30 de des. 2011

Què ens orienta?

A vegades ens perdem, i patim, perquè ens sembla que no estem en condicions de distingir allò que és important d'allò que no ho és. Com es pot fer la distinció? Quin és el criteri?  El cas és que no es pot fer, no hi ha criteri establert. La importància de cada cosa no rau en ella mateixa sinó en nosaltres. La importància no és una qualitat empírica; és una idea que, com tota altra idea, viu en la ment.

Quan penso o dic que quelcom és important significa que allò és important per a mi, la qual cosa no treu que també pugui ser important per a moltes altres persones. Algú podria ara continuar: "D'acord, veig que la importància és sempre una certa importància per a mi. Però, aleshores, què hauria de ser important per a mi? I en quina mesura?" Si aquest fos el cas, la resposta és que tampoc no hi ha un "hauria de ser important", ni una "mesura" que l'acompanyi. No hi ha una obligació, certament, tret del cas d'algú que vulgui imposar-se'n una de determinada.

Malgrat tot, sembla innegable que la importància, tot i ésser subjectiva, ens importa. Perquè determina què ens guia, què valorem, amb què ens comprometem, per què ens esforcem o sacrifiquem, com prenem les decisions... És al voltant de la importància que es situen les nostres idees de justícia, bondat o vida feliç. Tot fa pensar que necessitem poder-nos orientar d'alguna manera a partir d'una base estable, sense haver de sospesar cada situació com si fos absolutament nova i incomparable, mai no vista.

El treball sobre la ment de la pràctica meditativa va més aviat en la direcció contrària. Difumina aquesta base estable aparentment tan necessària i, en general, erosiona tota resposta rutinària davant de cada presència. Així, doncs, la meditació ens perjudica? Significa que ho deixarem tot a l'atzar o al caprici de cada moment? Ben cert que no. Allò que sí que fa la meditació és mostrar-nos la possibilitat i la conveniència d'alleugerir la càrrega d'opinions i concepcions que imposem mecànicament a totes les experiències. Al mateix temps que s'abandonen aquests automatismes creix l'obertura de la ment i del cor davant les múltiples possibilitats que s'ofereixen en cada instant. Ens tornem cada cop més capaços de respondre intuïtivament i lliure, sense tants dubtes ni conflictes interns. Es desenvolupa una espontaneïtat atenta amb la qual, a mesura que desapareixen les lluites internes i els temors, podem respondre en tota circumstància d'una manera menys convencional, més flexible i específica. Sobretot, més lúcida i més compassiva.

23 de des. 2011

Estats mentals

Imaginem que som al cinema i que estem molt ficats en la pel·lícula que s'està projectant. Una història amb força intrigues i misteris al voltant d'un crim. La narració està tan ben conduïda i interpretada que hi hem entrat de ple, la història ens arrossega fins al punt que ja hem oblidat que estem veient una pel·lícula. Aquesta és una experiència prou coneguda per qualsevol persona a qui li agradi el cinema.

Suposem ara que la pel·lícula té un sotrac i, de cop, perd força en una escena poc convincent, fluixa, que desentona dins d'allò vist fins el moment. Si això passa, pot ser que es trenqui el vincle amb la pel·lícula i ens retrobem a la sala. Ara, veiem la pantalla, els raigs de llum que hi impacten, les siluetes de les persones que tenim al voltant, notem la butaca on estem asseguts... S'ha trencat l'embruix, la fascinació desapareix. 

Quan experimentem de ple la ira, la por, el desig, l'orgull, per esmentar algunes de les vivències en què ens podem trobar, es produeix un fenomen semblant al que succeïa en la primera part de la pel·lícula, abans del sotrac. Ens mantenim immersos en un determinat estat mental que arracona (fora de la pantalla) tota la resta de pensaments, emocions i sentiments. Mentre siguem presa d'aquest estat mental només existirà la ira, la por, el desig o l'orgull. Per a sortir-ne cal poder trencar l'embruix i adonar-nos que estàvem elaborant i contemplant alhora una determinada pel·lícula.

La pràctica de la meditació ens permet mantenir-nos alerta, de manera que puguem detectar i observar com els estats mentals sorgeixen, es transformen i desapareixen. Sense que l'observació vagi acompanyada de cap mena de judici ni cap voluntat de canviar-los, perllongar-los o fer-los desaparèixer. Senzillament els contemplem com espectadors i ens adonem que només constitueixen una representació que ens vol captivar. Prendre'n consciència significa començar a alliberar-se'n. No cal destruir-los ni negar-los, tan sols cal veure amb claredat allò que realment són.

2 de des. 2011

Aventura II

Dèiem abans (Aventura I) que podem passar per èpoques en què ens costi especialment meditar amb concentració i introspecció. Hi afegíem que aquestes temporades les hem de saber acceptar sense irritació ni desànim. És important veure-les com una etapa més del procés de transformació interna en què estem immersos.

De la mateixa manera, ens convé estar alerta als petits símptomes de millora que puguem detectar en la vida quotidiana i que podríem atribuir a la meditació. Adonar-nos-en quan es manifestin farà créixer la nostra confiança en aquesta pràctica. Esmentarem aquí tres d'aquests possibles símptomes, tot i que se'n poden presentar molts altres de diversos, perquè cada persona és sempre un cas a part.

Una atenció més afinada. Considerem un exemple ben ordinari. Estem pelant amb una mà una poma que aguantem amb l'altra. En un cert moment, acabem de fer un tall i ens cau el tros que separàvem de la poma. Instintivament, una mà se'n va cap avall per agafar-lo abans que caigui a terra. Suposem que hi arriba a temps i l'atura. L'escena no sembla tenir res d'especial. Però potser sí que és especial. Si resultés que hem estat ben conscients del moviment de la mà, si hem vist clarament el gest ràpid, però serè alhora, potser sí que hi ha en aquí un signe, un símptoma. Perquè de tant en tant ens cau alguna cosa que tenim en una mà i, amb l'altra, provem d'aturar-la. Si fos el cas que aquesta operació habitualment la duem a terme de forma precipitada i bastant a cegues, sense cap control conscient del moviment (amb el resultat que la cosa acaba a terra), aleshores, potser ens trobem davant d'un símptoma d'avenços fruit de la meditació. Convé estar alerta per veure si aquesta nova manera de reaccionar es repeteix en altres situacions semblants. Si aquest fos el cas, es confirmaria el signe de progrés.

Més facilitat per expressar l'agraïment, o bé per felicitar les persones que tenen èxit. Tenim molt desenvolupada la capacitat per a queixar-nos de les desgràcies, veure els defectes i les mancances en els altres, clamar contra les injustícies que considerem que patim i criticar tot allò que jutgem equivocat o dolent. En canvi, ens costa molt més agrair els béns que rebem (moltes vegades, immerescuts o no esperats) i, també, alegrar-nos per l'èxit dels altres. Si amb la pràctica regular de la meditació observem un increment en aquestes darreres capacitats, si ens costa molt menys agrair les coses amb naturalitat i felicitar sincerament aquelles persones del nostre entorn que d'una manera o altra reïxen més que nosaltres, aleshores, aquest pot ser també un d'aquests símptomes feliços.

22 de nov. 2011

Aventura I

La meditació no és una activitat monòtona. En el moment en què s'hi converteix vol dir que alguna cosa no rutlla en la nostra pràctica. Possiblement és que, per una raó o altra (analitzem-ho!), estem per sota del nivell d'atenció que el procés demana. Meditar és sempre una aventura perquè no podem preveure mai com anirà la propera sessió. A vegades sembla que tot flueix molt bé, sentim que aprofitem el temps i que mantenim un bon nivell de concentració. D'altres vegades, ens sembla que és un desastre, una pèrdua de temps, perquè la ment no para d'una banda a l'altra, o bé perquè caiem en estones buides en què desapareix completament l'atenció. Aquestes pujades i baixades poden desanimar a qui busqui un progrés uniforme i constant. Una mala notícia: no es pot garantir aquesta estabilitat; per tant, no tenim un referent fiable en l'anàlisi de cada sessió. Una bona notícia: no es pot garantir aquesta estabilitat; per tant, no ens hem de preocupar del resultat de cada sessió particular. El referent per a veure si avancem o no avancem es troba en la vida ordinària, la que es desenvolupa fora de les estones de meditació formal. És allà on hem d'observar si hi ha canvis, petits o grans, d'actitud, de comportament o de manera de veure les coses.

Pel fet de ser una aventura, en la meditació també hi poden haver temporades especialment dolentes. Això tampoc no ens hauria d'amoïnar. La meditació és un procés de neteja, de purificació de la ment, que pot dur a la superfície molta brossa i molt patiment soterrats. Quan això passa, i tard o d'hora és molt probable que passi, les estones de meditació poden ser especialment caòtiques o convulses. No ens ha d'espantar tampoc. Convé seguir amb el procediment habitual d'observar tots els processos sense cap interferència, els deixem que sorgeixin i desapareguin, sense incorporar-hi aferrament ni rebuig; i retornem a la respiració. Aquesta mala temporada passarà, després vindrà una època d'una major claredat i estabilitat. No hi ha cap raó per rendir-se o per pensar que ens hem perdut. Durant aquests períodes, doncs, ens caldrà posar-hi força ànim i confiança. Sempre, paciència.

16 de nov. 2011

Dolor o patiment

El dolor és sempre present a les nostres vides i ens pot afectar de formes diverses. En el cos, aquell produït per tota mena de trastorns,  malalties o accidents; en la ment, el que resulta, com ara, d'haver estat enganyats o perjudicats per algú en qui confiàvem, o bé el dolor per la pèrdua d'una persona molt estimada. Una part dels dolors possibles els podem evitar durant un cert temps, però no els podem evitar tots per sempre. El dolor és divers, variable; ve i se'n va. Madurar comporta reconèixer i acceptar aquesta presència ineludible.

El patiment està relacionat amb el dolor, però no és la mateixa cosa. El dolor sorgeix, el patiment és incorporat. El patiment sovint és el resultat d'oposar resistència al dolor. Es diferencia del dolor en què quan patim ens identifiquem amb el patiment, formem amb ell una unitat indissoluble. El patiment passa a ocupar el centre de la nostra existència i esdevé el rector dels pensaments i les actituds que adoptem, s'erigeix en gestor de les emocions i els sentiments que experimentem. El patiment és obsessiu, ens ofusca completament. És sostingut i s'alimenta d'ell mateix; acaba ocultant el nostre ésser vertader. 

