Gràcies a l'observació conscient pròpia de la meditació, arribem a la conclusió que essencialment no som un cos. Reconeixem que el cos també pot ser percebut, objectivat. En cadascun de nosaltres hi ha una relació molt estreta amb un cos determinat, però és una relació intermitent i parcial en l'estat de vigília i que s'esvaeix mentre dormim.
Així, el cos no és una finalitat en si mateix, ens apareix com un instrument, un mitjà. Per a subsistir requereix que es cobreixin unes necessitats bàsiques, però no té una orientació pròpia determinada, està obert perquè pot ser utilitzat amb propòsits molt diversos. Aleshores sorgeix la pregunta, per a què el cos, què en fem més enllà de satisfer les seves necessitats?
Habitualment estem molt centrats en què podem obtenir amb ell i què li podem proporcionar que li resulti grat. En canvi, poques vegades pensem en com podem usar-lo principalment per oferir quelcom que és essencial. Arribats aquí, la pregunta inicial pot ser transformada així: quines actituds i orientacions expressades a través del cos poden donar-li sentit i plenitud?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada