingut de la ment. La dificultat és que creus que "tu" ets responsable, que hi ha un "jo" que pot canviar la ment.

10. Tu ja ets allò que estàs cercant.

11. La Realització significa haver acabat amb totes les coses, sense haver-ne avorrit cap.

12. L'atenció conscient és tot el secret. Un moment passat sense presència és un moment que ha oblidat la vida real.


(Adaptat de A Hare Has No Horns. Nukunu Publishing: Dinamarca, 2011.)

22 de gen. 2017

Nukunu Larsen (I)

Tu demanes si hi ha un camí. Allò que desitges arribarà. El teu deler per trobar allò real t'hi portarà. Posa't de ple a buscar-ho, i succeirà. Però mai no es pot predir quan esdevindrà. No es pot convertir en un procés.

                                                                  ***

El despertar és una discontinuïtat causada per quelcom que no podem controlar, quelcom que es troba més enllà de la nostra capacitat. Sorgeix en nosaltres quan l'anhel que ens mou no té límits. Quan ja estem decidits a no reservar-nos res. Rendició, és una altra manera de dir-ho.

                                                                  ***

Sentim moltes persones religioses parlar sobre la importància d'esdevenir amorosos, benevolents, compassius... com si això fos possible, com si això es pogués assolir mentre estem en l'estat dual. És cert que aquestes actituds sorgeixen com una conseqüència del despertar. Tanmateix, mentre encara som en la dualitat, en la ment, el cultiu de totes aquestes qualitats no ens farà despertar del somni. Perquè aquestes qualitats no existeixen sense les qualitats oposades.

La cosa bona, quan cultivem l'amor, la bondat i la compassió, és que es minimitza l'ego, disminueix la separació i, així, resulta més fàcil veure-hi a través. No dic pas que no s'hagin de cultivar totes aquestes qualitats. Només dic que no són el final. I que si ens escoltem gaire les belles paraules d'aquestes persones religioses podem distreure'ns de l'objectiu, i arribar a creure que es tracta només d'això. Resulta que no es tracta d'això. Es tracta de despertar. L'estimació, com a estat, no és l'arribada. Estimar és un camí i, certament, un camí poderós.

                                                                  ***

Per tal d'arribar a conèixer-se un mateix és un requeriment indispensable ser capaç de reposar tranquil quan no hi ha cap altra companyia.

                                                                  ***

No puc pas imaginar que hi hagi una resposta fixa a com o quan retrobarem la divinitat, però ens cal creure fermament que en som mereixedors! Hem de superar la distància creada pels dubtes. Hem de trobar la manera de desempallegar-nos de la idea que aquest petit jo és tan important, dels judicis i de les habituds. Hem de gosar acollir allò inesperat, allò incontrolable.


(Fragments adaptats de The True Rebellion. Nukunu Publishing: Dinamarca, 2000.)

10 de gen. 2017

No-ment

No-ment fa referència a la manca de manifestació de la ment divagadora, aquella ment desbocada que no para d'opinar, jutjar, sentenciar, empènyer, rememorar o fabular, sense que en tinguem cap necessitat. Es distingeix, així, de la ment que és útil i necessària. Aquella que actua, quan cal, per tal d'analitzar una situació, prendre una decisió o planificar unes accions. Seria el cas, per exemple, de la ment que es posa en marxa quan el cotxe que conduïm s'atura inesperadament mentre circulem, de nit, per una carretera. Tant l'una com l'altra, procedeixen d'allà mateix, de la consciència. Són manifestacions, expressions diferents, que provenen de la mateixa font.

No-ment no s'ha de confondre, doncs, amb absència total de ment. No es tracta d'una ment anestesiada, una ment "en blanc" o de fusta, en què no queda cap rastre d'activitat. Aquest tipus de ment es pot produir, temporalment, mitjançant el consum de determinades substàncies i també, tal vegada, com a resultat d'un accident o d'una malaltia. Sigui com sigui, no és la situació a què aquí ens referim.

L'estat de no-ment no és pas cosa exclusiva de qui medita o de qui ha despertat. Pràcticament tots nosaltres l'hem experimentat en una ocasió o altra, potser sense entendre bé què ens estava succeint. De cop i volta, s'havia instal·lat una gran serenor, un silenci interior. Tot estava bé tal com estava, i no hi cabia cap desig. És un estat habitual, per exemple, en la pràctica de les arts, dels esports, o en certs oficis. Pot ser la ment de la pianista que interpreta una sonata, del jugador de bàsquet quan acaba de rebre la pilota, de l'escaladora que puja lentament per una paret o del bomber davant de les flames.

Quan la considerem en una via espiritual, la pràctica de la no-ment ens ajuda a erosionar i afeblir la dictadura de l'ego. Perquè aquesta ment divagadora és l'ego mateix. Cada vegada que retornem a la no-ment ens desenganxem de les exigències del jo superficial que sempre vol ocupar el primer pla. Passem a un estat en què podem esdevenir espectadors equànimes dels continguts de la consciència. Ens situem en el centre immòbil de la roda de les manifestacions i dels fenòmens, en lloc de giravoltar com somnàmbuls atrapats en la perifèria de la roda.

En la persona il·luminada, en la qual el despertar ja s'ha estabilitzat, l'estat de no-ment es manté tothora i sense cap esforç, perquè la fantasia de l'ego ja s'ha dissolt. Continua viva la personalitat i la individualitat, però ara no són cap obstacle. Les resistències han desaparegut perquè ja no hi ha separacions, distincions, ni dualitats confrontades. Mentre no arribem aquí, la no-ment encara ens apareix com una pràctica. 

Com es pot practicar? Cada vegada que ens descobrim perduts en la ment divagadora, o bé reaccionant encegats, dominats per l'emoció del moment, cal abandonar-la tot seguit. Per això hem de retornar el seu contingut (sigui el que sigui) al lloc d'on ha sorgit, el qual es troba, naturalment, en nosaltres mateixos. Hi ha diverses maneres d'aconseguir-ho, i cadascú ha de comprovar quina li va més bé. Una opció és observar en silenci aquest contingut. La manca d'acompanyament verbal farà que desaparegui, perquè quedarà sense base on sostenir-se. Una segona opció és demanar-se on es sosté aquest contingut mental, qui el manté viu. Cas que aparegui una resposta, com ara "jo", preguntarem qui és aquest jo que alimenta el contingut. Ben aviat, la ment divagadora quedarà sense refugi i s'enfonsarà en el silenci. Finalment, una tercera opció és centrar-se plenament en la respiració, posar en ella tota l'atenció. Al marge de quina sigui l'opció adoptada, s'ha de repetir tantes vegades com calgui. És a dir, cada cop que ens descobrim posseïts per la ment discursiva. Si ho fem així, amb confiança, determinació, paciència i bon humor, observarem que les estones de silenci mental s'eixamplen, a poc a poc, i que s'aprofundeixen sensiblement.

Caldrà, però, ser del tot inflexibles, actuar sense demores ni contemplacions, i incorporar al dia a dia aquest tractament de manera rutinària. És molt possible que, a partir de cert moment, l'ego es vegi seriosament amenaçat i es resisteixi amb tota mena de tripijocs, en forma de queixes aparentment sensates i de plantejament de dubtes que semblaran raonables. Caldrà ignorar-ho tot i no entrar, en cap cas, a dialogar-hi. Quan l'objectiu és el despertar, l'ego no té escrúpols i fa tot allò que té a l'abast per evitar-lo.