A vegades ens perdem, i patim, perquè ens sembla que no estem en condicions de distingir allò que és important d'allò que no ho és. Com es pot fer la distinció? Quin és el criteri? El cas és que no es pot fer, no hi ha criteri establert. La importància de cada cosa no rau en ella mateixa sinó en nosaltres. La importància no és una qualitat empírica; és una idea que, com tota altra idea, viu en la ment.
Quan penso o dic que quelcom és important significa que allò és important per a mi, la qual cosa no treu que també pugui ser important per a moltes altres persones. Algú podria ara continuar: "D'acord, veig que la importància és sempre una certa
importància per a mi. Però, aleshores, què hauria de ser important per a mi? I
en quina mesura?" Si aquest fos el cas, la resposta és que tampoc no hi ha
un "hauria de ser important", ni una "mesura" que l'acompanyi.
No hi ha una obligació, certament, tret del
cas d'algú que vulgui imposar-se'n una de determinada.
Malgrat tot, sembla innegable que la importància, tot i ésser subjectiva, ens importa. Perquè determina què ens guia, què valorem, amb què ens comprometem, per què ens esforcem o sacrifiquem, com prenem les decisions... És al voltant de la importància que es situen les nostres idees de justícia, bondat o vida feliç. Tot fa pensar que necessitem poder-nos orientar d'alguna manera a partir d'una base estable, sense haver de sospesar cada situació com si fos absolutament nova i incomparable, mai no vista.
El treball sobre la ment de la pràctica meditativa va més aviat en la direcció contrària. Difumina aquesta base estable aparentment tan necessària i, en general, erosiona tota resposta rutinària davant de cada presència. Així, doncs, la meditació ens perjudica? Significa que ho deixarem tot a l'atzar o al caprici de cada moment? Ben cert que no. Allò que sí que fa la meditació és mostrar-nos la possibilitat i la conveniència d'alleugerir la càrrega d'opinions i concepcions que imposem mecànicament a totes les experiències. Al mateix temps que s'abandonen aquests automatismes creix l'obertura de la ment i del cor davant les múltiples possibilitats que s'ofereixen en cada instant. Ens tornem cada cop més capaços de respondre intuïtivament i lliure, sense tants dubtes ni conflictes interns. Es desenvolupa una espontaneïtat atenta amb la qual, a mesura que desapareixen les lluites internes i els temors, podem respondre en tota circumstància d'una manera menys convencional, més flexible i específica. Sobretot, més lúcida i més compassiva.
El treball sobre la ment de la pràctica meditativa va més aviat en la direcció contrària. Difumina aquesta base estable aparentment tan necessària i, en general, erosiona tota resposta rutinària davant de cada presència. Així, doncs, la meditació ens perjudica? Significa que ho deixarem tot a l'atzar o al caprici de cada moment? Ben cert que no. Allò que sí que fa la meditació és mostrar-nos la possibilitat i la conveniència d'alleugerir la càrrega d'opinions i concepcions que imposem mecànicament a totes les experiències. Al mateix temps que s'abandonen aquests automatismes creix l'obertura de la ment i del cor davant les múltiples possibilitats que s'ofereixen en cada instant. Ens tornem cada cop més capaços de respondre intuïtivament i lliure, sense tants dubtes ni conflictes interns. Es desenvolupa una espontaneïtat atenta amb la qual, a mesura que desapareixen les lluites internes i els temors, podem respondre en tota circumstància d'una manera menys convencional, més flexible i específica. Sobretot, més lúcida i més compassiva.