La paciència i la compassió no s'aconsegueixen a través de la voluntat. Només es mantenen actives si hi posem energia, una comprensió clara i la capacitat de no veure'ns afectats personalment per allò que succeeix, la qual cosa vol dir poder-ho observar "des de fora de l'escena". Una qüestió immediata que sorgeix és com aconseguir aquesta energia, comprensió i capacitat d'observar. La proposta següent introdueix una dinàmica que ens pot ajudar força. Es divideix en dues fases: una primera fase de reconeixement i una segona fase d'acceptació.
Primer, el reconeixement de tot allò indesitjable, present o passat, que hi ha en mi. Sigui por, ressentiment, odi, enveja, cobdícia, pena, addicció, rebuig, sentiment de culpabilitat... Amb la meditació guanyem més consciència de nosaltres mateixos i més capacitat per a observar-nos i examinar-nos. Per tant, ella ens ajudarà a detectar aquells entrebancs que ens cal reconduir i aquelles ferides que ens cal cicatritzar.
Segon, l'acceptació plena de tot allò que hagi tret a la llum després d'haver-me examinat a fons. Acceptar-ho no significa que em sembli bé, no significa tampoc que ho hagi de guardar amagat en un racó. Significa que no ho nego ni ho condemno; en sóc conscient que és present, ara per ara, en allò que sóc. Aquesta segona fase pot demanar força temps i constància, implica una forma o altra de fer les paus amb el passat, amb nosaltres mateixos i amb els altres.
Totes dues fases poden resultar desagradables o doloroses, i fer-nos avergonyir davant del desori que descobrim en el nostre interior. Sigui com sigui, no les podem evitar. Sense haver-les completat no és factible situar-nos en condicions de ser pacients davant la contingència quotidiana, així com compassius amb els errors i els temors, tant si són nostres com si són aliens.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada