9 de febr. 2017

Identificació

Què significa això que se'ns demana tan sovint, de no identificar-nos amb els pensaments que sorgeixen en nosaltres?

La manera en què ens hi relacionem habitualment és creure que en som els autors, que són obra nostra. En conseqüència, els prenem seriosament, escoltem allò que ens diuen, els donem la raó i, així, els reforcem.

Aquesta perspectiva no correspon a la realitat. Si observem amb objectivitat la manera en què els pensaments es manifesten, podem comprovar que ho fan seguint una dinàmica que no controlem. Nosaltres no creem els pensaments que apareixen en la nostra ment. Certament, tenen a veure amb les experiències i les tendències d'aquest cos i aquesta ment que ens acompanya, però, des del moment en què acceptem que no som el cos ni som la ment, podem desfer la confusió. 

Oblidar aquest fet, i assumir la responsabilitat dels pensaments amb què ens trobem, quedar posseïts per ells, identificar-nos-hi, ens manté apartats de la font on tot s'origina i tot hi retorna, la consciència. D'aquesta manera, continuem entretinguts i perduts en el contingut de les experiències, en lloc de poder orientar l'atenció cap a allò que en nosaltres els dóna forma. Enmig d'aquest tràfec no és possible trobar res que no sigui relatiu, provisional, que no estigui condicionat a la lluita irresoluble dels oposats (tu/jo, bé/malament, cert/fals, intern/extern...). La dificultat, certament, no és l'aparició de pensaments. Rau, més aviat, en la importància que els concedim, en la falsa consistència que els atorguem. 

La mateixa situació es produeix quan considerem totes les emocions que ens poden afectar. En lloc d'experimentar-les i deixar-les passar tal com són, energia en dansa, reaccionem com si no tinguéssim cap altra alternativa que agitar-nos segons la valoració que en fem. I no pas diferent és el cas dels desitjos, els quals no són cap entrebanc, quan sorgeixen, si no hi incorporem aferrament. Les dificultats i els patiments només es desfermen si ens creiem que els hem de satisfer, necessàriament i de pressa, per a poder ser més feliços.

Tot plegat, remet a la ignorància tossuda que ens acompanya, i que s'expressa en el fet de voler-nos sentir els amos de la Vida que ens sosté.


3 comentaris:

  1. Bona tarda Josep M.

    M'agradaria no identificar-me amb els pensaments i les emocions. De fet, a vegades sembla que és així. Els experimento com quelcom que passa, però lluny de sentir-me plena, completa i en la unitat, em sento com si no ho estigués experimentant "jo". És com si no fos del tot real, però cal seguint actuant i no se quin és el paper a fer.

    Em podries orientar una mica?

    Gràcies,

    Noa

    ResponElimina
    Respostes
    1. Al voltant de la meditació15 de febrer de 2017 a les 23:15

      Gràcies, Noa, per l'aportació.

      Entenc que allò fonamental és adonar-se que sorgeix el pensament, l'emoció, o que actua la creença. Quin és el contingut, en cada cas, és secundari. Podria haver estat diferent. Potser un altre cop serà diferent. La no identificació vol dir això, sorgeixi allò que sorgeixi, no ho signo, no m'ho apropio de cap manera.

      Pel que fa a això que dius que "cal seguir actuant i no sé quin és el paper a fer", et proposo que deixis en mans de la Font que s'expressa en el teu interior què cal fer en cada moment. No temis abandonar-t'hi, confia-hi, ella et sabrà guiar. No deixis que la ment superficial ho avaluï tot i et dicti com has d'actuar. No és una bona consellera, perquè els seus interessos no són els teus.

      Elimina