Coneix-te a tu mateix

Gnothi seauton era la inscripció misteriosa gravada al temple d'Apol·lo, a Delfos. Nosce te ipsum, va quedar en llatí. Coneix-te a tu mateix.

No sabem del cert què significava aquesta expressió per als grecs d'aquella època. És prou ambigua com per admetre més d'una interpretació. Tant pot convidar a descobrir els trets del meu jo psicològic (qui he arribat a ser), com la meva veritable naturalesa no personal (què sóc). Sigui com sigui, i fos quin fos el seu origen, el convit el trobem formulat en una de les arrels gruixudes de la nostra cultura.

En la meditació aquest lema també ocupa un lloc central, entès, és clar, en el segon dels sentits apuntats abans. Allò destacable aquí és el camí que la meditació proposa per dur-lo a terme: per a conèixer qui sóc he d'oblidar qui he arribat a ser. He d'ignorar que hi ha un qui per poder-me ocupar només del sóc, sense cap determinant afegit. En certa manera, doncs, és un camí en què m'acosto al coneixement cercat a mesura que relativitzo allò que creia fonamental, constitutiu en mi. He de ser capaç de desaprendre.

Desaprendre és una paraula que ens sona estranya, té la connotació d'una pèrdua o un malbaratament. Ens resistim molt a qüestionar (i més encara, abandonar) allò que hem obtingut i acumulat, allò que potser ens ha costat prou temps i energia. Tal vegada, però, aquesta paraula no ens hauria d'estranyar tant, no l'hauríem de témer tant. Perquè d'això es tracta, no? D'una altra por. I és el cas que, sovint, preferim la falsa seguretat a la llibertat autèntica.

El coneix-te a tu mateix ens demana un cert coratge: una disposició de la ment i del cor que ens permeti deixar ser i deixar anar, sense temor ni recança.