Entendre i actuar

Hi ha molts cops en què, malgrat que veiem clar què és allò que més ens convé, no ho fem. Fins i tot, a vegades, actuem obertament en contra d’allò que creiem que és el nostre interès. Deixem aquí de banda aquells casos en què renunciem al nostre benefici per tal de protegir un altre benefici extern que considerem prioritari, com ara el dels petits o grans sacrificis que fa una mare o un pare pels seus fills. Ens referim, doncs, a aquelles situacions no patològiques en les quals, sense cap necessitat de respectar una obligació superior, actuem a consciència perjudicant-nos nosaltres mateixos. Com és possible això?

Resulta que per a poder passar a l’acció no n’hi ha prou amb una comprensió intel·lectual de quin ha de ser el camí a seguir. Podem reconèixer-lo i, tot seguit, girar-nos per prendre'n un altre. Entendre és necessari, però no és suficient. A aquesta comprensió formal li cal força per empènyer cap el seu objectiu sense vacil·lacions. O, dit d’una altra manera, la decisió es troba amb altres forces més grans i oposades que la desvien. La inèrcia de molts anys, que ens fa creure que hi ha coses nostres que no es poden canviar; el què diran els altres; la por que no ens entenguin i que ens deixin de banda o se’n riguin; l’ansietat davant la incertesa associada a què ens trobarem després, etc. Totes elles són forces que tornen estèril el convenciment en què confiàvem.

Una de les vies és ampliar i aprofundir la comprensió per tal que no quedi afectada per l’envestida de les forces que s’hi oposen. Però aquest reforç no pot venir a través d’una nova insistència en la dimensió intel·lectual, perquè no és pas el cas que ens faltin bones raons o arguments prou convincents. Més aviat convé que obrim ―ens obrim a― una altra dimensió de la intel·ligència, una que ens ajudi a fer el salt desitjat. Aquesta nova forma de comprensió és més intuïtiva i espontània, prescindeix dels conceptes, les anàlisis i les distincions. Sorgeix, en primera instància, d’un coneixement millor de nosaltres mateixos i no pas d’una estimació més detallada del cas en què ens trobem.

Considerem un exemple: la possibilitat d’ajudar una persona que ho necessita quan és al nostre abast de fer-ho. Podem tenir ben assumida la idea abstracta que cal ajudar sempre que sigui possible, que aquest comportament serà bo per a la persona necessitada i, també, per a nosaltres mateixos. No obstant això, davant d’un cas concret amb què topem poden sorgir moltes excuses per no actuar així: ja ho farà algú altre, no la conec de res, no em puc entretenir ara, ja tinc prou maldecaps, si ho faig hauré de donar explicacions, avui ja he fet prou pels altres, acostar-me a aquesta persona em resulta desagradable... I no l’ajudem.

Si hem arribat a la conclusió que cal ajudar perquè ens ho han repetit molts cops, o perquè forma part d’un sistema de creences que hem anat incorporant perquè ens fa sentir bé, quan arribi el moment és ben fàcil que desviem la mirada cap a un altre costat. L’alternativa passa per haver-nos arribat a descobrir i acceptar nosaltres mateixos com a éssers fràgils i necessitats. A partir d’una comprensió clara de la nostra naturalesa ja podrem fer el pas de reconèixer aquesta mateixa constitució en totes les altres persones i els altres éssers que ens acompanyen. D’aquí sorgeix de forma natural i immediata l’acció ―no la decisió, perquè ja està tot decidit― d’aturar-nos i no defugir la mirada que ens interpel·la.