31 de març 2012

Reconeixement i acceptació

La paciència i la compassió no s'aconsegueixen a través de la voluntat. Només es mantenen actives si hi posem energia, una comprensió clara i la capacitat de no veure'ns afectats personalment per allò que succeeix, la qual cosa vol dir poder-ho observar "des de fora de l'escena". Una qüestió immediata que sorgeix és com aconseguir aquesta energia, comprensió i capacitat d'observar. La proposta següent introdueix una dinàmica que ens pot ajudar força. Es divideix en dues fases: una primera fase de reconeixement i una segona fase d'acceptació.

Primer, el reconeixement de tot allò indesitjable, present o passat, que hi ha en mi. Sigui por, ressentiment, odi, enveja, cobdícia, pena, addicció, rebuig, sentiment de culpabilitat... Amb la meditació guanyem més consciència de nosaltres mateixos i més capacitat per a observar-nos i examinar-nos. Per tant, ella ens ajudarà a detectar aquells entrebancs que ens cal reconduir i aquelles ferides que ens cal cicatritzar.

Segon, l'acceptació plena de tot allò que hagi tret a la llum després d'haver-me examinat a fons.  Acceptar-ho no significa que em sembli bé, no significa tampoc que ho hagi de guardar amagat en un racó. Significa que no ho nego ni ho condemno; en sóc conscient que és present, ara per ara, en allò que sóc. Aquesta segona fase pot demanar força temps i constància, implica una forma o altra de fer les paus amb el passat, amb nosaltres mateixos i amb els altres.

Totes dues fases poden resultar desagradables o doloroses, i fer-nos avergonyir davant del desori que descobrim en el nostre interior. Sigui com sigui, no les podem evitar. Sense haver-les completat no és factible situar-nos en condicions de ser pacients davant la contingència quotidiana, així com compassius amb els errors i els temors, tant si són nostres com si són aliens.

23 de març 2012

Aquí i ara

Arreu som allà mateix. Correspon a aquest aquí que és en cadascun de nosaltres, sigui quin sigui el lloc del planeta en què es trobi el cos. En aquest sentit, podem adonar-nos que sempre estem situats en el mateix indret, perquè vagi on vagi el cos que som, sempre som en ell. 

Tothora estem en l'instant present. Correspon a aquest ara en què cadascun de nosaltres, sigui l'hora i la data que sigui, es troba. En aquest sentit, podem adonar-nos que sempre experimentem el mateix moment, perquè tant si recordem el passat com si imaginem el futur, no podem fugir de l'ara. 

Quina mena de vida sorgeix sota aquesta perspectiva? Puc acceptar-la? Vull provar-la?

Allò que busquem amb tant d'afany, es troba molt a la vora, a frec nostre; però no ens ho creiem. La paradoxa és que no ho veiem perquè és massa a prop. Per a reconèixer-ho fem com si es trobés més lluny en l'espai i en el temps. Així, ho projectem enfora i enllà. Ens fem a la idea que ho trobarem en algun lloc, en alguna persona, en alguna fita, més endavant en el temps. Quan, finalment, es faci visible, potser reconeixerem que aquell lloc, aquella persona, aquella fita, aquell moment, són un mirall. El camí és l'aprenentatge, l'acceptació d'allò que sempre hem estat.

4 de març 2012

De la fragmentació

Un dels reptes més difícils a què ens hem d'enfrontar contínuament és el de viure una vida fragmentada, dividida en compartiments diferenciats i hermètics. Sembla que hi ha un temps en què hem de treballar (si podem) sota les regles de la feina, i potser també sota les d'un lloc de treball. Un temps d'esbarjo en què dedicar-nos a allò que ens ve de gust: tal vegada llegir, pintar, escoltar música o interpretar-la, algun joc, un esport... Un temps diferent per a la família o la parella. Un cert temps per a les amistats i les relacions socials. En el teu cas, si estàs llegint això, potser també hi afegeixes un temps dedicat a la meditació o a alguna altra de les pràctiques que ens retornen al nostre centre.

Hem anat acceptant aquestes escissions sense adonar-nos-en gaire. Cal aprofitar el temps al màxim i sembla que això vol dir fer moltes coses diferents cada dia, com si quantes més en fem més l'aprofitem. Els avenços en els mitjans de transport i en els mitjans de comunicació, i la pressió general dels mercats cap el consum, empenyen de valent en aquesta direcció. El cas és que l'evolució natural del dia acaba esmicolada en hores i minuts que marquen el començament i el final de les nostres activitats i els nostres interessos.

En aquestes condicions és molt difícil que una pràctica de descoberta interior a temps parcial, duta a terme una estona al dia (sigui la meditació o qualsevol altra), acabi tenint una incidència profunda en la nostra vida. Sí que podrem anar modificant alguns hàbits i conductes, però no tindrem a l'abast avançar més enllà. En canvi, és molt més senzill que aquesta pràctica delimitada en el temps acabi convertint-se en una estona de refugi, és a dir, de fugida dels tràfecs quotidians. Com que no és pas fàcil per a tothom un canvi radical i sobtat en la seva vida, cal trobar la manera de no caure en aquest perill sense haver de capgirar completament les circumstàncies en què cadascú es troba.

Això només es pot aconseguir en la mesura en què siguem capaços d'incorporar a cada instant i activitat de la nostra vida la perspectiva que intentem desenvolupar plenament durant la meditació. Dit d'una altra manera, ensorrant els envans que mantenen aquesta fragmentació i treballant perquè cadascun dels nostres actes, sigui anar a comprar una planta, redactar un informe, parlar amb una companya, fer un trajecte amb tren o prendre part en una caminada, estigui plenament integrat en la nostra pràctica; esdevingui una nova oportunitat per a exercitar i desenvolupar l'amor, la compassió, l'equanimitat, la generositat o la paciència. No hi ha llocs, moments ni activitats que siguin més "espirituals" que d'altres. En aquest sentit, tan útil i valuosa pot ser una sessió intensa de meditació, com haver sabut atendre amb respecte i comprensió aquells pacients malhumorats que han vingut al taulell del centre d'atenció primària on treballem. Al capdavall, en el nostre dia a dia tot instant és sagrat; si no fos així, cap no ho seria.