13 d’abr. 2011

Malgrat tot

Quan llegim algun llibre sobre meditació, o bé algú que la practica ens en parla amb un cert entusiasme, hi ha el risc de creure que tot plegat sona massa bonic per ser veritat. Sorgeixen amb insistència termes com ara, pau, harmonia, serenitat, lucidesa, goig, fins i tot ens esmenten ─com hi ha món!─ la felicitat. No és estrany, doncs, que qui llegeix o escolta arribi a creure que en el discurs hi ha força més de desig i de bona voluntat que no pas de realisme. Aquesta primera impressió encara queda reforçada si la persona decideix de provar allò que tant li recomanen, i s’hi posa. Les dificultats del començament, que no són pas poques ni banals, afegides a la no presència d’aquella meravellosa transformació que havia estat anunciada, porten cap a la conclusió incontrovertible que això de la meditació “no funciona”; o bé, que potser sí que funciona, però només en el cas d’algunes persones afortunades que ja duen una vida prou plàcida (“tenen la vida resolta”) com per poder-hi incorporar la meditació.

És ben veritat que costa de creure ─si res més no, en un primer moment─ que una tècnica aparentment tan senzilla ens permetrà superar l’acumulació de tensions, malestar i patiment que resulta quan ens trobem sense feina estable, o bé amb una feina exigent, feixuga i no pas ben pagada; amb persones que sovint actuen de manera gens solidària o obertament incívica; amb un munt d’obligacions a casa, amb el pare i la mare, la prole potser, les amistats; amb un entorn poc acollidor (soroll, fums, brutícia, agressivitat); amb la incitació constant a l’acumulació de béns i al consum, aparellada amb la frustració corresponent tant si compres com si ja has comprat...

Si tots aquests maldecaps hi poden ser en alguna mesura, i entre molts d’altres, aleshores, quina confiança podem dipositar en la meditació? Aquesta objecció és prou seriosa i, com a tal, no pot ser ignorada. Aquí, tampoc, menys encara si vull mantenir el compromís assumit des del primer dia. Crec que tot intent de portar-hi una mica de llum, i sens dubte se’n poden formular diversos d’igualment vàlids, hauria de tenir en compte tres factors.

En primer lloc, l’objectiu final de la meditació està situat en l’àmbit del ser i no pas del fer o el tenir. Això significa que ─tret de circumstàncies molt extremades─ actua sempre sigui quin sigui l’entorn personal i social de qui medita. Aquest entorn pot ser una dificultat afegida, ben cert, però no un impediment definitiu. D’altra banda, amb ella no es pretén pas de canviar directament les circumstàncies externes, es tracta d’actuar a l’interior de la persona. Aquests canvis personals interns permetran després una millor comprensió i vivència de les circumstàncies externes.

En segon lloc, hi ha un procés i un progrés. No es un remei complet ni instantani, els seus efectes tampoc no es poden accelerar a voluntat de qui medita. Cadascú de nosaltres es troba en un cert moment del seu camí, un de concret i no cap altre. A partir d’on estem sempre ens és possible avançar, però no tothom de la mateixa manera ni al mateix ritme. Cap etapa d’aquest creixement personal no ens pot ser estalviada.

Finalment, la transformació que es va assolint és radical (actua des de l’arrel del nostre ésser) i no pas superficial. Per tant, no ha d’estranyar que ens resulti lenta, difícil o penosa en alguns moments. Ens exigeix de canviar a fons certes idees equivocades que ens hem anat fent de les coses i de nosaltres mateixos, en darrer terme, de la vida. També, haurem de modificar moltes actituds i maneres de pensar i actuar (sovint, reaccionar) davant de les situacions. A vegades, aquests canvis no són possibles si no estem disposats a ensorrar alguns murs i sostres que ens empresonen ─malgrat que pensàvem que ens protegien. Si volem aconseguir aquesta obertura potser ens caldrà un munt de dedicació i paciència. Feliçment, si res més no de paciència, en podem obtenir tanta com vulguem; és de franc, i la dosi presa depèn només de nosaltres.

7 d’abr. 2011

Atura't i observa

Només això, atura’t del tot i observa. Abandona per uns moments tota activitat del cos i de la ment. Queda’t amb la simple consciència d’existir, de formar part del corrent de Vida que t’envolta. Arracona el fer i el voler, deixa tot l’espai a la plenitud del teu ésser. No és cap cosa estranya aquesta, tampoc no és difícil. Estrany i difícil ─tot i que ens hi hem acostumat─ és viure constantment abocats al soroll i l’agitació, d’esquena a la nostra naturalesa.

En dir “prou!” retrobem la qualitat de l’instant absolutament lliure, el present que no està al servei de ningú ni de cap ocupació. Pot ser que aquesta aturada en sec sigui curta, tant li fa, no deixarà de produir efectes. Sobretot, es posa en marxa una transformació profunda de la persona quan s'ajunten petites aturades que es van acumulant al llarg del temps.

