La ment està habituada a no parar mai. És per això que quan volem imposar-li el silenci propi de la meditació s'hi resisteix de totes les maneres en què sap fer-ho (imatges, discursos, pensaments, records, melodies...). El monòleg interior és una de les estratègies més eficaces de distracció. Es comença a formar en la ment una frase qualsevol i, sense adonar-nos-en, hi quedem enganxats; la seguim i la deixem que creixi fins que es desenvolupa una idea. Aquesta idea pot ser ampliada, perfilada, rebatuda, contrastada, i moltes altres coses més. En qualsevol cas, ja estem ofuscats, es posen en marxa tot de pensaments que tapen i oculten allò que volíem, que no era altra cosa que meditar. L'astúcia de la ment fa que a vegades aquestes primeres paraules del monòleg estiguin centrades en la pròpia meditació, de manera que l'inici de la distracció ens costa més de detectar. Per exemple, "He de seguir respirant així", "No m'he de distreure més", "Ara sí que vaig bé", i altres de similars.
No cal insistir gaire en què aquests monòlegs s'han d'avortar com sigui i al més aviat possible. Si estem prou centrats en la meditació, la formació de les primeres paraules ens alertarà de seguida i podrem reaccionar tallant la frase en sec mentre enfoquem de nou la ment en les sensacions que acompanyen l'entrada i la sortida de l'aire mentre respirem. Si veiem que això no és suficient, si la ment insisteix a formar alguna frase, podem respirar a fons i amb plena consciència dos o tres cops seguits; això serà suficient per a trencar el discurs incipient. També ens pot ajudar "inspirar" el pensament que destorba i "deixar-lo anar" amb l'aire que expirem. Si repetim aquest procés dos o tres cops és molt probable que desaparegui el pensament. Tot i això, és important subratllar que no és greu que apareguin aquests intents de sabotatge per part de la ment, els atacs, tot i que afeblits, poden continuar durant molts anys, encara que meditem; allò que hem de procurar en tot moment és detectar-los a la primera i defugir-los de pressa.
Una bona manera d'avaluar el progrés és imposar-se un interval de temps durant el qual es vol ser capaç de retenir la ment centrada en les sensacions que origina la respiració. A mesura que això s'aconsegueix es pot anar ampliant aquest interval de temps de forma progressiva. Qui comença a meditar haurà de fixar intervals curts, de dos o tres minuts, i anar-los ampliant segons els resultats assolits i la resistència amb què es trobi. Inicialment, doncs, serà molt poc temps, però allò que importa és la qualitat d'aquests minuts, i no pas la quantitat. Fins on cal arribar allargant el temps? No hi ha un objectiu establert, però qui aconsegueix mantenir una hora en aquest estat s'entén que ja es troba en condicions d'accedir a una nova fase en la via de la meditació. De totes maneres, no es tracta mai d'una cursa ni d'establir comparacions. Cadascú, en cada època de la vida, treballa amb les circumstàncies i les capacitats que té. De tot plegat es derivarà un ritme o altre en els avenços.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada