L'esperança és una dimensió de l'ànima i no depèn essencialment d'una mirada particular sobre el món.
L'esperança és una orientació de l'esperit, una orientació del cor. Transcendeix el món que experimentem i està ancorada més allà dels seus horitzons.
L'esperança, en aquest sentit profund i poderós, no és el mateix que la voluntat d'esforçar-se en projectes que clarament poden tenir èxit sinó que, més aviat, és l'habilitat de treballar per alguna obra perquè és bona, i no pas perquè té la possibilitat de reeixir.
L'esperança, certament, no és el mateix que l'optimisme. No equival a la convicció que la comesa acabarà bé, sinó a la certesa que té sentit dur-la a terme, al marge de quin sigui el resultat.
L'esperança no és, doncs, la confiança que quelcom tindrà un desenllaç adequat i això ens dona la força per actuar?
ResponEliminaGràcies.
Efectivament, en la visió de Havel, no és l'esperança ordinària que busca un resultat futur, l'obtenció d'allò que m'he proposat. No se centra, doncs, en un desig personal. Per a ell, l'esperança és la convicció que ara té sentit actuar d'una determinada manera amb vistes a un horitzó, independentment de quin sigui el desenllaç final. Podem dir que és una esperança que, a diferència de l'anterior, mai no queda frustrada perquè no demana res, és tota ella oferiment.
EliminaGràcies.