24 de des. 2012

Bengales I

Les dificultats, els entrebancs, no són brossa que hagi d'evitar per poder trobar el camí. Al contrari, són les fites que no he de desatendre. Elles resulten essencials perquè m'assenyalen el camí.

En bona mesura, d'allò que es tracta és de desaprendre. Cal eliminar les il·lusions i les seguretats apreses que passen per veritats. No per col·locar-hi, en el seu lloc, unes altres il·lusions i seguretats, sinó per deixar buit l'espai de la veritat. Perquè la veritat és el teixit de la realitat. I ella no pot ser descrita ni coneguda: les paraules no hi arriben. Només pot ser sentida i viscuda en el silenci del cor. 

Una feina que mai no acaba és la de no identificar-se amb res determinat. Cap èxit, ni fracàs, ni tret, ni interès, ni qualitat no em defineix. Tota identificació és un engany i una trampa que em poso a mi mateixa. Jo no sóc tampoc cap dels meus estats mentals.  Cada estat mental apareix en mi, durant un temps i d'una certa manera; després, torna la pau, o bé és substituït per un altre estat tan efímer com l'anterior. No sé què sóc en darrer terme. Sí que puc saber què no sóc: res de tot allò que observo que succeeix en mi o a través meu.

L'amor i la compassió són el signe que esvaeix tots els dubtes. L'estimació vertadera és la prova que he comprès i acceptat. Fins que no comprenc, i accepto allò comprès, no estimo de debò. Una rere l'altra, he d'abandonar tota resistència.

4 comentaris:

  1. Moltes gràcies! un cop més. Mica en mica aquests missatges van arribant, van calant a través de les tantes capes que envolten allò que sóc i què no sé ben bé què és. Aquestes capes em confonen, en fan creure en il·lusions, que com bé dius, són estats mentals. Comprendre, acceptar i abandonar-te, això és.

    ResponElimina
  2. La no identificació és difícil perquè sovint l'altre s'ha creat una imatge de mi, a la qual espera que respongui. Ens fa por decebre els altres perquè tenim por de quedar-nos sols i tornem a actuar tal i com s'espera o creiem que s'espera. Els condicionaments són molts, l'aprovació o desaprovació en les relacions ens fan perdre la confiança en nosaltres mateixos.
    Em sembla que la meditació ens pot ajudar a perdre la por a la solitud, ens pot ajudar a acceptar-nos i aprendre a estimar-nos. Mica a mica, apareix l'acceptació, la comprensió, l'amor i la compassió.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Gràcies, Noa. Aquest aspecte que apuntes ens toca de ple, tot i que sovint no ens n'adonem.
      Un afegitó. Sí que és veritat que en un cert sentit podem estar sols, quan no sentim la companyia de ningú. Però, a un nivell més profund, mai no estem sols. No podem estar-ho. En canvi, sí que és possible desentendre's d'aquesta companyia fidel que, de fet, possibilita que siguem allò que som.

      Elimina
    2. Llegia l'altre dia una expressió que venia a dir "el molt mal que fa l'amor". És ben bé al contrari, el mal esdevé de no saber estimar sense esperar-ne res. L'amor és la plenitud absoluta, i quan el tens (a dins, no quan t'ho donen) no hi ha cabuda per la solitud. Sí, que ens cal aprendre a estimar i sobretot a prendre consciència, que mai podem estar sols, mentre ens tinguem, que és mentre vivim. Allà on estiguis i seràs sempre.

      Elimina