A diferència del dolor, el patiment no és inevitable perquè depèn de la nostra actuació. Tenim recursos per a oposar-nos al seu domini: en reconèixer-lo podem negar-li el poder que exerceix sobre nosaltres. Aquí, la meditació hi té molt a veure. Ella fa créixer en el nostre interior l'estabilitat, el silenci i la llibertat, alhora que desemmascara i relativitza l'ego. D'aquesta manera, esdevé una aliada magnífica contra tota agressió que pugui desequilibrar-nos o sotmetre'ns.

4 de nov. 2011

Jiddu Krishnamurti

"La meditació no és un procés excloent, no rebutja, no erigeix resistència contra les idees invasores."

"La meditació és comprensió. En la comprensió hi ha pau, hi ha llibertat; quedeu alliberats d'allò que compreneu."

"Comprensió significa donar la transcendència adequada, la valoració adequada, a totes les coses. Quan la ment superficial no està quieta i tranquil·la no hi pot haver comprensió."

"Allò que genera la comprensió és el coneixement propi, la qual cosa significa ser conscient de cada moviment del pensament i dels sentiments, conèixer tots els estrats de la meva consciència, no tan sols els més superficials."

"Si de debò us voleu conèixer a vosaltres mateixos, rebuscareu en la ment i en el cor per conèixer tots els seus continguts, i quan no quedi cap intenció per conèixer, ho sabreu."

(La llibertat primera i última. Lleida: Pagès editors, 2005.)

28 d’oct. 2011

Meditació orientada

En el camí de transformació personal que és la meditació hi ha altres recursos, a banda del desenvolupament de l'atenció conscient i la introspecció. Tot i que aquests dos, per si mateixos, són fonamentals, ens pot anar bé complementar-los amb això que aquí anomenem la meditació orientada. En ella, es tracta de desvetllar i potenciar aquells pensaments que van adreçats a incorporar a la nostra vida una bona relació amb els altres, o bé que cerquen d'ajudar els altres en el seu propi camí. Per exemple, en la tradició budista aquests pensaments serien l'amor, la compassió, l'alegria davant de la felicitat aliena i l'equanimitat. Però també n'hi podem afegir d'altres que ens resultin especialment necessaris o significatius, com ho podrien ser la gratitud, la tolerància o la generositat. Convé recórrer al complement de la meditació orientada perquè la unitat de la Consciència en què som, la qual es manifesta com a múltiple en els éssers diversos, però que no està dividida ni fragmentada, ens obliga a recordar que tots plegats ens afectem tothora, mútuament i a través de canals molt diversos.

La repetició mecànica i buida de bons desitjos no és probable que aconsegueixi res per ella mateixa, i sovint és una pèrdua de temps. Ara bé, quan es tracta d'expressions conscients, intencionals i sentides de debò, aleshores sortim d'allò que seria una simple fórmula ritual. En aquest cas sí que es produeixen conseqüències, queden afectades (orientades) les maneres en què pensem, parlem i obrem, perquè l'actitud actua. Alhora, fan neteja de les idees i expressions de signe contrari que hàgim interioritzat: "Aquest/a és una persona així o aixà", "Tant de bo ell/a pateixi algun dia tot el mal que m'ha fet", "No puc suportar la seva presència"...

En la meditació orientada es tracta de projectar en la ment el propòsit d'estendre aquests bon desitjos cap a tots els éssers, sense distincions ni condicions, independentment de la mena de relació que hi tinguem ―bona, dolenta o indiferent. El procediment que es segueix en la tradició vipassana consisteix a incloure, al principi o al final de la meditació, i de forma silenciosa i conscient, una declaració com ara aquesta:

"Que tots els ésser puguin viure bé, feliços i en pau. Que avancin en el seu camí de transformació espiritual. Que no hagin de patir cap mal. Que puguin aplegar tota la paciència, el coratge, la lucidesa i la determinació que els calgui per encarar i superar les dificultats, els problemes i els fracassos de la vida. Que puguin sortir-ne sempre amb integritat, generositat, compassió i saviesa."

Com en tantes altres ocasions en la meditació, no té cap sentit posar-se a analitzar intel·lectualment si aquesta proposta és efectiva o no ho és. Allò que cal és portar-la a la pràctica correctament i, després, observar quins són els resultats. La demostració de l'eficàcia només es pot trobar en els efectes.

23 d’oct. 2011

Col·loqui V

Penso sovint en una persona molt estimada que va morir ja fa un temps, i no puc fer-me a la idea que no serà més amb mi, que no hi podré tornar a parlar, ni estar al seu costat. No veig tampoc com pot ajudar-me aquí la meditació... 

La realitat que viu cadascú de nosaltres és sempre una realitat filtrada per la ment. Una mateixa situació o fenomen no és valorada ni interpretada de la mateixa manera per tothom. No és el mateix ésser-ne protagonista que ésser-ne testimoni o tenir-ne coneixement. En aquest sentit podem dir que la realitat de cadascú ve creada per la seva ment. 

El dolor que experimentes per aquesta persona estimada que ja no hi és sorgeix quan la rememores i recordes allò que havies donat o rebut, allò que havíeu compartit. Però fixa't que aquest dolor ets tu mateixa qui el crida i l'alimenta: en primer lloc, a través dels records que fas presents, donant vida a coses que ja no són; en segon lloc, relacionant aquests records amb la impossibilitat que allò que hi va haver amb ella hi torni a ser. 

És ben cert que ella ja no hi és i, també, que no tornarà. Això no ho pots canviar, però adona't que res no t'obliga a tenir-ho present tan sovint, així com tampoc res no t'obliga a quedar-te només amb la pèrdua final, excloent tota l'alegria i la felicitat que hi va haver mentre la vas tenir al teu costat. Tant la pèrdua, com la joia compartida, com molts altres elements de la relació, van existir, però l'empremta que te'n quedi dependrà de què en faci la teva ment de tot plegat. Sentiràs allò que ara (re)construeixis. 

Pel que toca a la meditació, crec que et pot ajudar de dues maneres. D'entrada, en la mesura en què et dóna un major control sobre els moviments i les ocupacions de la ment; però també, perquè l'equanimitat assolida et permet modular la influència que finalment tenen en tu tots els pensaments i records que s'hi presenten. Així doncs, pots canviar la teva orientació. Et proposo que en lloc de retornar a la seva mort, ja passada, consideris què en pots traure avui d'aquella estimació que hi va haver.

19 d’oct. 2011

Col·loqui IV

S'ha dit aquí que la meditació contribueix a canviar, en el sentit de millorar de valent, les nostres relacions amb els altres, fent que ens anem tornant persones més tolerants, comprensives i compassives. Com és possible això, sobretot si les altres persones no canvien?

Una possible resposta a aquesta inquietud, que no l'única, passa per retornar a l'atenció. Les nostres paraules i els nostres pensaments davant de persones que sentim que ens ofenen, ens enganyen o ens volen perjudicar d'una manera o altra, sorgeixen en forma de reacció. Reaccionar, en lloc d'actuar, significa respondre sense la claredat mental necessària, sense equanimitat. Aquesta manca de claredat és el fruit de la poca atenció que hem estat capaços de posar davant d'allò que s'ha produït. El desequilibri que ens ha provocat l'agressió rebuda ha bloquejat la nostra capacitat d'adonar-nos de què està succeint, tal com ho faríem si fóssim només espectadors (observadors) en un cas semblant. El cultiu de l'atenció ens ajuda a evitar la reacció, per tal que l'acció que sorgeixi sigui el resultat volgut, adequat a la comprensió dels fets. 

Però, aquesta necessitat d'una bona comprensió prèvia, no ens farà quedar parats com si no sabéssim què fer o què dir?

És cert que aquesta necessitat de comprensió pot introduir una petita pausa, un silenci, però no té per què ser un procés intel·lectual llarg o complex. Uns segons poden ser suficients per a desfer-nos de la pressió del nostre ego ferit, perquè és d'això que es tracta. De totes maneres, la situació ideal (fruit de la pràctica continuada) és aquella en què la comprensió apareix de forma gairebé intuïtiva i la resposta es manifesta com espontània i no pas calculada.

L'atenció i la comprensió ens fan veure on hi ha l'error sota l'aparença de la maldat. Un cop veiem les coses en aquests termes, i només si arribem a veure les coses en aquests termes, queden obertes les vies de la tolerància, la comprensió i la compassió.

29 de set. 2011

Respiració II

Ja sabem que un dels objectius de posar l'atenció en la respiració (l'aire quan entra i quan surt del cos) és estabilitzar la ment mentre deixem anar els pensaments. Quan experimentem que hem avançant significativament en la meditació, és a dir, quan notem que sabem estar força estona amb l'atenció centrada en la respiració, sense distraccions que ens n'apartin completament, convindrà afinar més el procediment per tal de poder seguir progressant. 

Aquest afinament es pot dur a terme a través de la delimitació de la zona en la qual posem atenció a l'entrada i sortida de l'aire. Si, com és habitual, inspirem pel nas, restringirem l'atenció exclusivament als orificis nasals, just la part situada damunt del llavi superior. Així ens obligarem a estar molt més alerta que en les primeres etapes, quan podíem experimentar de manera difusa l'entrada i sortida de l'aire. Quan expirem per la boca, la zona restringida serà just els dos llavis. Aquesta delimitació de l'espai on centrem la percepció del pas de l'aire obligarà la ment a tornar-se encara més precisa i atenta.

Nota. Per a algunes persones pot resultar difícil seguir la respiració a través de les sensacions a l'entrada del nas. En aquests casos es pot usar com alternativa un seguiment de la respiració en el ventre, a través del moviment del diafragma (el múscul que separa el tòrax de l'abdomen). Aquest moviment és força acusat, fàcil de constatar i seguir. Si es tria aquesta opció caldrà també no forçar cap moviment del ventre ni de la caixa toràcica, es tracta, simplement, d'anar seguint en cada instant el ritme de respiració present, sigui com sigui, sense voler "millorar-lo" de cap manera.

19 de set. 2011

Mantenir l'atenció

La ment està habituada a no parar mai. És per això que quan volem imposar-li el silenci propi de la meditació s'hi resisteix de totes les maneres en què sap fer-ho (imatges, discursos, pensaments, records, melodies...). El monòleg interior és una de les estratègies més eficaces de distracció. Es comença a formar en la ment una frase qualsevol i, sense adonar-nos-en, hi quedem enganxats; la seguim i la deixem que creixi fins que es desenvolupa una idea. Aquesta idea pot ser ampliada, perfilada, rebatuda, contrastada, i moltes altres coses més. En qualsevol cas, ja estem ofuscats, es posen en marxa tot de pensaments que tapen i oculten allò que volíem, que no era altra cosa que meditar. L'astúcia de la ment fa que a vegades aquestes primeres paraules del monòleg estiguin centrades en la pròpia meditació, de manera que l'inici de la distracció ens costa més de detectar. Per exemple, "He de seguir respirant així", "No m'he de distreure més", "Ara sí que vaig bé", i altres de similars.

