Capgirament

Podem considerar això: cada vegada que experimento malestar mental davant d'una situació, la dificultat és només meva.

Això vol dir que el meu malestar no és el resultat d'allò que veig o sento (la meva percepció), sinó que és previ a la percepció de la situació. En allò que tinc ara al davant només hi veig el reflex del desassossec que arrossego.

La proposta és, doncs, capgirar la nostra manera d'entendre quina és la vertadera dinàmica en què ens trobem. La percepció no és una causa, és l'efecte de com estem, d'allò que està viu en nosaltres.

Ara podem demanar: i què hi guanyo amb aquest canvi? Doncs, hi guanyo pau i llibertat en descobrir que les situacions no em poden imposar cap tipus de patiment que jo no hagi preservat abans. Igualment, no poden ser portadores de la meva joia, quan la sento, perquè ella també era en mi.

 

Els altres

Mentre ens continuï semblant justificat i natural el tenir afecte a unes persones, sentir aversió cap a unes altres i indiferència envers unes terceres, significa que encara no hem entès i assumit plenament que no estem separats.

Aquí no són possibles les mitges tintes. Certament, les expressions d'amor poden prendre formes molt diverses, però l'amor veritable no s'avé amb la intermitència ni amb les excepcions.

Cada dia ens ofereix ocasions per revisar i aclarir, si convé, en quin estat em trobo. Què percebo, què reconec quan soc davant d'un altre o penso en ell.

 

Perdó

"La impressió que et causa allò que perceps a fora és deguda a allò que està present en tu (a dins)."

Quan veiem algú com a culpable per haver actuat d'una determinada manera és perquè, inconscientment, ens sentim culpables d'haver actuat de manera anàloga en el passat, sense haver estat perdonats. Així, la culpabilitat que veiem en l'altre és la projecció de la nostra, i el condemnem a causa del nostre malestar no reconegut.

Reconeguem les nostres projeccions i perdonem-nos. Si procedim així, la nostra mirada sobre el món canvia i cada vegada hi percebem menys culpabilitat.

 

Jeff Foster

Abans, jo fugia de la por,

per això la por em controlava.

Fins que vaig aprendre a sostenir-la com un nadó,

a escoltar-la sense lliurar-m’hi,

a honorar-la sense adorar-la.

La por ja no va poder aturar-me més;

coratjós, vaig entrar en la tempesta.

Encara tinc por, però la por ja no em té a mi.

Abans, jo m’avergonyia de ser qui era.

Vaig convidar la vergonya a entrar en el meu cor.

Vaig deixar-la que cremés.

Em va dir, “Només vull protegir la teva vulnerabilitat”.

Vaig agrair-li sincerament i, tanmateix, vaig endinsar-me en la vida,

sense vergonya, amb la vergonya com a amant.

 

Abans, hi havia una gran tristor enterrada en mi.

Vaig convidar-la a sortir i expressar-se.

Vaig plorar una mar de plors.

Els llagrimalls se’m van assecar,

i allà mateix hi vaig trobar la joia,

just en el nucli de la meva pena.

Aquell cor trencat em va ensenyar a estimar.

Abans, jo tenia ansietat.

Una ment que no parava mai.

Pensaments que no volien callar.

Aleshores, vaig deixar de voler-los silenciar,

vaig abandonar la ment per mantenir-me de ple en la terra,

en el fang.

I allà era afermat amb força com un arbre, incommovible, segur.

 

Abans, la fúria cremava oculta en mi.

Vaig demanar-li que sortís a la llum.

Vaig sentir el seu poder espantós.

Vaig deixar que el meu cor es desboqués i la sang bullís.

Vaig escoltar-la, finalment.

I ella em va cridar, “Respecta’t sense concessions!”,

“Parla amb passió de la teva veritat!”,

“Digues no, quan vols dir no!”,

“Fes el teu camí amb coratge!”,

“No permetis que ningú parli per tu!”.

La fúria va esdevenir una amiga sincera,

una guia en qui confiar,

una criatura bella i salvatge.

Abans, la soledat m’esqueixava.

Vaig provar de distreure’m i tornar-me insensible.

Corria cercant persones, llocs i coses,

fins i tot feia veure que era “feliç”.

Un dia ja no vaig poder fugir més,

i vaig deixar-me caure fins al fons de la soledat.

Vaig morir i renéixer enmig d’una soledat i una calma profundes,

que em connectaven a totes les coses.

Ja no em sentia solitari, sinó sol amb Tota la Vida.

El meu cor era Un amb tots els altres cors.

Abans, jo fugia dels sentiments enutjosos.

Ara, són els meus consellers, confidents, amics, i tots ells són de casa,

tots en formen part i en són dignes.

Soc sensible, tou, fràgil,

els meus braços abracen les meves criatures interiors.

