22 de febr. 2013

Naixement i mort

Potser el darrer tabú que mantenim és la mort. Un assumpte que sembla que no es pot abordar gairebé mai, si no és que ja la veiem a la porta. I encara. És considerat de mal gust esmentar-la fora del context particular d'una defunció. Costa de creure quan te n'adones, però és ben bé que intentem ignorar-la com si no existís, com si fos una circumstància molt desgraciada que només afecta els altres. Però morir no és cap desgràcia que ens ocorri (malgrat que hi hagi morts que ens resulten molt tristes o doloroses). De fet, des de la perspectiva temporal del cos, tots els qui ara respirem ja estem morts. Només queden per concretar els detalls: el dia, l'hora, el lloc i la manera; però del desenllaç no en tenim cap dubte. Convé, doncs, donar la mort per cosa feta i veure quina significació pot tenir aquest fet mentre duri la vida.

Tenim molta por de morir perquè no hem entès gaire què és el viure. Pensem que estan en oposició, que vida i mort són l'una el contrari de l'altra. Malvivim com éssers aïllats i mig desesperats (això sí, molts cops, en una desesperació tranquil·la, civilitzada), abocats a una fugida absurda contra rellotge. Però hi ha bones raons per creure que no és així, que vida i mort no s'oposen, sinó que es complementen. Sense l'una no existiria l'altra. Néixer i morir són moments de transició dins d'una dinàmica que no ha començat amb la formació del cos i que no acabarà amb la seva dissolució. És només quan ens identifiquem exclusivament i de ple amb el cos, que apareixen un principi i un final que semblen absoluts i definitius. 

La meditació ens permet anar sortint d'aquesta trampa que consisteix a creure que som aquest cos que ha nascut i ha de morir. Som en un cos, però no som el cos. Els moments d'observació desinteressada de tot allò que experimentem en la ment (pensaments,  sentiments o sensacions) es duen a terme, precisament, des d'allò immutable que hi ha en nosaltres, allò que reconeixem com la Consciència o el Testimoni. Des d'una serenitat clara i espaiosa que està fora del temps, perquè en ella no existeixen ni dolors del passat ni anhels pel futur.

14 de febr. 2013

M'enfado?

Quan ens enfadem, ens enfadem. Quan ens sentim de bon humor, ens sentim de bon humor. Sentir-se de bon humor és més agradable que enfadar-se. Però enfadar-se no és res intrínsecament dolent. És una resposta de la ment davant d'una situació que, d'una manera o altra, desagrada a l'ego. Allò que es proposa des de la meditació no és aprendre a anul·lar els possibles enfadaments. Més aviat es tracta de fer-nos conscients que ens hem enfadat, o que ens estem enfadant. Amb aquest "adonar-me'n de l'enfadament" molts cops n'hi haurà prou per a treure-li tot el verí que podria tenir si avancés pel seu compte (és a dir, sense jo prendre'n consciència que ara hi és). Al final, potser te'n riuràs de veure com t'has trasbalsat per una fotesa.

Ens passa que tot sovint reaccionem seguint esquemes que ens han inculcat al llarg dels anys de creixement i educació. Esquemes que diuen, sobretot, què no hauríem de fer (en aquest cas, enfadar-nos) i que, si ho fem, ens n'hem de penedir tot seguit. Allò que fan les persones adultes i assenyades és "no perdre mai el control". Control, control...

No obstant això, sempre tenim oberta la possibilitat de qüestionar aquests esquemes que hem heretat tan acríticament. Si ho fem, potser descobrirem que no té res de dolent trencar-ne algun i que, de passada, ens estalviem molta repressió, primer, i molta flagel·lació, després. En aquests esquemes hi podem trobar, al costat del no enfadar-se, la negació d'altres estats mentals com ara l'entristir-se o l'espantar-se.

Pot aparèixer en mi l'enfadament, la tristesa o la por. Molt bé, endavant, estàs en mi ara mateix, però no ets jo. Ja sé quin gust tens perquè et conec de fa anys, encara que no sempre t'entenc. Et contemplo, observo quines sensacions em produeixes. Mentre això passa, noto com et vas desfent allà mateix on abans has sorgit: en la ment.