No cal insistir gaire en què aquests monòlegs s'han d'avortar com sigui i al més aviat possible. Si estem prou centrats en la meditació, la formació de les primeres paraules ens alertarà de seguida i podrem reaccionar tallant la frase en sec mentre enfoquem de nou la ment en les sensacions que acompanyen l'entrada i la sortida de l'aire mentre respirem. Si veiem que això no és suficient, si la ment insisteix a formar alguna frase, podem respirar a fons i amb plena consciència dos o tres cops seguits; això serà suficient per a trencar el discurs incipient. També ens pot ajudar "inspirar" el pensament que destorba i "deixar-lo anar" amb l'aire que expirem. Si repetim aquest procés dos o tres cops és molt probable que desaparegui el pensament. Tot i això, és important subratllar que no és greu que apareguin aquests intents de sabotatge per part de la ment, els atacs, tot i que afeblits, poden continuar durant molts anys, encara que meditem; allò que hem de procurar en tot moment és detectar-los a la primera i defugir-los de pressa.

Una bona manera d'avaluar el progrés és imposar-se un interval de temps durant el qual es vol ser capaç de retenir la ment centrada en les sensacions que origina la respiració. A mesura que això s'aconsegueix es pot anar ampliant aquest interval de temps de forma progressiva. Qui comença a meditar haurà de fixar intervals curts, de dos o tres minuts, i anar-los ampliant segons els resultats assolits i la resistència amb què es trobi. Inicialment, doncs, serà molt poc temps, però allò que importa és la qualitat d'aquests minuts, i no pas la quantitat. Fins on cal arribar allargant el temps? No hi ha un objectiu establert, però qui aconsegueix mantenir una hora en aquest estat s'entén que ja es troba en condicions d'accedir a una nova fase en la via de la meditació. De totes maneres, no es tracta mai d'una cursa ni d'establir comparacions. Cadascú, en cada època de la vida, treballa amb les circumstàncies i les capacitats que té. De tot plegat es derivarà un ritme o altre en els avenços.

3 de set. 2011

Equilibri

Tant en la meditació com en les activitats ordinàries convé distingir la concentració (o atenció) de la introspecció. Tot i que són dues capacitats relacionades, analitzar-les per separat ens ajuda a discernir amb més propietat què hi ha en joc quan meditem.

La concentració és la capacitat que ens permet que la meditació es desenvolupi tal com pertoca, és a dir, de manera estable, intensa i distesa. Estable, perquè vol mantenir la immobilitat del cos i el silenci discursiu. Intensa, que no vol dir tensa, perquè demana que hi hagi energia i penetració sense que apareguin esforços violents. Distesa, perquè procura mantenir l'estat de relaxació assolit inicialment. L'estabilitat, la intensitat i la distensió interaccionen alhora i en un cert grau. La meditació tindrà èxit en la mesura en què la concentració pugui mantenir un bon equilibri entre totes tres, posant més l'accent en una o altra segons les necessitats de cada moment.

La introspecció va lligada a la consciència, és la capacitat que ens permet mantenir la concentració i adonar-nos de com es troba la ment en cada instant. Així tenim la possibilitat de detectar les dues formes possibles de distracció: la inquietud i la laxitud. La inquietud es refereix a l'agitació mental produïda per l'aparició constant i caòtica d'imatges, pensaments i percepcions. La laxitud és el terme oposat, es refereix a l'endormiscament que pot produir-se quan meditem i estem força cansats o tips, o bé si ho fem enmig d'una relaxació excessiva del cos. La introspecció ha de donar l'alerta que permeti reprendre la concentració quan la ment esdevé inquieta o laxa. 

L'estat mental ideal, reservat a les persones que han arribat a un domini complet de la meditació, és aquell en què la ment pot romandre del tot inamovible, neta i lluminosa, sense cap pertorbació que l'afecti. Mentrestant, sigui poc o molt el domini que hàgim assolit, ens cal defugir la inquietud i la laxitud a través del manteniment de l'harmonia entre l'estabilitat, la intensitat i la distensió. Certament, no és pas una cosa fàcil, cal tenir paciència, estar molt per la feina i anar acumulant hores de bona pràctica. A canvi, és potser la millor garantia de progrés en el camí que hem emprès.

28 de jul. 2011

Actuar sense jutjar

Els judicis, les valoracions, els gustos, les preferències, les opinions, les creences i les ideologies, tot plegat està present de moltes maneres en la llengua de què ens servim i a qui servim. Per tant, també es manifesten tothora en el pensament. Essent així, com podríem viure sense jutjar?

En cada acte conscient, triem; és a dir, d’alguna manera i fins a un cert punt (qui sap fins on arriba la nostra llibertat?) elegim allò que ens sembla preferible. Com podríem viure, doncs, sense escollir?

Quan jutgem introduïm dues afirmacions. Primera, que les coses són d’una manera determinada i, segona, que aquesta manera és bona, correcta, adequada (o els seus contraris, dolenta, incorrecta, inadequada). Però el cas és que no podem eliminar tots els dubtes i la ignorància que envolten tant la primera afirmació com la segona. No és possible actuar sense recórrer a alguna guia, però sí que és possible actuar sense guiar-se per judicis. Quines poden ser aquestes guies alternatives? La comprensió i la intuïció. Podem actuar a partir d’haver comprès la situació i, també, a partir d’allò que veiem directament que el cas present demana. De fet, sovint els arguments arriben després de la comprensió i la intuïció, per a justificar-les formalment. Així podem quedar més tranquils amb la decisió presa.

Tornant a allà on hem començat, no jutjar comporta abandonar temporalment les paraules, evitar la interferència de tots els pressupòsits que incorporen. Implica actuar després d’haver observat amb prou atenció i equanimitat, però sense afegir-hi qualificacions ni discursos. És difícil aquest no jutjar, però tenim oberta la possibilitat de fer allò que calgui sense cap necessitat de condemnar res ni ningú. “He tornat encara, amb tota l’ànima, a conèixer, a investigar i a cercar la saviesa i la raó de les coses, i he après que la maldat és estupidesa, i l’estupidesa, follia.” (Cohèlet 7, 25). 

En darrer terme, el no jutjar és una actitud. No equival a cap posicionament filosòfic sobre la idea de justícia o la seva utilitat social. La meditació ens porta cap el descobriment i l’adopció d’aquest silenci actiu. Un silenci que ens permet i ens obliga a actuar per nosaltres mateixos, sense recórrer a excuses ni a les consignes proclamades per una tribu o altra.

19 de jul. 2011

Col·loqui III

Arrossego un cert malestar constant, que no sé d'on em ve, i no trobo que les estones de meditació m'ajudin gens a eliminar-lo.

La meditació també és terapèutica, ara bé, no actua pas com les pastilles per a la tos. Promou canvis perquè et centra en allò essencial, però no pren iniciatives; només tu les pots prendre. D'altra banda, aquest malestar, no es tracta potser d'un desacord amb com van les coses al teu voltant?

Sí, crec que es pot descriure així. Tot i que no el puc atribuir a cap fet concret. Em persegueix el malhumor i tot m'acaba fastiguejant o avorrint.

El malhumor neix a dins teu, per molt que pugui trobar fonament a l'exterior. Però res extern no pot forçar en tu el malhumor, ni el fastigueig ni l'avorriment. Has provat d'estar menys per tu?

Mmm?

Vull dir que en lloc de perseguir sempre la teva felicitat a través del benestar dediquis més temps a contribuir a la felicitat dels altres.

Em recomanes la beneficència?

Sí, ja que ho dius, però no tan sols la beneficència, proveir recursos econòmics o materials no és l'única manera d'ajudar. Pots dedicar part del teu temps, dels teus coneixements o habilitats, a servir els altres de maneres molt diverses. A vegades, n'hi ha prou amb saber-los escoltar.

Així, vols dir que fent bones obres em sentiré millor?

No només et sentiràs millor: estaràs i seràs millor. El resultat d'aquestes bones obres que esmentes també el rebràs tu. Donar i compartir sense esperar res a canvi desperta un goig autèntic en qui dóna i comparteix. L'acumulació de béns, capacitats i recursos per a un mateix, exclusivament, acaba produint un malestar profund, perquè cap acumulació de cap mena no genera felicitat. La satisfacció inicial aviat desapareix i no queda altra opció que el desig de nous béns que ens puguin satisfer de debò. Aquesta dinàmica d'anhel i frustració mai no s'acaba.

Però, per què hauria de donar a persones que ni conec ni han fet mai res per mi?

Em sembla que no m'escoltes gaire. No es tracta aquí de fer negocis. Quan ajudes altres persones, que potser ni tan sols arribes a conèixer, t'ajudes tu mateix perquè afavoreixes a qui de fet és com tu, un altre tu. Totes les necessitats bàsiques d'aquestes persones coincideixen amb les teves, res no us diferencia. A banda d'això, dius que potser no han fet mai res per tu. Aquí també vas errat, aquestes persones t'ofereixen l'oportunitat d'ajudar-les i això és, precisament, allò que més et cal.

I la meditació...?

La meditació t'ensenya que tot canvia constantment. Et mostra el camí de la paciència davant d'aquelles circumstàncies que no t'agraden i que, de moment, no pots fer res per canviar-les. Si estàs atent, potser ben aviat la situació serà diferent i podràs incidir-hi, o bé canviarà per l'efecte d'altres elements nous que hi intervenen. No oblidis que res no és per sempre igual. Vagi com vagi, la paciència mai no se'ns acaba, simplement l'abandonem. Practica l'art de no abandonar-la. Adona't que sempre tens al teu abast un pou de paciència que no té fons.

5 de jul. 2011

Col·loqui II

Tot i que medito, la meva vida continua essent força desastrosa.

A mesura que tu vagis canviant, així canviarà també la teva vida. Tu i la teva vida no sou dues entitats independents.

Però les circumstàncies m'ho posen molt difícil.

Les circumstàncies no les pots triar. Examina què en fas tu d'aquestes circumstàncies.

I què hi puc fer si tot em va malament?

Tu pots anar bé, encara que les coses no hi vagin gaire. Les circumstàncies són sempre circumstàncies interpretades i valorades, no tenen unes qualitats estables, determinades. Pots viure-les i usar-les de maneres molt diverses.

Així doncs, depèn també de com em prengui les coses.

Depèn, només, de com et prenguis les coses.

No ho sé, no ho veig gaire clar... És que encara em queden dubtes sobre com actua la meditació i en què es basa.

Has entès allò que has llegit?

Crec que sí.

Només ho creus?

Sí, ho he entès.

Ho has dut a la pràctica?

Sí, una part; però sense gaire convicció, tot sigui dit.

La convicció t'arribarà quan en vegis els resultats, no abans. Abans, cal que hi confiïs.

He de confiar-hi sense proves, cegament?

Has de confiar-hi amb els ulls ben oberts. Les millors proves seran les teves comprovacions.

Que potser no és bona cosa dubtar?

Els dubtes són part d'una primera etapa. A partir de cert moment, si vols seguir endavant hauràs d'arraconar-los. En una vida finita no pots estar dubtant indefinidament. Quan l'actitud escèptica permet desbrossar els camins és una bona aliada, en canvi, si va orientada a posar-hi obstacles fins a tornar-los intransitables es converteix en una trampa.

Però això sona a tenir fe.

De la fe en té la confiança ferma, però la meditació no demana una adhesió incondicional a cap doctrina. Si no et serveix, abandona-la, no hi perdis el temps. No obstant això, abans d'abandonar-la convé que t'asseguris que realment no et serveix. Segueix les indicacions, practica, observa els efectes i, finalment, decideix si t'ajuda o no.

30 de juny 2011

Col·loqui I

No aconsegueixo meditar bé. No experimento res de tot això que tu anuncies, i de seguida em distrec.

Quantes vegades ho has provat?

Quatre o cinc...

Saps nedar?

Com?!

Saps nedar?

Sí.

Vas aprendre a nedar posant-te a nedar bé?

No, és clar, si no en sabia.

Com en vas aprendre?

Fent proves.

Fent proves quatre o cinc vegades?

No, unes quantes més.

I saps anar amb bicicleta?

Sí.

Vas aprendre a anar amb bicicleta posant-te a anar bé amb bicicleta?

No.

Com en vas aprendre?

D'acord! No cal que segueixis, ja ho he entès.

Doncs, vinga. Practica, practica, practica.

18 de juny 2011

Dues opcions

Malgrat la seva simplicitat externa, la meditació és una pràctica seriosa. Si avui dia la tenim al nostre abast és perquè durant molts segles milers de persones arreu del món l’han practicat, perfeccionat i transmès. L’objectiu darrer d’aquestes persones era arribar a un estat final, irreversible, on ja no hi haguessin més dubtes, temors ni patiments. Aquest estat ha rebut molts noms i descripcions diverses segons cada cultura i cada tradició: saviesa, despertar, il·luminació, identificació amb l'U, revelació, salvació, alliberament... Significa això que la meditació s’ha d’entendre com el nucli d’una o altra via religiosa? No necessàriament. Per aclarir aquest punt convé distingir, respecte a la meditació, l’enfocament immanent (psicològic) de l’enfocament transcendent (espiritual). L’un és diferent de l’altre, tot i que tenen elements comuns, de manera que aquesta ambivalència no implica pas cap ambigüitat.

L’enfocament immanent és nou, un fill de la nostra època. Entén la meditació com una tècnica més, entre d’altres, que pot ajudar la persona a controlar millor la ment (sobretot, les reaccions perjudicials), a descarregar tensions i, en general, a aconseguir viure de forma més serena i equilibrada. En aquesta concepció no s’hi incorpora cap creença filosòfica ni religiosa, ni cal buscar resposta a preguntes fonamentals. Es valora l’aspecte terapèutic més immediat de la meditació i, per a aconseguir-lo, n’hi ha prou amb una pràctica adequada. La immanència significa que no hi ha en joc cap altre propòsit més enllà d'assolir un cert benestar personal.

L’enfocament transcendent és l’originari. Situa la meditació dins d’una determinada creença religiosa o una certa concepció (intuïció) espiritual de l’existència, la qual no queda mai limitada a la vida del cos. Així, la meditació passa a ocupar un lloc preeminent en el camí cap a una transformació personal que vol superar totes les dualitats i distincions a través d’una determinada comunió amb la Divinitat, allò Real, la Vida, el Bé Suprem... En aquest enfocament és habitual comptar amb l’ensenyament, el suport o l’exemple d’una persona prou avançada en aquest camí.

La persona que medita pot decantar-se per una o altra d’aquestes dues posicions, tot dependrà, és clar, d’una combinació complexa de les seves circumstàncies personals, socials i culturals. Sigui quina sigui l’opció presa, allò que és important és no confondre’s: no es pot mantenir indefinidament un peu a cada banda. Cal decidir-se, després d’haver aclarit què s’està buscant, què es pot esperar i què s’està disposat a posar-hi per aconseguir-ho.

31 de maig 2011

Vipassana (II)

En la meditació budista vipassana (perspicàcia) resulta imprescindible l’experiència personal de tres principis o lleis universals. Primer, que tots els fenòmens són processos que sorgeixen i desapareixen contínuament. Segon, que, per aquesta raó, no tenen cap essència pròpia, com l’escuma o les bombolles en un salt d’aigua. Tercer, que considerar-los com quelcom estable i definit, aferrar-s’hi, condueix de forma inexorable cap al patiment. L’atenció i l’equanimitat de què ja hem parlat abans malda per fer-nos aplicar aquests tres principis a la meditació. Naturalment, no pas per interès en la meditació mateixa, sinó per la neteja i transformació de la ment que la meditació irà produint. Ara bé, com es concreta la pràctica de l’atenció i l’equanimitat en aquesta meditació? Hi ha diverses tècniques, la més estesa és la que opera directament amb les sensacions en el cos. Podem distingir dues etapes.

Una primera etapa, més breu, practicant anapanasati, per tal de centrar i asserenar la ment. Un cop això s’ha aconseguit es pot passar a la segona etapa, pròpiament la meditació vipassana. Si alguna vegada no s’aconsegueix completar la primera etapa podem dedicar tota l’estona a anapanasati, sense amoïnar-nos per res, ni creure que hem fracassat d’alguna manera. Senzillament, avui ens costa més de concentrar-nos. Demà serà un altre dia.

En la segona etapa resulta essencial mantenir el cos completament immòbil (tret, si calen, de petits redreçaments de la columna vertebral). Per tant, amb els ulls tancats o mig tancats, no canviarem de posició ni les cames, ni els braços, ni el cap. Amb aquesta condició anem recorrent mentalment totes les parts i racons del cos, començant per dalt del cap i acabant pels dits dels peus. Sense córrer; de dalt a baix i, després, de baix a dalt. Així, unes quantes vegades. Al llarg d’aquests recorreguts van sorgint sensacions arreu del cos. És molt important limitar-se a observar-les quan hi arribem a través de l’exploració que duem a terme; no abans, ni després. En l’observació no hi ha d’haver cap reacció de satisfacció (davant de les sensacions agradables) ni d’aversió (davant de les desagradables); tampoc, cap desig que durin, acabin o es transformin. Tan sols hem de contemplar com són les sensacions, tot recordant que es tracta de fenòmens sense cap consistència, que desapareixeran tal com han sorgit. Així és com es practiquen i es desenvolupen l’atenció i l’equanimitat.

Tot això dit sobre l'observació equànime de les sensacions pot practicar-se igualment sempre que apareixen pensaments, imatges o bé es formen estats mentals (emocions o estats d'ànim); el procediment a seguir és exactament el mateix en tots els casos.

La durada d’aquesta segona etapa depèn dels avenços de qui practica. Es pot començar amb períodes curts (d’una mitja hora) i anar-los allargant fins arribar a una hora o més. Si alguna molèstia o dolor ens resulta insuportable, canviarem de posició. Això sí, amb la ferma determinació de voler disminuir cada cop més el nombre de canvis de posició. L’objectiu no és patir, però la transformació cercada passa per comprendre (en el cos, no en el cap!) la vertadera naturalesa de les sensacions, tant les que ens produeixen plaer, com les que ens produeixen dolor, com les que ens resulten indiferents. D’aquesta comprensió n’ha de sorgir un progrés cap a una ment més serena, harmoniosa i compassiva.

28 de maig 2011

Vipassana (I)

Anapanasati és la meditació de què més hem parlat fins ara. Aquella que consisteix a posar tota l’atenció en la respiració, prenent consciència de com entra i com surt l’aire; sense ocupar-se de res més. Ja hem dit que anapanasati és molt eficaç a l’hora de centrar i asserenar la ment. Tot i això, amb ella difícilment es pot aconseguir una transformació completa i estable de la ment.

Vipassana és un altre tipus de meditació en què, sense excloure mai anapanasati, s’arriba més lluny i amb efectes més estables. Fa un altre pas endavant perquè busca de transformar la manera en què opera la ment i, alhora, actua per buidar-la de les contaminacions que ha anat acumulant al llarg de tota la vida. Per a això resulta essencial el lligam que hi ha entre el cos i la ment a través de les sensacions. Es basa en el fet observable que quan alguna cosa arriba a la ment conscient (com a percepció o com a pensament) i es produeix una valoració agradable/desagradable, correcta/incorrecta o bona/dolenta, aleshores, abans de la reacció habitual de desig o rebuig, sempre apareix una sensació en el cos. Per tant, si aprofitem aquest “abans” esmentat, tenim l’oportunitat ─breu, però real─ d’evitar una reacció mecànica que no aconseguirà sinó crear en nosaltres més nusos d’aferrament o d’aversió.

Si som conscients de l’aparició de la sensació podrem simplement observar-la i aturar tota reacció insana. En canvi, a continuació podrem respondre ─si escau─ amb l’ànim lúcid i serè. Així doncs, i en primer lloc, caldrà tenir ben esmolada l’atenció a les sensacions del cos, de les més bastes (alteració de la respiració, dolor, opressió al pit, tremolor...) fins a les més subtils (formigueig, polsos, petits corrents, transpiració...). En segon lloc, caldrà equanimitat, la capacitat que permet d’acceptar amb serenitat totes les sensacions que experimentem, siguin quines siguin, tant si són agradables com si són desagradables, sense valorar-les de cap manera. Pel que fa a la neteja de la ment, s’aconsegueix mentre es va meditant durant una estona prou llarga. Consisteix a mantenir l’observació equànime de totes les sensacions que sorgeixen quan fem una exploració completa de tot el cos, tal com fa una metgessa quan examina el cos d’un pacient.

