El Jo

Una de les virtuts de la meditació és la capacitat de posar al descobert i contribuir a expulsar el fantasma del Jo. Entenem aquí per Jo la convicció que som una entitat autònoma, isolada, amb una essència determinada; un ésser singular, extern a tots els altres éssers que hi pugui haver. Una esfera tancada en la qual ens reconeixem completament i que, per tant, és tothora el centre del nostre interès. Una bola en una taula de billar en què, a vegades, hi ha altres boles.

Abans de continuar. Ben cert que som un cos particular i únic amb una herència genètica determinada. També és prou clar que tenim i desenvolupem una identitat social que ens caracteritza. Sense cap dubte, es pot descriure en nosaltres una personalitat psicològica més o menys dinàmica. Però també és ben cert que tots aquests trets i elements són només la superfície del nostre ésser, són trets i elements accidentals (varien constantment i podrien haver estat d'una altra manera). No obstant això, tot i ésser contingents, la convivència i la interacció social sovint ens exigeixen la possessió d'una determinada identitat social: com et dius, on vius, quants anys tens, què prefereixes o a què et dediques. Alhora ens reforcen una personalitat psicològica: tu ets així, això no és per a tu, de tu no m'ho esperava, una persona com tu...

D'aquest Jo superficial tan evident ja no en direm res més, existeix i ens resulta útil; fins aquí no constitueix cap motiu de preocupació. La dificultat sorgeix quan ens hi identifiquem. Quan pensem i actuem convençuts que el Jo superficial abasta la totalitat d'allò que som. Quant més gran sigui aquesta identificació més malestar, més desordre i més confusió experimentarem i —en conseqüència— generarem. La raó és prou senzilla: aquest Jo entra en conflicte constantment amb altres Jo que ens envolten i amb la manera en què ocorren o es desenvolupen moltes coses.

A mesura que es va afluixant aquesta identificació perd força allò que abans era percebut en forma d'agressió, ofensa, abús o desgràcia. Sortir de la trampa que ens hem parat nosaltres mateixos exigeix trencar el motlle, comporta abandonar la concepció que hem alimentat durant molts anys. Significa renunciar a la bola de billar que envesteix i és envestida (quina és la diferència?) sobre una taula. Podem ara pensar en la trama de fils d'un jersei de llana. Per a obtenir el teixit ens calen els cabdells, però ajuntant llana només podem obtenir un munt de llana. El jersei és una estructura que sorgeix d'una interacció intel·ligible, l'entramat complet dels fils que el formen.

En la nova imatge que ens cal no hi éssers aïllats, autònoms, sinó una continuïtat de relacions simètriques (contribueixo i rebo alhora) que formen un tot en què hi cal i es justifica cadascuna de les parts. Perfila una vida no centrada en un Jo arbitrari sinó trenada en les interrelacions que em constitueixen i donen la raó de ser de cada existència.