21 de gen. 2013

Amor incondicional

És factible arribar a aquest amor sense condicions que tot sovint es planteja en els camins espirituals? Cas que sí, com es pot assolir? De quina manera hi pot contribuir la meditació?

Una consideració prèvia, que ens pot ajudar molt, passa per rectificar l'expressió. L'esmena és contundent i radical; exigeix prendre una posició clara abans de continuar. Diu: parlar d'amor incondicional és una redundància. Si l'amor no és incondicional ja no és amor; és una altra cosa diferent (interès, intercanvi, pacte, acord...). L'amor mai no pot ser una transacció; sempre és un regal.

En general, no en sabem gaire d'estimar. Perquè, d'estimar, també se n'ha d'aprendre, al llarg d'un aprenentatge que pot resultar molt llarg i feixuc; sovint, dolorós. Trobem, més aviat, que l'amor és confós amb la necessitat, amb la conveniència o amb la utilitat. "T'estimo perquè em va molt bé tenir-te a prop, que m'ajudis, que tinguis cura de mi, que em protegeixis, que m'animis, que em facis companyia..." Ens han educat de manera que si no som estimats significa que no valem res i, en conseqüència, que ens correspon ser infeliços, uns desgraciats. Aquest és un disbarat molt estès. El cas és que la realitat va en la direcció contrària: vivim infeliços quan no som capaços d'estimar de debò.

L'amor que posa condicions no és amor. Això vol dir que entenem per amor una obertura cap a l'altre que no depèn per res dels meus gustos, de les meves preferències o dels meus interessos particulars. L'estimació vertadera és inseparable de l'acceptació de l'altre tal com és. Estimar vol dir també que no tinc cap pretensió de posseir allò que estimo. Si vull posseir l'ésser estimat el converteixo en un objecte, i aquesta és una altra manera fulminant d'escanyar l'amor.

Naturalment, hi ha diverses formes d'amor genuí. No és el mateix l'amor dins d'una parella que l'amor que pot existir entre dues amigues o dos germans, o bé el d'una mare pel seu fill. Però en tots els casos, fins i tot, davant d'un desconegut, l'amor exigeix la gratuïtat, la no possessió, l'acceptació i la no manipulació (usar l'afecte d'aquella persona, o cap a aquella persona, per a satisfer alguna mancança o tapar alguna por). 

Tot plegat només és possible quan elimino definitivament la separació, la distinció entre jo i els altres. Quan accepto de ple que tots els éssers som manifestació d'una única font de vida. Quan puc mirar als ulls a aquell a qui detesto i, alhora, tenir present que l'espurna que el mou és la mateixa que em sosté a mi. Només superant aquesta falsa distància que els cossos ens han fet creure que és real, sorgeixen de forma natural les característiques que hem agrupat sota el terme amor. Ens encaminem cap a l'amor fugint de la manca d'amor. 

Estimar es configura com l'aprenentatge suprem de la vida. El camí de redescobriment d'allò que som i d'on venim. Es veu aquí prou clara quina és la incidència que en aquest procés hi té la meditació: hi juga un paper decisiu. Tal vegada, tots els altres aprenentatges només ho són de debò en la mesura en què poden incorporar els trets de l'amor.

20 de gen. 2013

Ritual

És important seguir algun ritual quan ens posem a meditar? Sí i no. Depèn, en primer lloc, de què entenguem per ritual i, en segon lloc, de quina funció li atribuïm.

Pel que fa al significat, trobem que ritual està lligat a ritu, a cerimònia. És a dir, a un cert procediment a seguir, molt especialment en actes de caràcter religiós. D'una banda, és ben cert que la meditació pot ser practicada al marge de les confessions religioses. De l'altra, l'objectiu final de la pràctica meditativa (el reconeixement i la vivència plena de la nostra naturalesa primordial) demana acceptar la dimensió transcendent de la nostra existència. En aquest sentit, un o altre ritual hi té cabuda, no queda necessàriament exclòs.

Pel que fa a la funció del ritual, la pregunta ens porta a concretar una mica la mena de ritual de què parlem. Abans de començar a meditar hi pot haver una invocació d'ajut per tal que la meditació vagi com voldríem que anés. Això significa usar alguna fórmula oral més o menys elaborada, en què es demana, a qui ens pot ajudar, la seva assistència. Aquest qui pot ser abstracte o prou definit, això dependrà de les creences o intuïcions particulars de cadascú. No té perquè anar adreçat a res extern a nosaltres. Per a moltes persones que mediten, el prec va cap al seu fons interior. Sigui com sigui, la invocació manifesta que som conscients que amb la voluntat sola no podem reeixir. Efectivament, la determinació i la constància són imprescindibles, però elles soles resulten insuficients per a assegurar l'èxit. Cal, també, que ens arribi la gràcia.

Atès aquest possible ritual inicial, s'entén que, paral·lelament, hi pugui haver també un cert ritual final. Concretament, una altra fórmula en què donem les gràcies a qui ens ha guiat durant la meditació. Allò important aquí no és agrair un ajut concret i palpable que hàgim experimentat, si és el cas, sinó expressar la nostra convicció que algú ens ha acompanyat bondadosament durant el procés.

Finalment, tant el ritual d'inici com el de cloenda poden anar acompanyats d'actes externs que els complementin, com ara, encendre una espelma al principi o bé acabar amb una reverència al final. Actes com aquests tenen un valor simbòlic que reforça les expressions orals que s'han utilitzat en cada moment.

Al meu entendre, doncs, seguir un cert ritual no és imprescindible a l'hora de meditar. Tot i això, ho trobo recomanable, un cop s'adapta bé al tarannà i els gustos de cadascú, perquè subratlla la importància que donem a la meditació i reforça la determinació i la confiança que hi posem en joc.