30 de juny 2011

Col·loqui I

No aconsegueixo meditar bé. No experimento res de tot això que tu anuncies, i de seguida em distrec.

Quantes vegades ho has provat?

Quatre o cinc...

Saps nedar?

Com?!

Saps nedar?

Sí.

Vas aprendre a nedar posant-te a nedar bé?

No, és clar, si no en sabia.

Com en vas aprendre?

Fent proves.

Fent proves quatre o cinc vegades?

No, unes quantes més.

I saps anar amb bicicleta?

Sí.

Vas aprendre a anar amb bicicleta posant-te a anar bé amb bicicleta?

No.

Com en vas aprendre?

D'acord! No cal que segueixis, ja ho he entès.

Doncs, vinga. Practica, practica, practica.

18 de juny 2011

Dues opcions

Malgrat la seva simplicitat externa, la meditació és una pràctica seriosa. Si avui dia la tenim al nostre abast és perquè durant molts segles milers de persones arreu del món l’han practicat, perfeccionat i transmès. L’objectiu darrer d’aquestes persones era arribar a un estat final, irreversible, on ja no hi haguessin més dubtes, temors ni patiments. Aquest estat ha rebut molts noms i descripcions diverses segons cada cultura i cada tradició: saviesa, despertar, il·luminació, identificació amb l'U, revelació, salvació, alliberament... Significa això que la meditació s’ha d’entendre com el nucli d’una o altra via religiosa? No necessàriament. Per aclarir aquest punt convé distingir, respecte a la meditació, l’enfocament immanent (psicològic) de l’enfocament transcendent (espiritual). L’un és diferent de l’altre, tot i que tenen elements comuns, de manera que aquesta ambivalència no implica pas cap ambigüitat.

L’enfocament immanent és nou, un fill de la nostra època. Entén la meditació com una tècnica més, entre d’altres, que pot ajudar la persona a controlar millor la ment (sobretot, les reaccions perjudicials), a descarregar tensions i, en general, a aconseguir viure de forma més serena i equilibrada. En aquesta concepció no s’hi incorpora cap creença filosòfica ni religiosa, ni cal buscar resposta a preguntes fonamentals. Es valora l’aspecte terapèutic més immediat de la meditació i, per a aconseguir-lo, n’hi ha prou amb una pràctica adequada. La immanència significa que no hi ha en joc cap altre propòsit més enllà d'assolir un cert benestar personal.

L’enfocament transcendent és l’originari. Situa la meditació dins d’una determinada creença religiosa o una certa concepció (intuïció) espiritual de l’existència, la qual no queda mai limitada a la vida del cos. Així, la meditació passa a ocupar un lloc preeminent en el camí cap a una transformació personal que vol superar totes les dualitats i distincions a través d’una determinada comunió amb la Divinitat, allò Real, la Vida, el Bé Suprem... En aquest enfocament és habitual comptar amb l’ensenyament, el suport o l’exemple d’una persona prou avançada en aquest camí.

La persona que medita pot decantar-se per una o altra d’aquestes dues posicions, tot dependrà, és clar, d’una combinació complexa de les seves circumstàncies personals, socials i culturals. Sigui quina sigui l’opció presa, allò que és important és no confondre’s: no es pot mantenir indefinidament un peu a cada banda. Cal decidir-se, després d’haver aclarit què s’està buscant, què es pot esperar i què s’està disposat a posar-hi per aconseguir-ho.