Aquests dos objectius centrals, atenció i equanimitat, només s’assoleixen progressivament amb la pràctica continuada. Com passa sempre en la meditació, no serveix de gaire res simplement proposar-se’ls a nivell intel·lectual i creure que la voluntat ja farà la feina quan arribi el moment. El cas és que la cosa no va així. Si no hem practicat prou, quan arriba el moment fem tard: reaccionem i, en conseqüència, lliguem més nusos.

9 de maig 2011

La via de les coses petites

Temps enrere hi va haver una dona que mai no va sentir a parlar de la meditació. No en va llegir cap llibre ni va conèixer ningú que en seguís cap de les moltes variants que s’han difós. De fet, havia anat poc a escola i no havia sortit gaire del seu poble. Tot i això, des de la seva joventut i fins als darrers dies, quan ja havia arribat als noranta-un anys, aquesta dona en va ser ─sense ella saber-ho─ una practicant fidel i excel·lent. Una veritable mestra de la via de les coses petites.

Des que es va casar, la seva vida va quedar limitada a atendre la família i la llar. Primer, amb el marit i la mare, però ben aviat amb dos fills i, més tard, amb dos néts que van quedar sota la seva cura i tutela. El seu mestratge ignorat es manifestava en cadascuna de les activitats quotidianes que duia a terme. Així, a l’hora de cuinar els àpats diaris, però també fent la bugada, estenent, planxant i sargint la roba. Escombrant, fregant el terra, rentant els plats, anant a comprar, endreçant els pots al rebost o regant els geranis de l’eixida. Atenent algú que estava malalt i havia de passar dies al llit. Igualment, quan parlava a poc a poc o quan escoltava amb el cos sencer. Fos allò que fos, era sempre dut a terme posant-hi tota l’atenció i l’interès de què era capaç, amb un desig intens de fer-ho el millor possible: com si la marxa del món en depengués.

Ja que no sortia gaire, quasi ningú no s’adonava del goig que feia estar al seu costat o del poc que calia per fer-la feliç. Els de casa ben aviat van arribar a trobar normal que fes com feia tot allò que feia, sense adonar-se de quina mena de persona tenien al costat. De tot plegat ella no n’esperava cap benefici ni agraïment, i certament que no en va rebre pas gaires.

Tenim aquí una mostra excepcional d'una forma de meditació tan valuosa com difícil. Sense cap dubte, s’adreça a cims molt elevats a través dels corriols més aspres. No obstant això, aquesta dona anònima va ensenyar-nos al llarg de la seva vida que l’ascens és possible.

3 de maig 2011

La veu del cor

Les paraules sempre són una figuració de les coses, un dit que les vol assenyalar. Representen els contorns d’allò a què ens volem referir. Tot i això, són sovint suficients per a entendre’ns prou bé. Així, podem aproximar-nos al món i parlar-ne. Fins i tot, podem parlar sobre les paraules mateixes i entrar d’aquesta manera en un segon nivell d’abstracció.

A vegades emprem expressions com ara, “et parlo amb el cor”, “deixa que el teu cor parli” o bé, “escolta’t el cor”. Naturalment, no ens referim al múscul vital que tenim al pit, per molt que en aquestes ocasions fins i tot ens hi podem posar la mà al damunt quan pronunciem les paraules. En l’entorn de la meditació també apareix sovint aquest cor que, quan el sabem escoltar, sempre ens diu alguna cosa. En aquest sentit, resulta molt significatiu que en diverses llengües orientals s'usi la mateixa paraula per a anomenar tant la ment com el cor.

Sabem que a través de la ment, amb la meditació o per altres vies comparables, podem accedir a aquesta veu sempre amorosa. En el cas de la meditació, entenem que ella es deixa sentir precisament quan anem silenciant les múltiples veus que d’ordinari configuren el nostre jo superficial. És aleshores quan, si ens valem d’una altra expressió corrent, es manifesta quelcom de la nostra naturalesa autèntica. Ella es faria present en aquesta compassió i aquest amor que sorgeix enmig de la pau i el silenci interior. Arribem, doncs, a un sentiment intens de reconciliació i alliberament per via de la neteja que el meditar du a terme, gràcies a la comprensió correcta que en resulta. Un simple desig d’amor, per voluntariós que sigui, sembla que no té pas el poder de convocar-lo; en canvi, la lucidesa a què ens condueix la meditació, encara que resulti breu, sí que pot arribar a fer-lo present amb tota la força que li és pròpia.

Malauradament, en acabar de meditar, la ment superficial torna a prendre el control i recaiem, poc o molt, en les urgències quotidianes i en les dinàmiques habituals de satisfacció del jo. És per això que una actitud d’amor vertader i sostingut és tan difícil per a la immensa majoria de nosaltres. Perquè no és res que es pugui conquerir un dia i assegurar al nostre costat per sempre més. Cal desempallegar-se de l’ego i tornar constantment a escoltar la veu del cor. Cal recrear les condicions perquè aquesta veu sense paraules ens arribi neta per sobre de tots els discursos. Ens trobem, per tant, davant d’una feina que mai no serà enllestida. Hem de creure que la insistència farà que cada cop siguem més sensibles a allò que ens diu el cor i que el retrobament ens resultarà més directe i planer. Tant de bo!

13 d’abr. 2011

Malgrat tot

Quan llegim algun llibre sobre meditació, o bé algú que la practica ens en parla amb un cert entusiasme, hi ha el risc de creure que tot plegat sona massa bonic per ser veritat. Sorgeixen amb insistència termes com ara, pau, harmonia, serenitat, lucidesa, goig, fins i tot ens esmenten ─com hi ha món!─ la felicitat. No és estrany, doncs, que qui llegeix o escolta arribi a creure que en el discurs hi ha força més de desig i de bona voluntat que no pas de realisme. Aquesta primera impressió encara queda reforçada si la persona decideix de provar allò que tant li recomanen, i s’hi posa. Les dificultats del començament, que no són pas poques ni banals, afegides a la no presència d’aquella meravellosa transformació que havia estat anunciada, porten cap a la conclusió incontrovertible que això de la meditació “no funciona”; o bé, que potser sí que funciona, però només en el cas d’algunes persones afortunades que ja duen una vida prou plàcida (“tenen la vida resolta”) com per poder-hi incorporar la meditació.

És ben veritat que costa de creure ─si res més no, en un primer moment─ que una tècnica aparentment tan senzilla ens permetrà superar l’acumulació de tensions, malestar i patiment que resulta quan ens trobem sense feina estable, o bé amb una feina exigent, feixuga i no pas ben pagada; amb persones que sovint actuen de manera gens solidària o obertament incívica; amb un munt d’obligacions a casa, amb el pare i la mare, la prole potser, les amistats; amb un entorn poc acollidor (soroll, fums, brutícia, agressivitat); amb la incitació constant a l’acumulació de béns i al consum, aparellada amb la frustració corresponent tant si compres com si ja has comprat...

Si tots aquests maldecaps hi poden ser en alguna mesura, i entre molts d’altres, aleshores, quina confiança podem dipositar en la meditació? Aquesta objecció és prou seriosa i, com a tal, no pot ser ignorada. Aquí, tampoc, menys encara si vull mantenir el compromís assumit des del primer dia. Crec que tot intent de portar-hi una mica de llum, i sens dubte se’n poden formular diversos d’igualment vàlids, hauria de tenir en compte tres factors.

En primer lloc, l’objectiu final de la meditació està situat en l’àmbit del ser i no pas del fer o el tenir. Això significa que ─tret de circumstàncies molt extremades─ actua sempre sigui quin sigui l’entorn personal i social de qui medita. Aquest entorn pot ser una dificultat afegida, ben cert, però no un impediment definitiu. D’altra banda, amb ella no es pretén pas de canviar directament les circumstàncies externes, es tracta d’actuar a l’interior de la persona. Aquests canvis personals interns permetran després una millor comprensió i vivència de les circumstàncies externes.

En segon lloc, hi ha un procés i un progrés. No es un remei complet ni instantani, els seus efectes tampoc no es poden accelerar a voluntat de qui medita. Cadascú de nosaltres es troba en un cert moment del seu camí, un de concret i no cap altre. A partir d’on estem sempre ens és possible avançar, però no tothom de la mateixa manera ni al mateix ritme. Cap etapa d’aquest creixement personal no ens pot ser estalviada.

Finalment, la transformació que es va assolint és radical (actua des de l’arrel del nostre ésser) i no pas superficial. Per tant, no ha d’estranyar que ens resulti lenta, difícil o penosa en alguns moments. Ens exigeix de canviar a fons certes idees equivocades que ens hem anat fent de les coses i de nosaltres mateixos, en darrer terme, de la vida. També, haurem de modificar moltes actituds i maneres de pensar i actuar (sovint, reaccionar) davant de les situacions. A vegades, aquests canvis no són possibles si no estem disposats a ensorrar alguns murs i sostres que ens empresonen ─malgrat que pensàvem que ens protegien. Si volem aconseguir aquesta obertura potser ens caldrà un munt de dedicació i paciència. Feliçment, si res més no de paciència, en podem obtenir tanta com vulguem; és de franc, i la dosi presa depèn només de nosaltres.

7 d’abr. 2011

Atura't i observa

Només això, atura’t del tot i observa. Abandona per uns moments tota activitat del cos i de la ment. Queda’t amb la simple consciència d’existir, de formar part del corrent de Vida que t’envolta. Arracona el fer i el voler, deixa tot l’espai a la plenitud del teu ésser. No és cap cosa estranya aquesta, tampoc no és difícil. Estrany i difícil ─tot i que ens hi hem acostumat─ és viure constantment abocats al soroll i l’agitació, d’esquena a la nostra naturalesa.

En dir “prou!” retrobem la qualitat de l’instant absolutament lliure, el present que no està al servei de ningú ni de cap ocupació. Pot ser que aquesta aturada en sec sigui curta, tant li fa, no deixarà de produir efectes. Sobretot, es posa en marxa una transformació profunda de la persona quan s'ajunten petites aturades que es van acumulant al llarg del temps.

Hi ha cops en què aquesta mena d’instants ens sorprenen quan no els cerquem. Com una benedicció, poden presentar-se enmig del silenci o de la solitud. Molts cops, gràcies al contacte no mediat amb la naturalesa, que és la nostra mare i la nostra millor mestra. La contemplació del mar, unes muntanyes, un desert o una tempesta, ens permeten aquest retorn cap el centre de l’existència.

