28 d’oct. 2013

Ocasions per a la pràctica

Entenem que amb la meditació (en una o altra de les formes possibles) aconseguim entrenar l'atenció plena quan posem una atenció concentrada sobre l'objecte escollit (la respiració, una espelma encesa, una imatge, un mantra...) i, alhora, vigilem que aquesta atenció es mantingui, i es recuperi quan es perd. Aquesta pràctica ja és valuosa per si mateixa però, sobretot, ens prepara per a mantenir aquesta atenció sostinguda quan ja no estem asseguts. En comparació amb les vint-i-quatre hores del dia, sovint l'estona que nosaltres podem dedicar a la meditació és molt escassa, la podem comptar en minuts. Semblaria, doncs, que amb tan poca estona de pràctica difícilment aconseguirem canvis substancials.

Certament, convé molt poder-hi dedicar un cert temps cada dia, si pots ser, a la mateixa hora. Si només meditem deu minuts, dos o tres cop a la setmana, serà molt difícil avançar. No obstant això, més enllà d'aquestes estones tan importants de meditació que anomenem formal, hi ha les ocasions que ofereix el dia dia per a la pràctica no formal, estones en què no estem en el coixí. I quines són aquestes ocasions? La bona notícia és que totes ho són. Si ens centrem en les hores del dia en què estem desperts, trobem que la ment està ocupada en una activitat o altra, sigui per sensacions en el cos, per les percepcions dels sentits, per emocions o sentiments, per monòlegs (dirigits al present, al passat o al futur) o per converses. Sigui quina sigui l'ocupació podem practicar si prenem consciència "d'allò que ara hi ha en mi". 

Què vol dir prendre'n consciència? Doncs, adonar-me'n, de manera que no m'arrossegui, no se m'emporti. Significa poder-ho observar amb una certa distància, tenint present que és quelcom inestable i contingent, que no hi era, ha arribat i desapareixerà. Per irrellevant que sigui allò que m'ocupa, ha de ser feina meva el col·locar-ho sota aquesta perspectiva que evita la identificació amb allò de què en sóc testimoni. Només amb aquest entrenament constant en situacions neutres, no conflictives, serem capaços de respondre de la mateixa manera quan les situacions se'ns presentin més violentes o enverinades.

Així doncs, siguin quines siguin les nostres circumstàncies particulars, d'ocasions per a practicar no en manquen. Si ho fem així, percebrem com es reforça el coratge i la confiança. La determinació de no desaprofitar cap moment ha de ser completa, no podem reservar-nos o quedar-nos a mig camí. Aquesta vida no és per sempre, i no sabem quan acabarà. No podem comptar amb què més endavant hi haurà temporades més propícies, ara és sempre el moment més adequat per continuar avançant.

6 d’oct. 2013

Veritats

Hi ha ocasions en què estar completament equivocat és menys perillós que tenir una part de raó. Quan l'error és prou evident resulta relativament fàcil de detectar i, per tant, s'obre la possibilitat d'una rectificació. No sempre podem desfer les conseqüències d'un error, però sovint podem deixar-lo enrere.

Tenir una part de la raó significa que es té una raó relativa, parcial. Qui es troba en aquesta situació ha constatat algun aspecte que és cert. Pot tractar-se d'una característica, una causa, una perspectiva... Quan l'error consisteix a tenir una part de la raó no sempre és fàcil sortir-ne. En aquest cas, sortir-ne significa veure que hi ha altres característiques o causes a tenir en compte, altres perspectives que també són adequades. Però la sortida pot quedar oculta, perquè qui té aquesta part de raó veu, i potser també sent, que allò que defensa és encertat, pertinent, i no està pas disposat a renunciar-hi sense lluita.

Quan una raó relativa es veu com una raó absoluta, i s'actua en conseqüència, es posa en marxa una dinàmica destructiva que genera més confusió, nous errors i, al capdavall, patiment. Potser és que tendim a donar massa importància a la nostra parcel·la de veritat, al "tenir raó", i ens convindria valorar més la comprensió, una visió més àmplia i integradora.

Si resulta que la veritat és un altre nom per a la realitat, sempre podrem incrementar el coneixement que en tenim; en canvi, les veritats completes, absolutes, queden fora del nostre abast.

2 d’oct. 2013

Nedar contra el corrent

Com puc mantenir-me en la via del no-jo, sense prendre gaire mal, quan tinc al davant persones molt centrades en el seu jo i que, per tant, busquen de satisfer-lo en tot moment? Com puc romandre fidel al meu propòsit de transformació personal si m'envolta tanta incomprensió i oposició?

La inquietud que expressen aquestes preguntes és recurrent entre moltes persones que s'han compromès a avançar per una o altra via espiritual quan s'adonen de les dificultats que comporta aquest compromís enmig d'una societat com la nostra d'avui. Aquí hi ha, certament, uns quants aspectes i elements a considerar. Podem centrar-nos ara, breument, en tres dels més rellevants.

En primer lloc, tret de casos excepcionals poc freqüents, ningú no és cridat a convertir-se en màrtir. Davant de l'amenaça imminent o de l'opressió ja desfermada ens hem de protegir i defensar, tant el cos com l'esperit. Això vol dir, sempre que sigui possible, evitar, bloquejar, apartar-se, fugir... en tot cas, no respondre amb més violència. Com dèiem abans, hi pot haver circumstàncies extremes en què calgui ser molt enèrgics o recórrer a un cert grau de força per a protegir-se un mateix o bé per a protegir a d'altres. Però, fins i tot en aquests casos, cal excloure en la resposta la desmesura, l'odi i la crueltat. Així, per exemple, una persona santa, un bodhisattva, podria arribar a matar un pertorbat mental que està a punt de fer esclatar una bomba dins d'una aula plena d'infants. Amb aquest acte, el bodhisattva assumeix la responsabilitat i la càrrega d'una mort per tal de salvar les criatures i, també, per tal d'evitar al pertorbat la responsabilitat i la càrrega d'una massacre imminent. Hi ha compassió, doncs, per les criatures i pel pertorbat. És prou clar que en circumstàncies menys dramàtiques la resposta pot seguir un altre curs.

Observem, en segon lloc, que les dificultats no ens haurien de servir d'excusa. Les dificultats, unes o altres, no es poden evitar del tot; de fet, són necessàries per poder avançar. Sense aquests obstacles no ens esforçaríem, no posaríem a prova la determinació, la paciència, la capacitat de perdonar, la generositat o la benvolença. Tampoc no tindríem una certa mesura dels avenços. Així doncs, convé agrair aquests entrebancs, per més que en determinats moments ens puguin resultar dolorosos, irritants o desagradables. Recordem  la reflexió que, en un altre context, formulava Kant: l'ocell no vola malgrat la resistència de l'aire, vola aprofitant-la.

Finalment, no hem de perdre de vista que l'aventura en què estem immersos és personal, en el sentit que no podem exigir ni esperar dels altres que ens segueixin, que assumeixin el mateix repte. L'evolució de cada persona és la que és en cada etapa de la seva vida, nosaltres mateixos probablement ja hem passat per èpoques diferents. D'aquí ve que ens cal avançar sense atropellar ningú i sense voler arrossegar els altres. Ja farem prou si podem ajudar algú a desvetllar-se una mica. 

Per tant, res de nou, ens cal atenció, lucidesa, tolerància i mantenir el cor tan obert com en siguem capaços davant de tothom. Tot plegat, sense lamentacions i sense esperar res a canvi.