I en la meva sensibilitat hi ha poder,

en la meva fragilitat, una Presència que mai no flaqueja.

En el fons de les meves ferides, en allò que havia anomenat “foscor”,

hi vaig trobar una Llum resplendent que ara em guia en la brega.

Vaig esdevenir un guerrer quan em vaig girar cap a mi mateix

i vaig començar a escoltar.

 

                                                                                      How I Became a Warrior

Dolor vs. patiment

Sabem per experiència pròpia que el dolor o el malestar en el cos és ara o no és. Recordar-lo o imaginar-lo no crea un dolor real.

En canvi, el patiment psicològic és d'una altra mena. Per a sentir-lo cal que hi hagi algun pensament que recordi quelcom del passat o bé que imagini quelcom en el futur. En l'ara, sense pensament, no hi té cabuda aquest malestar. Així, el patiment mental necessita la presència de pensaments (sovint en forma d'obsessions, preguntes o retrets), quan no n'hi ha no pot sostenir-se perquè no té on arrelar.

Adonar-nos d'aquesta condició és un descobriment que ens canvia la vida perquè descobrim que la pau sempre és en nosaltres.

 

Tria

Una manera molt radical (que va a l'arrel), clara i pràctica, d'enfocar la nostra actuació en el món és aquesta. En cada moment i ocasió, siguin quines siguin les circumstàncies, es presenta una bifurcació. Podem escollir l'opció d'expressar als altres la llum i l'amor que ens constitueixen i, alhora, tractar-los tots com la llum i l'amor que també són en essència. L'altra opció, i només n'hi ha una altra, és escollir la por en qualsevol de les formes en què es manifesta: dubte, depressió, temor, desconfiança, odi, egocentrisme, agressió, rebuig, indiferència...

Un cop hem fet la tria, tant si és conscient com si no ho és (i molt sovint no ho és), ella ve seguida sens falta per paraules i comportaments coherents amb l'elecció feta. Així és com estenem en el món l'amor i la por, malgrat que l'amor és real i la por només una il·lusió, una percepció distorsionada per judicis i creences. Tot i ser una il·lusió, és viscuda com a real i desencadena els nostres errors i tot el patiment que se'n deriva.

 

Per a què el cos?

Gràcies a l'observació conscient pròpia de la meditació, arribem a la conclusió que essencialment no som un cos. Reconeixem que el cos també pot ser percebut, objectivat. En cadascun de nosaltres hi ha una relació molt estreta amb un cos determinat, però és una relació intermitent i parcial en l'estat de vigília i que s'esvaeix mentre dormim.

Així, el cos no és una finalitat en si mateix, ens apareix com un instrument, un mitjà. Per a subsistir requereix que es cobreixin unes necessitats bàsiques, però no té una orientació pròpia determinada, està obert perquè pot ser utilitzat amb propòsits molt diversos. Aleshores sorgeix la pregunta, per a què el cos, què en fem més enllà de satisfer les seves necessitats?

Habitualment estem molt centrats en què podem obtenir amb ell i què li podem proporcionar que li resulti grat. En canvi, poques vegades pensem en com podem usar-lo principalment per oferir quelcom que és essencial. Arribats aquí, la pregunta inicial pot ser transformada així: quines actituds i orientacions expressades a través del cos poden donar-li sentit i plenitud?

 

Validesa

Prenem com a punt de partida que, en cada situació, allò que la meva ment dona per vàlid es torna real per a mi. És així, al marge de la mesura en què allò acceptat concorda amb la situació present. Recordem que el món de cadascú és sempre un món filtrat i adaptat a un conjunt de supòsits, creences i experiències personals.

El pas de la validesa a la realitat es produeix constantment en nosaltres, i la major part de les vegades ens passa desapercebut. Pot succeir, fins i tot, que no sigui percebut en cap ocasió; aquest és el cas si res ni ningú ens ho ha fet veure mai. D'aquesta manera, les idees acceptades ara condicionen les accions posteriors i l'experiència (la percepció del món). Així, actuarem i percebrem de manera fragmentària, posant en relleu aquells aspectes que poden encaixar més fàcilment amb les nostres creences i ignorant tots els altres.

No és cert, doncs, que les idees són només pensaments que es formen a dins i a dins es queden. Les idees no dormen, es mouen i porten conseqüències a dins i a fora. Les paraules i els actes mostren les creences que els originen, les que hem acceptat i alimentat projectant-les en el món. D'aquí ve la importància d'aprendre a distingir allò valuós i perenne, d'allò que tan sols ens complau en un moment donat.

Origen

En la dimensió espiritual sembla que el nostre propòsit no ha de ser defugir les dificultats existencials sinó, més aviat, veure en què consisteixen, comprendre a què son degudes. És només així que podrem situar-les adequadament i, en darrer terme, superar-les.

Quan aprofundim en les raons d'aquestes dificultats, i anem descendint de les fulles i les branques cap a l'arrel, potser descobrim que no hi ha una multiplicitat de causes sinó que només n'hi ha una de fonamental, si bé pren formes prou diverses. Si és el cas que hi ha una raó de fons, sembla que ens convé centrar-nos-hi, en lloc d'ocupar-nos successivament de cadascuna de les moltes cares que aquesta raó arriba a prendre.

Creure que dia rere dia hi ha fets, situacions o persones que m'impedeixen viure en pau, ¿no és, en realitat, una estratègia per defugir l'examen sincer i valent de com visc, de com em veig?

 

Efecte

El gust de fer les coses ben fetes,
agrair,
voler aprendre,

compartir,

el goig de crear quelcom bell,

col·laborar per a un bon fi,

compadir-se,

voler comprendre,

no voler-se imposar.

Aquestes actituds, entre moltes altres, les tenim sempre a l'abast i no sabem mai fins a on ressonaran. En tot cas, cada vegada que les manifestem, encara que sigui durant uns instants, resplendeix el sentit d'una existència que, altrament, podria semblar no tenir-ne cap.

Jorge L. Borges ens ho va deixar escrit en un dels seus poemes:

"Un hombre que cultiva un jardín, como quería Voltaire.

El que agradece que en la tierra haya música.
El que descubre con placer una etimología.
Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez.
El ceramista que premedita un color y una forma.
Un tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada
Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto.
El que acaricia a un animal dormido.
El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho.
El que agradece que en la tierra haya Stevenson.
El que prefiere que los otros tengan razón.
Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo".

La vida que ens sosté

La vida que ens sosté, ho fa contínuament i de maneres molt diverses. Si és així, com és que en tantes ocasions no ens ho sembla?

Potser perquè:

creiem que només es tracta de tenir bona sort o no tenir-ne;

sentim que tan sols hem obtingut allò que ens hem guanyat personalment;

en aquell moment tenim altres desitjos o interessos;

no ens adonem que allò que ens arriba és allò que més ens cal;

allò rebut ens sembla insignificant;

no sabem utilitzar adequadament allò rebut, o

ho veiem com una adversitat, i no pas com un bé.

Al capdavall, totes aquestes possibilitats conflueixen en el fet que la ment encara presenta una percepció errònia que impedeix la comprensió i el gaudi d'allò que som.

Ensenyar i aprendre

En el context de la indagació espiritual ens cal que ensenyem (expressem) precisament allò que volem aprendre (reconèixer).

D'aquí ve la insistència de l'exhortació, "Sigues, conscientment, allò que ja ets".

Václav Havel

L'esperança és una dimensió de l'ànima i no depèn essencialment d'una mirada particular sobre el món.

L'esperança és una orientació de l'esperit, una orientació del cor. Transcendeix el món que experimentem i està ancorada més allà dels seus horitzons.

L'esperança, en aquest sentit profund i poderós, no és el mateix que la voluntat d'esforçar-se en projectes que clarament poden tenir èxit sinó que, més aviat, és l'habilitat de treballar per alguna obra perquè és bona, i no pas perquè té la possibilitat de reeixir.

L'esperança, certament, no és el mateix que l'optimisme. No equival a la convicció que la comesa acabarà bé, sinó a la certesa que té sentit dur-la a terme, al marge de quin sigui el resultat.

On soc?

Com puc distingir entre estar present "davant d'allò que hi ha" i estar-hi enfonsat?

En el primer cas en soc testimoni. Soc l'escenari i no pas l'escena. No s'imposa una reacció personal, tot i que hi pot haver una resposta impersonal.

Quina és la diferència entre personal i impersonal?

La resposta impersonal és com una ressonància, no pas la conseqüència d'una aprovació o un rebuig. Tampoc cerca un propòsit ulterior; està ancorada en el present, no espera un desenllaç particular.

Instant #2

La campana toca dos quarts

davant de la plaça buida.

La font hi raja en la penombra.

Llumetes d'aigua sota la lluna plena.

 

Instant #1

L'1 de juliol del 2018 l'entrada Cloenda va posar punt final a aquest blog. En aquell moment vaig veure que convenia aturar-me i deixar-lo com estava. Avui, cinc anys més tard, i per raons diverses, trobo que té sentit reprendre'l. Així doncs, d'una manera o altra seguirem endavant una estona més. Com sempre, sense cap intenció d'arribar enlloc.

 

Instant #1

El cedre dansa amb el vent.

Un pardal es posa a la branca més alta

i s'afegeix al ball.

 

Immòbil sobre la taula

la gata els fita.