Entenem que amb la meditació (en una o altra de les formes possibles) aconseguim entrenar l'atenció plena quan posem una atenció concentrada sobre l'objecte escollit (la respiració, una espelma encesa, una imatge, un mantra...) i, alhora, vigilem que aquesta atenció es mantingui, i es recuperi quan es perd. Aquesta pràctica ja és valuosa per si mateixa però, sobretot, ens prepara per a mantenir aquesta atenció sostinguda quan ja no estem asseguts. En comparació amb les vint-i-quatre hores del dia, sovint l'estona que nosaltres podem dedicar a la meditació és molt escassa, la podem comptar en minuts. Semblaria, doncs, que amb tan poca estona de pràctica difícilment aconseguirem canvis substancials.
Certament, convé molt poder-hi dedicar un cert temps cada dia, si pots ser, a la mateixa hora. Si només meditem deu minuts, dos o tres cop a la setmana, serà molt difícil avançar. No obstant això, més enllà d'aquestes estones tan importants de meditació que anomenem formal, hi ha les ocasions que ofereix el dia dia per a la pràctica no formal, estones en què no estem en el coixí. I quines són aquestes ocasions? La bona notícia és que totes ho són. Si ens centrem en les hores del dia en què estem desperts, trobem que la ment està ocupada en una activitat o altra, sigui per sensacions en el cos, per les percepcions dels sentits, per emocions o sentiments, per monòlegs (dirigits al present, al passat o al futur) o per converses. Sigui quina sigui l'ocupació podem practicar si prenem consciència "d'allò que ara hi ha en mi".
Què vol dir prendre'n consciència? Doncs, adonar-me'n, de manera que no m'arrossegui, no se m'emporti. Significa poder-ho observar amb una certa distància, tenint present que és quelcom inestable i contingent, que no hi era, ha arribat i desapareixerà. Per irrellevant que sigui allò que m'ocupa, ha de ser feina meva el col·locar-ho sota aquesta perspectiva que evita la identificació amb allò de què en sóc testimoni. Només amb aquest entrenament constant en situacions neutres, no conflictives, serem capaços de respondre de la mateixa manera quan les situacions se'ns presentin més violentes o enverinades.
Així doncs, siguin quines siguin les nostres circumstàncies particulars, d'ocasions per a practicar no en manquen. Si ho fem així, percebrem com es reforça el coratge i la confiança. La determinació de no desaprofitar cap moment ha de ser completa, no podem reservar-nos o quedar-nos a mig camí. Aquesta vida no és per sempre, i no sabem quan acabarà. No podem comptar amb què més endavant hi haurà temporades més propícies, ara és sempre el moment més adequat per continuar avançant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada