24 de des. 2012

Bengales (I)

Les dificultats, els entrebancs, no són brossa que hagi d'evitar per poder trobar el camí. Al contrari, són les fites que no he de desatendre. Elles resulten essencials perquè m'assenyalen el camí.

En bona mesura, d'allò que es tracta és de desaprendre. Cal eliminar les il·lusions i les seguretats apreses que passen per veritats. No per col·locar-hi, en el seu lloc, unes altres il·lusions i seguretats, sinó per deixar buit l'espai de la veritat. Perquè la veritat és el teixit de la realitat. I ella no pot ser descrita ni coneguda: les paraules no hi arriben. Només pot ser sentida i viscuda en el silenci del cor. 

Una feina que mai no acaba és la de no identificar-se amb res determinat. Cap èxit, ni fracàs, ni tret, ni interès, ni qualitat no em defineix. Tota identificació és un engany i una trampa que em poso a mi mateixa. Jo no sóc tampoc cap dels meus estats mentals.  Cada estat mental apareix en mi, durant un temps i d'una certa manera; després, torna la pau, o bé és substituït per un altre estat tan efímer com l'anterior. No sé què sóc en darrer terme. Sí que puc saber què no sóc: res de tot allò que observo que succeeix en mi o a través meu.

L'amor i la compassió són el signe que esvaeix tots els dubtes. L'estimació vertadera és la prova que he comprès i acceptat. Fins que no comprenc, i accepto allò comprès, no estimo de debò. Una rere l'altra, he d'abandonar tota resistència.

19 de des. 2012

Comprendre i actuar

A hores d'ara, és cosa prou sabuda que en el camí de la meditació apareixen algunes idees que són fonamentals, com ara, sortir de les perspectives estretes centrades en el jo, prendre consciència de les interrelacions que hi ha entre els fenòmens, o bé, no aferrar-se a allò que ens plau ni rebutjar allò que ens desplau. Formulades així, aquestes idees, i d'altres que s'hi podrien afegir, resulten molt atractives i fàcils d'entendre. Tant, que podem creure que havent-les entès ja n'hi ha prou per incorporar-les a la nostra vida. L'experiència quotidiana ens mostra tot sovint que no es així. Elles només tindran capacitat transformadora si les duem a la pràctica en les situacions diverses que trobem en el dia a dia. En canvi, si no van més enllà de ser uns principis formals, un altre sistema de creences, no ens ajudaran en res de bo.

Això significa que hem de ser capaços d'identificar les actituds, els comportaments, els pensaments i les paraules que treballen al servei de l'ego. També, d'adonar-nos de les contradiccions que sostenim de forma inconscient. Com ara quan volem les conseqüències (els resultats), però no les causes necessàries per a produir-les. O bé a la inversa, quan actuem girant la cara davant de les conseqüències previsibles i indesitjables d'uns actes als quals no volem renunciar. 

Una bona manera de veure com es manifesten aquestes situacions és fixar-se en allò que anomenem injustícies. En particular, en les injustícies que creiem que patim: "Jo no he fet res per a merèixer això que ara m'ha succeït. No hi ha dret!". Una expressió com aquesta demostra que no hem integrat com caldria les idees bàsiques de la meditació a què ens referíem al principi. El cas és que sovint som partícips inconscients en la generació d'injustícies que pateixen altres persones. Per exemple, quan deixem una feina mal feta, o mal acabada, fins al punt en què pot produir perjudicis o accidents. Igualment, no ens costa pas gaire arreplegar beneficis que no hem fet res per a guanyar-nos-los, i que potser són el resultat dels esforços i sacrificis de moltes persones que ni tan sols coneixem.

Sense sentir cap mena d'incomoditat som capaços de exclamar-nos de valent per l'explotació que hi ha en el món, sobretot, de les persones més desvalgudes, mentre anem a comprar més roba a molt bon preu. O bé, expressem la nostra indignació davant la fam i la misèria que hi ha en tantes parts del planeta, mentre passem de llarg davant d'un home vell del barri que ens demana una almoina.