Hi ha cops en què aquesta mena d’instants ens sorprenen quan no els cerquem. Com una benedicció, poden presentar-se enmig del silenci o de la solitud. Molts cops, gràcies al contacte no mediat amb la naturalesa, que és la nostra mare i la nostra millor mestra. La contemplació del mar, unes muntanyes, un desert o una tempesta, ens permeten aquest retorn cap el centre de l’existència.

La meditació és una de les portes d’accés més efectives a aquesta dimensió que, de tant en tant, albirem o intuïm enmig dels nostres quefers diaris. Ens manté suspesos fora d’aquest temps artificiós, unidireccional, que no parem mai de fragmentar i empaquetar. Un temps buit i sense sentit, el qual ─no pot ser d’altra manera─ és viscut tràgicament: un temps de descompte fins a la dissolució.

Els instants de contemplació pura (no interessada) ens permeten reconciliar-nos amb allò que realment som. En aquests retrobaments intemporals estem en condicions de reconèixer cap a on volem anar i posar-nos en camí.

2 d’abr. 2011

Dificultats, oportunitats

Els obstacles, les dificultats, sempre ens estan assenyalant quelcom que ens afecta. Quan sorgeixen són un avís, ens mostren allò que ignoràvem o no havíem tingut prou en compte. Per això podem dir que són una oportunitat, i no pas un destorb que ens fa la punyeta. Tenim a les nostres mans la possibilitat d’actuar tot aprofitant l’oportunitat o bé de reaccionar maleint la molèstia.

El caminant que ensopega no havia posat l’atenció necessària al camí (ensopega amb una arrel) o al seu caminar (ensopega amb un peu). Les raons poden ser diverses: fosqueja, va massa de pressa, està cansat, s’ha distret amb alguna cosa que es movia entre els arbres, un soroll, un pensament... Si el caminant no en fa cas, o si només reacciona amb un renec, és molt possible que més endavant torni a ensopegar. Haurà perdut l’ocasió de prendre consciència d'unes circumstàncies adverses.

La pràctica de la meditació també va acompanyada d’alguns obstacles, de certes dificultats, sobretot, és clar, en els primers temps. De mica en mica, amb confiança i paciència, aprenem a aprofitar aquests entrebancs per a corregir-nos o per a trobar alternatives. Qui no abandona davant dels primers inconvenients acaba recollint-ne els fruits; més que no n’esperava. Desanimar-nos i començar a creure que “això de la meditació no és per a mi” és sovint una excusa, en tot cas, una reacció equivocada. La meditació és per a tothom que la vulgui. Ella mateixa ens ensenya a meditar, amb la condició que sapiguem reconèixer i agrair les lliçons.

1 d’abr. 2011

La posició del cos

Ja hem dit (Com comencem?) que són possibles diverses postures a l’hora de meditar asseguts: en la posició de lotus, mig lotus o quart de lotus, amb les cames creuades, en una cadira, o bé sobre una banqueta baixa amb els genolls tocant a terra. Sigui quina sigui la posició que s’adopti, és molt important que faciliti al màxim el flux energètic entre la ment i el cos. És per això que ens cal tenir presents les característiques pròpies de tota posició correcta.

En primer lloc, convé que, de cap a peus, el cos estigui ben relaxat, sense tibantors ni rigideses, en una posició d’equilibri estable. Hem d’arribar a col·locar-nos de manera que gairebé no notem l’atracció de la gravetat.

En segon lloc, cal que la pelvis, l’esquena, les espatlles i el cap quedin alineats verticalment. Qualsevol part que es desviï d’aquest eix ens crearà tensions musculars que fatigaran el cos i distrauran la ment.

Per aconseguir aquests trets resulta imprescindible que la pelvis estigui sempre situada més amunt que els genolls. Això significa que si seiem a terra haurem d’emprar una coixí de meditació, o similar, que permeti mantenir el tronc elevat mentre les cames queden tocant a terra. La zona sobre la qual descansa la pelvis estarà situada al voltant dels isquis (els dos ossos que es situen a la part inferior).

Finalment, mentre es medita és important evitar tant com es pugui que hi hagi moviments o canvis de posició. Tot i això, a vegades caldrà un lleuger desplaçament o estirament d’alguna part per tal de desvetllar-se o bé per poder recuperar l’estabilitat perduda. En casos així, ens mourem de manera lenta i conscient.

Acomplir aquests requisits no és pas cosa fàcil. De fet, una bona part dels intents inicials per a meditar es consumeixen mentre es brega per aconseguir-los tot experimentant les alternatives possibles. Així, en una primera etapa de la meditació allò que potser més ens ocuparà serà l’entrenament del cos per a poder assolir una bona posició. Siguin quines siguin, les dificultats inicials no haurien de descoratjar ningú, vist que formen part de l’aprenentatge preliminar que s’ha de dur a terme. Descobrim, doncs, que la meditació també ens demana d’aprendre a seure, en lloc d’abandonar el cos sobre un seient sense prendre consciència de quins són els efectes. Res de nou, però, perquè la meditació sempre ens porta a prendre consciència d’allò que som i de tot allò que fem o experimentem.

[Si desitgeu aprofundir en aquest element de la meditació, hi ha traduït al castellà un llibret que us pot ser útil, La postura de meditación (Will Johnson, Editorial Herder, Barcelona, 2009).]