Per a què el cos?

Gràcies a l'observació conscient pròpia de la meditació, arribem a la conclusió que essencialment no som un cos. Reconeixem que el cos també pot ser percebut, objectivat. En cadascun de nosaltres hi ha una relació molt estreta amb un cos determinat, però és una relació intermitent i parcial en l'estat de vigília i que s'esvaeix mentre dormim.

Així, el cos no és una finalitat en si mateix, ens apareix com un instrument, un mitjà. Per a subsistir requereix que es cobreixin unes necessitats bàsiques, però no té una orientació pròpia determinada, està obert perquè pot ser utilitzat amb propòsits molt diversos. Aleshores sorgeix la pregunta, per a què el cos, què en fem més enllà de satisfer les seves necessitats?

Habitualment estem molt centrats en què podem obtenir amb ell i què li podem proporcionar que li resulti grat. En canvi, poques vegades pensem en com podem usar-lo principalment per oferir quelcom que és essencial. Arribats aquí, la pregunta inicial pot ser transformada així: quines actituds i orientacions expressades a través del cos poden donar-li sentit i plenitud?

 

Validesa

Prenem com a punt de partida que, en cada situació, allò que la meva ment dona per vàlid es torna real per a mi. És així, al marge de la mesura en què allò acceptat concorda amb la situació present. Recordem que el món de cadascú és sempre un món filtrat i adaptat a un conjunt de supòsits, creences i experiències personals.

El pas de la validesa a la realitat es produeix constantment en nosaltres, i la major part de les vegades ens passa desapercebut. Pot succeir, fins i tot, que no sigui percebut en cap ocasió; aquest és el cas si res ni ningú ens ho ha fet veure mai. D'aquesta manera, les idees acceptades ara condicionen les accions posteriors i l'experiència (la percepció del món). Així, actuarem i percebrem de manera fragmentària, posant en relleu aquells aspectes que poden encaixar més fàcilment amb les nostres creences i ignorant tots els altres.

No és cert, doncs, que les idees són només pensaments que es formen a dins i a dins es queden. Les idees no dormen, es mouen i porten conseqüències a dins i a fora. Les paraules i els actes mostren les creences que els originen, les que hem acceptat i alimentat projectant-les en el món. D'aquí ve la importància d'aprendre a distingir allò valuós i perenne, d'allò que tan sols ens complau en un moment donat.

Origen

En la dimensió espiritual sembla que el nostre propòsit no ha de ser defugir les dificultats existencials sinó, més aviat, veure en què consisteixen, comprendre a què son degudes. És només així que podrem situar-les adequadament i, en darrer terme, superar-les.

Quan aprofundim en les raons d'aquestes dificultats, i anem descendint de les fulles i les branques cap a l'arrel, potser descobrim que no hi ha una multiplicitat de causes sinó que només n'hi ha una de fonamental, si bé pren formes prou diverses. Si és el cas que hi ha una raó de fons, sembla que ens convé centrar-nos-hi, en lloc d'ocupar-nos successivament de cadascuna de les moltes cares que aquesta raó arriba a prendre.

Creure que dia rere dia hi ha fets, situacions o persones que m'impedeixen viure en pau, ¿no és, en realitat, una estratègia per defugir l'examen sincer i valent de com visc, de com em veig?

 

Efecte

El gust de fer les coses ben fetes,
agrair,
voler aprendre,

compartir,

el goig de crear quelcom bell,

col·laborar per a un bon fi,

compadir-se,

voler comprendre,

no voler-se imposar.

Aquestes actituds, entre moltes altres, les tenim sempre a l'abast i no sabem mai fins a on ressonaran. En tot cas, cada vegada que les manifestem, encara que sigui durant uns instants, resplendeix el sentit d'una existència que, altrament, podria semblar no tenir-ne cap.

Jorge L. Borges ens ho va deixar escrit en un dels seus poemes:

"Un hombre que cultiva un jardín, como quería Voltaire.

El que agradece que en la tierra haya música.
El que descubre con placer una etimología.
Dos empleados que en un café del Sur juegan un silencioso ajedrez.
El ceramista que premedita un color y una forma.
Un tipógrafo que compone bien esta página, que tal vez no le agrada
Una mujer y un hombre que leen los tercetos finales de cierto canto.
El que acaricia a un animal dormido.
El que justifica o quiere justificar un mal que le han hecho.
El que agradece que en la tierra haya Stevenson.
El que prefiere que los otros tengan razón.
Esas personas, que se ignoran, están salvando el mundo".

La vida que ens sosté

La vida que ens sosté, ho fa contínuament i de maneres molt diverses. Si és així, com és que en tantes ocasions no ens ho sembla?

Potser perquè:

creiem que només es tracta de tenir bona sort o no tenir-ne;

sentim que tan sols hem obtingut allò que ens hem guanyat personalment;

en aquell moment tenim altres desitjos o interessos;

no ens adonem que allò que ens arriba és allò que més ens cal;

allò rebut ens sembla insignificant;

no sabem utilitzar adequadament allò rebut, o

ho veiem com una adversitat, i no pas com un bé.

Al capdavall, totes aquestes possibilitats conflueixen en el fet que la ment encara presenta una percepció errònia que impedeix la comprensió i el gaudi d'allò que som.