Mentre seguim actuant sota aquests patrons d'inconsciència i ignorància, tots plegats seguirem generant i patint injustícies. El món no és independent de nosaltres, al contrari: ara és com és perquè nosaltres som com som.

8 de des. 2012

Saviesa sufí

"Imagines que el món és quelcom separat, real i independent, fora de l'Absolut. Però en realitat no és així. ¿No veus que en el món dels objectes sensorials una ombra està lligada a la persona des de la qual s'origina i que és impossible separar una cosa de la seva essència? Així doncs, reconeix la teva pròpia essència i qui ets, allò que és la teva naturalesa més íntima i quina és la teva relació amb l'Absolut. En quin sentit ets el món i en quin sentit ets un altre diferent de Déu."

"Cap ésser creat està separat d'Ell. Però aquesta connexió és indescriptible, perquè en l'Esperit no hi ha separació i unió, mentre que el nostre pensament no pensa d'altra manera que no sigui en termes de separació i unió."

"Li demanaren a Abû Sa'id, Què és el mal i quin és el pitjor mal? Va respondre: el mal és el teu jo, i el pitjor mal és el teu jo quan no ho saps."

"Vaig anar a resar amb els devots, i em sentia fora de lloc. Vaig anar amb aquells que es mortifiquen... amb aquells que fan dejunis, i també em sentia fora de lloc. Vaig dir, Oh Déu meu! Quin és doncs el camí cap a Tu? I la resposta que vaig rebre va ser: abandona't i vine."

"El coneixement que té com a resultat la renúncia consisteix a adonar-se que allò a què es renuncia és de poc valor comparat amb allò que es rep."

"T'has de conèixer a tu mateix tal com realment ets, de manera que puguis comprendre quina és la teva naturalesa i des d'on has vingut a aquest món. Per a quin propòsit has estat creat i en què consisteix la teva felicitat i la teva misèria."

(Text adaptat de Sara Boix, La sabiduría del sufismo. José J. de Olañeta, Editor. Barcelona, 2010.)

4 de des. 2012

La mà i el puny

La comparació entre una mà closa (un puny) i una mà estesa ens pot orientar.

El puny vol retenir algun objecte, l'aferra amb força. El puny diu, "és meu, o vull que ho sigui". La seva posició és rígida, no pot variar, si canviés deixaria de ser un puny. La mà estesa no reté res, tota cosa pot passar-hi per sobre. Si fa alguna força no és per immobilitzar sinó per sostenir mentre s'adapta a la forma d'allò que sosté. No posseeix, està disponible, oberta a un nombre il·limitat de possibilitats.

El puny és usat per afirmar amb vehemència, per reforçar o imposar el meu parer (dono un cop de puny a la taula). La mà estesa representa acollida, està receptiva. El puny és fort per a destruir, la mà és forta per a crear.

L'actitud, la disposició amb què anem pel món, sovint correspon a la imatge del puny. Com que correm darrere d'un desig o altre, estem en tensió i vivim amb ansietat. Com que correm davant d'alguna por, ens aferrem a allò extern que creiem que ens protegirà. 

A mesura que cedim, que acceptem les coses tal com són o com vénen, quan abandonem les falses il·lusions i els temors, el puny es va desfent. El perfil es desdibuixa progressivament. Apareixen, primer, petites escletxes, que després podran transformar-se en nous espais interiors. Espais per on hi podrà entrar l'aire i la llum, els quals són també noms per a la vida. Contràriament, quan centrem l'atenció i l'interès cap a les demandes del nostre jo superficial (convencional) ens girem d'esquena a la nostra naturalesa autèntica. Aleshores, la mà estesa és posseïda pels dubtes, es sent amenaçada i comença a replegar-se sobre ella mateixa. Es tanca, es reclou, nega la realitat i entra en la foscor. L'infern és això.