La meditació és una de les portes d’accés més efectives a aquesta dimensió que, de tant en tant, albirem o intuïm enmig dels nostres quefers diaris. Ens manté suspesos fora d’aquest temps artificiós, unidireccional, que no parem mai de fragmentar i empaquetar. Un temps buit i sense sentit, el qual ─no pot ser d’altra manera─ és viscut tràgicament: un temps de descompte fins a la dissolució.

Els instants de contemplació pura (no interessada) ens permeten reconciliar-nos amb allò que realment som. En aquests retrobaments intemporals estem en condicions de reconèixer cap a on volem anar i posar-nos en camí.

2 d’abr. 2011

Dificultats, oportunitats

Els obstacles, les dificultats, sempre ens estan assenyalant quelcom que ens afecta. Quan sorgeixen són un avís, ens mostren allò que ignoràvem o no havíem tingut prou en compte. Per això podem dir que són una oportunitat, i no pas un destorb que ens fa la punyeta. Tenim a les nostres mans la possibilitat d’actuar tot aprofitant l’oportunitat o bé de reaccionar maleint la molèstia.

El caminant que ensopega no havia posat l’atenció necessària al camí (ensopega amb una arrel) o al seu caminar (ensopega amb un peu). Les raons poden ser diverses: fosqueja, va massa de pressa, està cansat, s’ha distret amb alguna cosa que es movia entre els arbres, un soroll, un pensament... Si el caminant no en fa cas, o si només reacciona amb un renec, és molt possible que més endavant torni a ensopegar. Haurà perdut l’ocasió de prendre consciència d'unes circumstàncies adverses.

La pràctica de la meditació també va acompanyada d’alguns obstacles, de certes dificultats, sobretot, és clar, en els primers temps. De mica en mica, amb confiança i paciència, aprenem a aprofitar aquests entrebancs per a corregir-nos o per a trobar alternatives. Qui no abandona davant dels primers inconvenients acaba recollint-ne els fruits; més que no n’esperava. Desanimar-nos i començar a creure que “això de la meditació no és per a mi” és sovint una excusa, en tot cas, una reacció equivocada. La meditació és per a tothom que la vulgui. Ella mateixa ens ensenya a meditar, amb la condició que sapiguem reconèixer i agrair les lliçons.

1 d’abr. 2011

La posició del cos

Ja hem dit (Com comencem?) que són possibles diverses postures a l’hora de meditar asseguts: en la posició de lotus, mig lotus o quart de lotus, amb les cames creuades, en una cadira, o bé sobre una banqueta baixa amb els genolls tocant a terra. Sigui quina sigui la posició que s’adopti, és molt important que faciliti al màxim el flux energètic entre la ment i el cos. És per això que ens cal tenir presents les característiques pròpies de tota posició correcta.

En primer lloc, convé que, de cap a peus, el cos estigui ben relaxat, sense tibantors ni rigideses, en una posició d’equilibri estable. Hem d’arribar a col·locar-nos de manera que gairebé no notem l’atracció de la gravetat.

En segon lloc, cal que la pelvis, l’esquena, les espatlles i el cap quedin alineats verticalment. Qualsevol part que es desviï d’aquest eix ens crearà tensions musculars que fatigaran el cos i distrauran la ment.

Per aconseguir aquests trets resulta imprescindible que la pelvis estigui sempre situada més amunt que els genolls. Això significa que si seiem a terra haurem d’emprar una coixí de meditació, o similar, que permeti mantenir el tronc elevat mentre les cames queden tocant a terra. La zona sobre la qual descansa la pelvis estarà situada al voltant dels isquis (els dos ossos que es situen a la part inferior).

Finalment, mentre es medita és important evitar tant com es pugui que hi hagi moviments o canvis de posició. Tot i això, a vegades caldrà un lleuger desplaçament o estirament d’alguna part per tal de desvetllar-se o bé per poder recuperar l’estabilitat perduda. En casos així, ens mourem de manera lenta i conscient.

Acomplir aquests requisits no és pas cosa fàcil. De fet, una bona part dels intents inicials per a meditar es consumeixen mentre es brega per aconseguir-los tot experimentant les alternatives possibles. Així, en una primera etapa de la meditació allò que potser més ens ocuparà serà l’entrenament del cos per a poder assolir una bona posició. Siguin quines siguin, les dificultats inicials no haurien de descoratjar ningú, vist que formen part de l’aprenentatge preliminar que s’ha de dur a terme. Descobrim, doncs, que la meditació també ens demana d’aprendre a seure, en lloc d’abandonar el cos sobre un seient sense prendre consciència de quins són els efectes. Res de nou, però, perquè la meditació sempre ens porta a prendre consciència d’allò que som i de tot allò que fem o experimentem.

[Si desitgeu aprofundir en aquest element de la meditació, hi ha traduït al castellà un llibret que us pot ser útil, La postura de meditación (Will Johnson, Editorial Herder, Barcelona, 2009).]

25 de març 2011

Entendre i actuar

Hi ha molts cops en què, malgrat que veiem clar què és allò que més ens convé, no ho fem. Fins i tot, a vegades, actuem obertament en contra d’allò que creiem que és el nostre interès. Deixem aquí de banda aquells casos en què renunciem al nostre benefici per tal de protegir un altre benefici extern que considerem prioritari, com ara el dels petits o grans sacrificis que fa una mare o un pare pels seus fills. Ens referim, doncs, a aquelles situacions no patològiques en les quals, sense cap necessitat de respectar una obligació superior, actuem a consciència perjudicant-nos nosaltres mateixos. Com és possible això?

Resulta que per a poder passar a l’acció no n’hi ha prou amb una comprensió intel·lectual de quin ha de ser el camí a seguir. Podem reconèixer-lo i, tot seguit, girar-nos per prendre'n un altre. Entendre és necessari, però no és suficient. A aquesta comprensió formal li cal força per empènyer cap el seu objectiu sense vacil·lacions. O, dit d’una altra manera, la decisió es troba amb altres forces més grans i oposades que la desvien. La inèrcia de molts anys, que ens fa creure que hi ha coses nostres que no es poden canviar; el què diran els altres; la por que no ens entenguin i que ens deixin de banda o se’n riguin; l’ansietat davant la incertesa associada a què ens trobarem després, etc. Totes elles són forces que tornen estèril el convenciment en què confiàvem.

Una de les vies és ampliar i aprofundir la comprensió per tal que no quedi afectada per l’envestida de les forces que s’hi oposen. Però aquest reforç no pot venir a través d’una nova insistència en la dimensió intel·lectual, perquè no és pas el cas que ens faltin bones raons o arguments prou convincents. Més aviat convé que obrim ―ens obrim a― una altra dimensió de la intel·ligència, una que ens ajudi a fer el salt desitjat. Aquesta nova forma de comprensió és més intuïtiva i espontània, prescindeix dels conceptes, les anàlisis i les distincions. Sorgeix, en primera instància, d’un coneixement millor de nosaltres mateixos i no pas d’una estimació més detallada del cas en què ens trobem.

Considerem un exemple: la possibilitat d’ajudar una persona que ho necessita quan és al nostre abast de fer-ho. Podem tenir ben assumida la idea abstracta que cal ajudar sempre que sigui possible, que aquest comportament serà bo per a la persona necessitada i, també, per a nosaltres mateixos. No obstant això, davant d’un cas concret amb què topem poden sorgir moltes excuses per no actuar així: ja ho farà algú altre, no la conec de res, no em puc entretenir ara, ja tinc prou maldecaps, si ho faig hauré de donar explicacions, avui ja he fet prou pels altres, acostar-me a aquesta persona em resulta desagradable... I no l’ajudem.

Si hem arribat a la conclusió que cal ajudar perquè ens ho han repetit molts cops, o perquè forma part d’un sistema de creences que hem anat incorporant perquè ens fa sentir bé, quan arribi el moment és ben fàcil que desviem la mirada cap a un altre costat. L’alternativa passa per haver-nos arribat a descobrir i acceptar nosaltres mateixos com a éssers fràgils i necessitats. A partir d’una comprensió clara de la nostra naturalesa ja podrem fer el pas de reconèixer aquesta mateixa constitució en totes les altres persones i els altres éssers que ens acompanyen. D’aquí sorgeix de forma natural i immediata l’acció ―no la decisió, perquè ja està tot decidit― d’aturar-nos i no defugir la mirada que ens interpel·la.

16 de març 2011

El fi i el mitjà

Ella, la persona que vol meditar, ja s’ha assegut al coixí circular. Està sola a casa; en una habitació senzilla i endreçada, plena d’una llum de tarda i amb una barreta d'encens que la perfuma. Al final ha trobat un bon moment per posar-s'hi.

Un cop és a l’estora, sembla que recupera aquella posició en què es sent més a gust: amb una base ampla i estable, l'esquena dreta, els braços i les espatlles sense tensió. Tanca els ulls i comença a resseguir la respiració. Al principi, la perd uns quants cops i ha de tornar a posar-hi l'atenció. A poc a poc, sense esforç, les intermitències es van espaiant i comença a tornar-se tota ella respiració. La ment es va encalmant, amb la pràctica continuada ja ha aconseguit que al cap de poca estona deixi de saltar d'una banda a una altra. Les imatges es van difuminant i els discursos s'encallen; l'agitació cedeix davant del silenci que s'estén en la buidor. Gairebé ha arribat allà on volia.

Ara és quan esclata l'intèrfon. Dos xiscles metàl·lics consecutius que, a banda de l'ensurt, destaroten completament la persona que medita. S'ha trencat l'harmonia i, com un tro, sorgeix del pit una sensació de frustració i enuig. La persona que meditava s'aixeca i va fins l'aparell, el qual ja xiscla per tercer cop. Descobreix que, al carrer, s'han equivocat, és algú que demana per uns veïns i que ha oblidat a quina porta viuen.

“Que em pot obrir, si us plau?”

La persona que meditava vacil·la durant un segon. Tot seguit, prem el botonet que desbloqueja la porta del carrer i surt al replà per esperar el visitant. El visitant és una dona que porta una criatura als braços: “Gràcies! No me'n recordava de quina porta era.” La persona que meditava somriu a la mare i al vailet encuriosit que porta a pes. “No hi fa res. Que vagi bé!” I mentre la dona truca allà on anava, ella torna al pis; entra, i tanca la porta que la separa de la mare i el nen.

Fa estona que ja no hi ha rastre d’aquella frustració i aquell enuig incipients. Torna a la cambra senzilla i endreçada per reprendre la meditació. L’acompanya una sensació estranya, indefinida. De cop i volta se n’adona: no hi ha cap meditació a reprendre perquè, de fet, en cap moment no s’havia interromput.

