27 d’ag. 2015

Ping-pong

Quan es juga a ping-pong (o a altres jocs de pala o raqueta, com ara el tennis o el pàdel) es tracta de tornar sempre la pilota al jugador que hi ha a l'altre costat de la xarxa. Jugar a ping-pong, doncs, passa per mirar de retornar la pilota cada vegada que arriba al nostre camp. En el cas de la competició, no només retornar-la, sinó col·locar-la de tal manera que a l'altre jugador li resulti difícil fer el mateix i, en el millor dels casos, no pugui. Però considerem ara el cas de jugar a ping-pong sense competir.

La forma de vida que predomina entre nosaltres comparteix l'essència del jugar a ping-pong. Pilota que ens arriba, pilota que volem retornar. És a dir, reaccionem sempre davant de tot allò que ens afecta. Amb diversos graus i matisos, la reacció bàsicament és de tipus favorable, desfavorable o indiferent. La ment processa tot allò que li arriba i ho retorna després d'haver-ho passat pels seus filtres (els de cadascú).

Aquesta forma de conducta certament és molt útil en determinades circumstàncies on la supervivència demana una actuació ràpida i decidida. Per exemple, quan notem que ens cremem o davant d'una agressió física. També hi entren aquí comportaments com ara aturar-nos sistemàticament quan conduïm i apareix un semàfor amb el vermell il·luminat.

No obstant això, en la major part de les situacions ordinàries en què ens trobem cada dia, no cal ni la urgència de protegir la vida ni l'automatisme propi de la frenada davant del semàfor vermell. Podem retardar la reacció, podem deixar que la situació es desplegui tal com és, sense interferir-hi immediatament amb la interpretació apressada que hem improvisat o recollit de la memòria a partir d'experiències passades. Hi poden haver raons importants per a la pausa. Com ara, no tenir clar què convé més, o voler disposar de més informació o estar massa trasbalsats, nerviosos, cansats, tristos, enfadats o espantats.

No és obligat viure tothora com si juguéssim a ping-pong. Podem descansar, deixar anar la pala una estona i continuar més tard, quan hi vegem més clar i la reacció hagi guanyat consciència. Aleshores, ja no serà una reacció, haurà esdevingut una resposta.

17 d’ag. 2015

Sri Ramana Maharshi (II)

Devot: Ja he entès que el Jo es troba més enllà de l'ego. El meu coneixement és teòric, no és pràctic. Com puc reconèixer el Jo en la pràctica?

Ramana Maharshi: Reconèixer el Jo no és obtenir quelcom que no hi era. El Jo sempre és present. Només cal abandonar el pensament "no he reconegut el Jo".

D: Aleshores, no s'ha d'intentar res.

RM: No. Aquest reconeixement és quietud en la ment, pau. No hi ha cap instant en què el Jo deixi de ser. Mentre encara hi ha dubtes, o la sensació de no reconeixement (visió clara) del Jo, calen intents per a desfer-se dels pensaments. Els pensaments són deguts a la identificació del Jo amb quelcom que no és el Jo. Quan tot allò que no és el Jo desapareix, roman el Jo [...]
Absència de pensaments no significa buidor. Hi ha d'haver algú que reconegui la buidor. El coneixement i la ignorància estan en la ment; sorgeixen de la dualitat. El Jo rau més enllà del coneixement i la ignorància. És llum, consciència pura. No és mai nou, correspon a l'eliminació de la ignorància, res més.
La buidor és el mal que resulta d'explorar la ment. La ment ha de ser arrencada, arrel i branques. Adona't de qui és el pensador, qui és el buscador. Roman com el pensador, com el buscador. Aleshores, tots els pensaments desapareixeran.

D: L'ego romandrà, el pensador.

RM: Aquest ego és ego pur, lliure de pensaments. Correspon al Jo. Mentre hi hagi identificacions equivocades hi haurà dubtes i sorgiran preguntes inacabables. Els dubtes tan sols s'acabaran quan s'acabi amb allò que no és el Jo. Estableix-te en el pensador. Només quan abandones el pensador apareixen els objectes a l'exterior i els dubtes en la ment.


(Text adaptat de Talks with Ramana Maharshi. Carlsbad, California: Inner Directions Foundation, 2000.)