M'enfado?

Quan ens enfadem, ens enfadem. Quan ens sentim de bon humor, ens sentim de bon humor. Sentir-se de bon humor és més agradable que enfadar-se. Però enfadar-se no és res intrínsecament dolent. És una resposta de la ment davant d'una situació que, d'una manera o altra, desagrada a l'ego. Allò que es proposa des de la meditació no és aprendre a anul·lar els possibles enfadaments. Més aviat es tracta de fer-nos conscients que ens hem enfadat, o que ens estem enfadant. Amb aquest "adonar-me'n de l'enfadament" molts cops n'hi haurà prou per a treure-li tot el verí que podria tenir si avancés pel seu compte (és a dir, sense jo prendre'n consciència que ara hi és). Al final, potser te'n riuràs de veure com t'has trasbalsat per una fotesa.

Ens passa que tot sovint reaccionem seguint esquemes que ens han inculcat al llarg dels anys de creixement i educació. Esquemes que diuen, sobretot, què no hauríem de fer (en aquest cas, enfadar-nos) i que, si ho fem, ens n'hem de penedir tot seguit. Allò que fan les persones adultes i assenyades és "no perdre mai el control". Control, control...

No obstant això, sempre tenim oberta la possibilitat de qüestionar aquests esquemes que hem heretat tan acríticament. Si ho fem, potser descobrirem que no té res de dolent trencar-ne algun i que, de passada, ens estalviem molta repressió, primer, i molta flagel·lació, després. En aquests esquemes hi podem trobar, al costat del no enfadar-se, la negació d'altres estats mentals com ara l'entristir-se o l'espantar-se.

Pot aparèixer en mi l'enfadament, la tristesa o la por. Molt bé, endavant, estàs en mi ara mateix, però no ets jo. Ja sé quin gust tens perquè et conec de fa anys, encara que no sempre t'entenc. Et contemplo, observo quines sensacions em produeixes. Mentre això passa, noto com et vas desfent allà mateix on abans has sorgit: en la ment.