26 de febr. 2011

Respiració I

Podem estar molts dies sense menjar, podem passar moltes hores sense dormir, però gairebé ningú no pot aguantar cinc minuts sense respirar. Contràriament, doncs, a allò que solem dir, potser sí que en bona mesura “vivim de l'aire del cel”. A més, i tal com ens succeeix amb la salut o l'afecte, sembla que només apreciem la respiració quan ens manca.

En les tradicions espirituals en què la meditació ocupa un lloc important, fa ja molts segles que es coneixen i s'usen els lligams entre la ment i el cos. En particular, el fet que els diversos estats de la ment tenen una repercussió directa en el cos (a partir d'aquí es poden entendre els efectes terapèutics que produeix el meditar). La novetat és que avui dia també disposem —des de la neurobiologia i la bioquímica— de prou evidència d'aquest fet, la qual va més enllà dels relats necessàriament subjectius de persones que mediten amb assiduïtat.

Un dels correlats externs més clars entre la ment i el cos és la respiració. Ella ens avisa tot seguit quan es produeix una alteració mental com ara una emoció intensa o un sentiment viu. Aquest senyal sovint va acompanyat d'altres símptomes com poden ser una certa tensió muscular, o bé una variació en el ritme del cor o en la temperatura del cos. D'aquesta manera, tot canvi inesperat en la respiració ens serveix d'avís d'una alteració mental (eufòria, excitació, ira, temor, vergonya, angoixa, ansietat...). Estar atents a la respiració ens ajuda, entre d'altres coses, a adonar-nos que ens comencem a sentir malament o que anem a perdre el timó. L'observació del desequilibri ens permet actuar abans que el trasbals creixi fins al punt que ens causi una ferida pel patiment o bé desencadeni una reacció no volguda.

Amb la meditació anem desvetllant la consciència de la respiració, aprenem a tenir-la present i a escoltar-la quan ens parla. Tot plegat ens orienta finalment cap a una vida més serena i harmoniosa.

18 de febr. 2011

Coneix-te a tu mateix

Gnothi seauton era la inscripció misteriosa gravada al temple d'Apol·lo, a Delfos. Nosce te ipsum, va quedar en llatí. Coneix-te a tu mateix.

No sabem del cert què significava aquesta expressió per als grecs d'aquella època. És prou ambigua com per admetre més d'una interpretació. Tant pot convidar a descobrir els trets del meu jo psicològic (qui he arribat a ser), com la meva veritable naturalesa no personal (què sóc). Sigui com sigui, i fos quin fos el seu origen, el convit el trobem formulat en una de les arrels gruixudes de la nostra cultura.

En la meditació aquest lema també ocupa un lloc central, entès, és clar, en el segon dels sentits apuntats abans. Allò destacable aquí és el camí que la meditació proposa per dur-lo a terme: per a conèixer qui sóc he d'oblidar qui he arribat a ser. He d'ignorar que hi ha un qui per poder-me ocupar només del sóc, sense cap determinant afegit. En certa manera, doncs, és un camí en què m'acosto al coneixement cercat a mesura que relativitzo allò que creia fonamental, constitutiu en mi. He de ser capaç de desaprendre.

Desaprendre és una paraula que ens sona estranya, té la connotació d'una pèrdua o un malbaratament. Ens resistim molt a qüestionar (i més encara, abandonar) allò que hem obtingut i acumulat, allò que potser ens ha costat prou temps i energia. Tal vegada, però, aquesta paraula no ens hauria d'estranyar tant, no l'hauríem de témer tant. Perquè d'això es tracta, no? D'una altra por. I és el cas que, sovint, preferim la falsa seguretat a la llibertat autèntica.

El
coneix-te a tu mateix ens demana un cert coratge: una disposició de la ment i del cor que ens permeti deixar ser i deixar anar, sense temor ni recança.

13 de febr. 2011

Judici o indiferència?

Hom podria arribar a la conclusió que, atès que quan meditem cal una suspensió de tota valoració o judici, hi haurà una repercussió, en forma d'indiferència, en l'actitud que mantindrem davant de les coses no només durant la meditació sinó, també, quan aquesta haurà acabat.

La realitat és que aquesta conclusió és errònia i que, per tant, els avenços en la meditació no han pas de dur com a conseqüència un progressiu desentendre's d'allò que ens succeeixi o en tinguem notícia. La causa de l'error és el fals dilema (una altra dualitat) que consisteix a establir únicament dues possibilitats contraposades: o bé jutges o bé te'n desentens.

Hi ha també una tercera opció en la qual ni es jutja ni s'ignora. En aquesta altra actitud som conscients del fet, hi parem atenció i intentem entendre què està passant o què ha passat. Si és el cas, no defugim d'implicar-nos prenent una posició o altra. Això, ho fem. Alhora, allò que no fem és reduir la situació a una tria d'una sentència unívoca i exclusiva (bo, dolent, just, injust, cert, fals, beneficiós, perjudicial...) que serà l'encarregada de simplificar la complexitat d'allò que tenim al davant. Podem, doncs, respondre, implicar-nos o fins i tot comprometre'ns de ple d'una manera o altra. Però en aquesta actuació no hi ha pròpiament un judici, no es condemna ni es desqualifica cap altra perspectiva pel fet de ser diferent de la nostra. Senzillament, fem allò que creiem i sentim que hem de fer.

La diferència és important. La meditació no ofereix pas una estratègia per a saber posicionar-se o prendre decisions davant dels conflictes. Allò que ofereix i promou en la persona que medita és una millor comprensió, més clara, més completa, de què som i com podem transformar la manera en què pensem, parlem i actuem. Amb la lucidesa assolida sovint en tenim prou per esvair els dubtes sobre el camí a seguir.


8 de febr. 2011

El Jo

Una de les virtuts de la meditació és la capacitat de posar al descobert i contribuir a expulsar el fantasma del Jo. Entenem aquí per Jo la convicció que som una entitat autònoma, isolada, amb una essència determinada; un ésser singular, extern a tots els altres éssers que hi pugui haver. Una esfera tancada en la qual ens reconeixem completament i que, per tant, és tothora el centre del nostre interès. Una bola en una taula de billar en què, a vegades, hi ha altres boles.

Abans de continuar. Ben cert que som un cos particular i únic amb una herència genètica determinada. També és prou clar que tenim i desenvolupem una identitat social que ens caracteritza. Sense cap dubte, es pot descriure en nosaltres una personalitat psicològica més o menys dinàmica. Però també és ben cert que tots aquests trets i elements són només la superfície del nostre ésser, són trets i elements accidentals (varien constantment i podrien haver estat d'una altra manera). No obstant això, tot i ésser contingents, la convivència i la interacció social sovint ens exigeixen la possessió d'una determinada identitat social: com et dius, on vius, quants anys tens, què prefereixes o a què et dediques. Alhora ens reforcen una personalitat psicològica: tu ets així, això no és per a tu, de tu no m'ho esperava, una persona com tu...

D'aquest Jo superficial tan evident ja no en direm res més, existeix i ens resulta útil; fins aquí no constitueix cap motiu de preocupació. La dificultat sorgeix quan ens hi identifiquem. Quan pensem i actuem convençuts que el Jo superficial abasta la totalitat d'allò que som. Quant més gran sigui aquesta identificació més malestar, més desordre i més confusió experimentarem i —en conseqüència— generarem. La raó és prou senzilla: aquest Jo entra en conflicte constantment amb altres Jo que ens envolten i amb la manera en què ocorren o es desenvolupen moltes coses.

A mesura que es va afluixant aquesta identificació perd força allò que abans era percebut en forma d'agressió, ofensa, abús o desgràcia. Sortir de la trampa que ens hem parat nosaltres mateixos exigeix trencar el motlle, comporta abandonar la concepció que hem alimentat durant molts anys. Significa renunciar a la bola de billar que envesteix i és envestida (quina és la diferència?) sobre una taula. Podem ara pensar en la trama de fils d'un jersei de llana. Per a obtenir el teixit ens calen els cabdells, però ajuntant llana només podem obtenir un munt de llana. El jersei és una estructura que sorgeix d'una interacció intel·ligible, l'entramat complet dels fils que el formen.

En la nova imatge que ens cal no hi éssers aïllats, autònoms, sinó una continuïtat de relacions simètriques (contribueixo i rebo alhora) que formen un tot en què hi cal i es justifica cadascuna de les parts. Perfila una vida no centrada en un Jo arbitrari sinó trenada en les interrelacions que em constitueixen i donen la raó de ser de cada existència.

3 de febr. 2011

Examen personal

Dia rere dia parem esment a un munt de coses, més aviat poc a les persones i gairebé gens a nosaltres mateixos.

El reclam extern, auditiu i visual, i l'excitació constant de les emocions ens manté lluny de casa. Passem moltes hores encantats o subjugats en una existència superficial que no és pròpiament una vida. Com una mena de fugitius que tampoc no volen parar de córrer perquè, quan ho fan, la calma que s'estén els resulta insuportable.

Aleshores, unes preguntes:
Què estic fent ara?
Sóc conscient del ritme de cada acte?
He oblidat la cadència de la contemplació?
Què en queda de mi quan deixo d'ocupar-me de les coses?
Com puc no perdre el meu centre quan he d'estar entre les coses?
Què hi ha realment en aquest centre?

Sospesar les preguntes serenament i deixar que creixin. Acollir-les sense afanyar-se a desactivar el repte que comporten amb una resposta qualsevol —la del moment. Això, també és meditació.

29 de gen. 2011

Compromís

La persona que medita estableix un compromís radical amb ella mateixa.

El compromís consisteix a no desviar la mirada. Obliga a abandonar tota excusa davant una certa manera de viure que genera patiment i destrucció. Una desfeta que comença a dins i després s'estén tot al voltant.

Aquesta manera equivocada de viure pot haver tingut orígens molt diversos, tots ells, però, fruit del patiment i la destrucció. Haver arribat fins a la meditació és dos cops un present. Primer, poder potenciar un cert desvetllament i, segon, posseir una determinació per al compromís que no és a l'abast de tothom i en tota circumstància.

24 de gen. 2011

Pau

1. Ens resulta plaent tot allò que succeeix segons les nostres expectatives i els nostres gustos. Ens resulta desagradable tot allò que s'oposa a les nostres expectatives o és contrari als nostres gustos. Així, anem oscil·lant entre els plaers i les frustracions.

