Les dificultats, els entrebancs, no són brossa que hagi d'evitar per poder trobar el camí. Al contrari, són les fites que no he de desatendre. Elles resulten essencials perquè m'assenyalen el camí.
En bona mesura, d'allò que es tracta és de desaprendre. Cal eliminar les il·lusions i les seguretats apreses que passen per veritats. No per col·locar-hi, en el seu lloc, unes altres il·lusions i seguretats, sinó per deixar buit l'espai de la veritat. Perquè la veritat és el teixit de la realitat. I ella no pot ser descrita ni coneguda: les paraules no hi arriben. Només pot ser sentida i viscuda en el silenci del cor.
Una feina que mai no acaba és la de no identificar-se amb res determinat. Cap èxit, ni fracàs, ni tret, ni interès, ni qualitat no em defineix. Tota identificació és un engany i una trampa que em poso a mi mateixa. Jo no sóc tampoc cap dels meus estats mentals. Cada estat mental apareix en mi, durant un temps i d'una certa manera; després, torna la pau, o bé és substituït per un altre estat tan efímer com l'anterior. No sé què sóc en darrer terme. Sí que puc saber què no sóc: res de tot allò que observo que succeeix en mi o a través meu.
L'amor i la compassió són el signe que esvaeix tots els dubtes. L'estimació vertadera és la prova que he comprès i acceptat. Fins que no comprenc, i accepto allò comprès, no estimo de debò. Una rere l'altra, he d'abandonar tota resistència.
