26 de juny 2016

Vida espiritual (I)

Allò que podem anomenar la vida espiritual, o la dimensió espiritual, no està separada de la vida quotidiana, de la dimensió pràctica de l'existència. La dificultat, un cop més, la crea un ús inadequat del llenguatge, de les paraules. Amb les paraules podem indicar distincions, i és adequat fer-ne quan estan justificades, però les distincions no han de crear separacions. Les distincions en el discurs poden ajudar-nos a ser més precisos, coherents o ordenats, però si elles incorporen separacions en la realitat, acaben generant uns conflictes i unes dificultats que no existien.

És en les accions més ordinàries, en la vida quotidiana, on s'ha de manifestar aquesta dimensió espiritual. Si ella queda restringida a un seguit de creences, lectures, rituals, oracions o meditacions, sense que s'expressi en les paraules, els actes i les actituds del dia a dia, serà només un posat, una ficció estèril.

En aquest sentit, una persona que es considera atea, però que manté una actitud compassiva i acollidora amb totes les persones que tracta, podem dir que viu una vida plenament espiritual (malgrat que no en sigui conscient, o fins i tot ho negui). A la inversa, qui es declara creient i seguidor d'una certa doctrina o filosofia, però que veu sempre els altres com oportunitats per aconseguir algun benefici, com adversaris o com éssers que li són indiferents, és una persona que no ha estat capaç encara d'anar més enllà de les seves pulsions i inclinacions més primitives.

En la vida espiritual, les paraules, els conceptes i les idees són importants. Però ho són, sobretot, perquè ens poden assenyalar la destinació, no pas perquè ens permeten desplegar una activitat intel·lectual engrescadora. A partir de cert punt, no té cap sentit quedar encallat en voler dilucidar tots els detalls, les múltiples preguntes i interpretacions que es poden plantejar. Els anys passen de pressa i les especulacions no tenen fi. Allò que de debò convé és posar-se a la feina tot seguit. Viure i experimentar la veritat que les paraules i les idees anuncien. Si esperem demostracions de validesa de les propostes espirituals no les assolirem pas en l'intel·lecte, només les podrem trobar en els canvis que arriben quan integrem les propostes en la nostra vida.

13 de juny 2016

Rendició

Alliberar-nos és sinònim d'anar abandonant totes les defenses que hem aixecat. L'alliberament complet demana que oferim de grat la rendició absoluta, incondicional.

Abandonar les defenses significa comprendre i assumir que no hi ha res a defensar, perquè allò més valuós en mi ho és, precisament, perquè no pot ser alterat ni destruït. No és a l'abast de les fúries del món. Rendir-se no vol dir, doncs, lliurar-se a la desesperació. Això és bogeria. La rendició espiritual és la confiança completa i indestructible en allò diví que hi ha en mi i que mai no m'abandona.

Significa reconèixer que hi ha moltes ocasions en les quals no sé què em convé, o no sé com actuar adequadament. En aquestes ocasions, la rendició s'expressa demanant ajuda a la veu interior perquè decideixi, em guiï i m'inspiri. I, tot seguit, fent-li cas, sense deixar cap marge per als dubtes. Malgrat que no sàpiga ben bé com duré a terme allò que m'indica, malgrat que no pugui preveure'n les conseqüències. Confiar plenament que el desenllaç serà el millor possible; que quan convingui, el gest i la paraula sorgiran a través meu de forma clara i decidida.

Si encara es mantenen alçades algunes defenses és perquè encara hi ha resistències (temors). Elles indiquen que hi ha àmbits o elements de l'existència que continuen sota el control de l'ego i que, per tant, volen mantenir-se separats de la voluntat divina. Aquesta separació, aquest intent d'erigir una voluntat personal que es creu que sap més, impedeix que es consolidi qualsevol progrés cap a una pau i una llibertat plenes.