2. Les coses no poden succeir sempre segons les nostres expectatives i els nostres gustos. Resulta impossible. Igualment, resulta impossible no tenir algunes expectatives i determinats gustos.

3. Tot allò que ens causa plaer o enuig no dura per sempre, perquè tot està canviant constantment. Els efectes no perduren il·limitadament, n'arriben d'altres que ocupen el lloc dels precedents.

Aquests són fets que pot veure i entendre qualsevol persona. No obstant això, seguim patint, atrapats per aquesta dinàmica de conflicte permanent. No experimentem una pau ni profunda ni duradora. Sembla que no hi hagi manera d'evitar l'enuig. Sigui aquest malestar en forma d'irritació, mal humor, ira o com es vulgui presentar o anomenar. L'ansietat, el neguit i la por, són també —entre d'altres— manifestacions d'aquest malestar.

Per molts propòsits que fem de “prendre'ns les coses d'una altra manera” o de “tenir més paciència”, per molta bona voluntat que hi hagi, el fet és que quan l'enuig sorgeix en nosaltres ja és massa tard per evitar-lo. Podem, efectivament, contrarestar-lo. I, en això, el retorn a la respiració ja sabem que resulta molt efectiu: amb aquesta maniobra aconseguim un bloqueig ràpid de l'erupció. No és pas poca cosa, però el bloqueig és només una repressió, amb ell encara no hem fet res per trencar la dinàmica de conflicte a què estem sotmesos. Si volem que els canvis arrelin cal refermar i clarificar la ment; la qual cosa exigeix dedicació i disciplina.

La pràctica seriosa i continuada de la meditació ens ajuda a interioritzar i assumir efectivament —no només amb l'intel·lecte!— que l'origen d'aquest malestar es troba en nosaltres, no pas en les coses, i que el remei, doncs, és també en el nostre interior on l'hem de buscar. Els avenços assolits es manifesten en la presència d'una pau cada cop més duradora i profunda.

23 de gen. 2011

Reflexos i ombres

No veiem mai, pròpiament, els objectes. Veiem sempre el reflex de la llum sobre els objectes. No veiem, doncs, gràcies a la llum: veiem la llum mateixa.

Quan estem orientats cap a la llum distingim els objectes que tenim a les mans. Quan ens girem d'esquena a la llum apareixen les ombres i els dubtes. Però les ombres no estan en els objectes. Elles són la nostra projecció sobre els objectes.

En la meditació, sense negar els objectes, centrem l'atenció en la llum que els il·lumina. En la meditació, quan reconeixem les ombres podem acabar amb la interferència.

21 de gen. 2011

Acceptació

Si entenem la meditació com un recurs per a canviar o millorar algun aspecte nostre que no ens agrada podem trobar-nos en una contradicció irresoluble. Abans de considerar-la, cal aclarir que aspirar a transformar-nos en una direcció que ens sembla bona (desitjable per ella mateixa) no té res de reprovable. Tot al contrari, aquest anhel reflecteix el potencial indubtable que els éssers humans tenim per orientar la nostra vida, malgrat els condicionants que hem rebut i les circumstàncies en què ens trobem. Dit això, la possible contradicció apareix quan se'ns diu que en la meditació ens cal “acceptar, sense jutjar, tot allò que sorgeix en la ment”.

Si la meditació volem que ens serveixi per a créixer d'alguna manera, ¿com podem acceptar i no valorar com a indesitjables tots aquells pensaments que manifesten precisament allò de què ens volem desfer? ¿Com treballarem per aquesta millora si no afrontem el problema? I el cas és que, pel propi concepte de meditar, mentre meditem haurem de defugir tota anàlisi. Sembla, doncs, que la conclusió és clara: la meditació no ens serveix. La dificultat, dèiem al principi, rau en haver transformat la meditació en un mitjà. Però resulta que en la meditació no hi ha problema i, per tant, no hi pot haver enfrontament. Si deixem de banda aquesta instrumentalització podrem adonar-nos que la meditació sí que ens pot ajudar en aquest creixement a què aspirem. Ara convé referir-nos a l'acceptació.

En el context de la meditació, quan diem que ens cal “acceptar, sense jutjar, tot allò que sorgeix en la ment”, no estem pas afirmant indirectament que ja ens està bé allò que ha sorgit. Però tampoc no estem afirmant que ens està malament. No estem afirmant res. El pensament d'allò indesitjable ha sorgit en la ment, i ens pot despertar angoixa, irritació, vergonya, dolor... Si hem anat asserenant la ment podrem observar-lo sense que ens arrossegui amb emocions incorporades, amb anàlisis o amb judicis. Ens adonem d'allò que està present i que té a veure amb nosaltres, però ho veiem sense agitació, com una imatge projectada o penjada en una paret. Podem resseguir-la amb la mirada i fixar-nos en els detalls. Tan punt retornem a la respiració el pensament es dissol.

En aquest procés en què hi ha hagut acció sense reacció ens hem adonat de quelcom que ens havia deixat empremta (per això la ment ha estat capaç de servir-se'n). Dit en altres termes, hem reconegut el rastre d'allò que no va poder fluir —com tantes altres coses que sí que flueixen en nosaltres— sinó que va quedar encallat en la consciència. És a través de la constatació d'aquesta manca de realitat que la meditació contribueix a netejar el rastre, tot permetent que es desencalli i flueixi. A mesura que això es va aconseguint perd suport, per falta de base, la convicció que tenim alguna cosa per canviar o millorar. Més que no pas millorar, ens cal descobrir allò que sempre ens acompanya.

16 de gen. 2011

Atenció conscient

Quan diem atenció conscient o introspecció ens referim al concepte d'atenció ideal (correcta, completa, pura) propi de la tradició budista, i que en la llengua pali anomenen sati. Aquí mantindrem el sentit del terme, tot deixant de banda l'enorme riquesa interpretativa que hagi pogut incorporar al llarg del temps en les diverses escoles i tradicions. Allò que ens importa més és que la introspecció forma el nucli de la meditació, juntament amb la concentració en el respirar (o en algun altre objecte d'atenció). De fet, és ella qui vigila que la concentració es mantingui, i la recupera quan s'ha perdut. 

Val a dir que l'actitud o disposició vital anomenada mindfulness, que s'ha estès tant avui dia a occident, té el seu origen en la introspecció present en la meditació. Ara veurem com la introspecció, tota sola, pot també transformar la nostra vida fora dels moments en què estem meditant formalment. Aquest fet és de gran importància, atès que les estones de no-meditació són les que gairebé ocupen tot el nostre quefer diari. En una primera aproximació podem dir que es tracta d'acollir en silenci allò que es presenta en cada moment. Res de nou, doncs?

La nostra experiència quotidiana molts cops ens fa pensar que no és pas així com ens trobem habitualment. D'una banda, més aviat hi som a mitges en les coses, sovint ocupats en allò que ens espera, o bé neguitosos per allò que ja hauríem d'haver enllestit. D'aquesta manera, l'ocupació present apareix com una nosa que entrebanca el procés que nosaltres voldríem que hi hagués en les nostres ocupacions, el qual anomenem “lògic”, “correcte” o “natural”, segons ens convé en cada cas. D'altra banda, quan no caiem en la desgràcia anterior, encara som capaços d'enfosquir l'atenció introduint-hi tota mena d'opinions i valoracions precuinades, les quals distorsionen la realitat abans que ens hàgim pogut formar una idea prou clara d'allò que tenim al davant. Aquesta reacció és la més habitual, per exemple, en la major part de les situacions de comunicació (més encara en les polèmiques i els debats).

L'atenció conscient significa, doncs, la capacitat d'estar ben centrats en el moment present i ben receptius davant d'allò que ens ofereix; sense analitzar-ho, etiquetar-ho, desvirtuar-ho amb discursos, ni posicionar-nos de cap manera. Centrats i receptius, no pas passius o d'indiferents. La introspecció apunta cap a saber reconèixer el flux i el canvi en cada situació, i saber-lo acceptar. Sigui aquesta una conversa o un soroll, un desplaçament amb metro o estendre al sol roba humida. Els moments viscuts amb atenció conscient, per breus que siguin, ens revelen la plenitud que tenim a l'abast en qualsevol instant de la nostra existència. Sempre, i en tot cas, sense voler convertir l'atenció conscient en un cert estil de vida o en un altre tret valuós que hauríem d'incorporar a la nostra personalitat. L'atenció conscient no és cap complement; no té continguts ni es va a buscar enlloc. Considerar-la un nou objectiu, “ara he d'incorporar l'atenció conscient”, significa que no l'hem entesa. Ella és l'expressió natural d'una percepció immediata, clara i lliure.

15 de gen. 2011

No dualitat

Imaginem una experiència prou comuna encara, una noia llegint un llibre. L'escena, considerada des de fora, presenta una persona amb un volum obert a les mans. Els ulls d'ella van resseguint amb atenció les línies d'una pàgina. Certament, podem dir que aquí hi ha un subjecte, la lectora, i un objecte, el llibre. Imaginem que la noia està ben ficada en la història que llegeix. En aquest cas, considerada des de dins, la situació és força diferent. Perquè mentre dura aquesta immersió, apareix un tercer element que, tot i ésser fruit dels dos anteriors, n'és diferent i acaba per anul·lar-los: és la lectura. Si bé en aquest estat hi participen la lectora i el llibre, la lectura és un procés que els absorbeix i els fusiona en una nova unitat on ja no hi podem distingir les parts. Allò que en resulta és “el-llibre-que-està-essent-llegit-per-la-noia”, sense cap esquerda, perquè qualsevol esquerda avortaria immediatament la situació. Dit en altres termes, durant aquest procés no podem constatar que hi ha tres elements que existeixen independentment. No hi ha, tot sol, un llibre que és llegit (cal la noia que el llegeix). No hi ha una lectura en el buit (cal la noia i el llibre). Igualment, no podem isolar una lectora (cal la lectura i el llibre).

A través dels conceptes podem establir moltes divisions i contraposicions, aquesta és sovint una estratègia útil per a analitzar els fenòmens. No obstant això, convé no perdre de vista que aquestes divisions no asseguren pas que les parts resultants del malabarisme tinguin una existència real, autònoma.

De manera anàloga, en la meditació queden fusionats el subjecte (la persona que està meditant) i l'objecte (la ment en ella). Mentre la persona, mitjançant l'autoconsciència, manté la ment "a part" i, per tant, hi interactua, no sorgeix la nova unitat, la meditació; continua essent un joc de la ment sota l'aparença de meditació. Quan estem meditant apareix la fusió en una experiència única, que ja no té parts distingibles.