Acceptació

Si entenem la meditació com un recurs per a canviar o millorar algun aspecte nostre que no ens agrada podem trobar-nos en una contradicció irresoluble. Abans de considerar-la, cal aclarir que aspirar a transformar-nos en una direcció que ens sembla bona (desitjable per ella mateixa) no té res de reprovable. Tot al contrari, aquest anhel reflecteix el potencial indubtable que els éssers humans tenim per orientar la nostra vida, malgrat els condicionants que hem rebut i les circumstàncies en què ens trobem. Dit això, la possible contradicció apareix quan se'ns diu que en la meditació ens cal “acceptar, sense jutjar, tot allò que sorgeix en la ment”.

Si la meditació volem que ens serveixi per a créixer d'alguna manera, ¿com podem acceptar i no valorar com a indesitjables tots aquells pensaments que manifesten precisament allò de què ens volem desfer? ¿Com treballarem per aquesta millora si no afrontem el problema? I el cas és que, pel propi concepte de meditar, mentre meditem haurem de defugir tota anàlisi. Sembla, doncs, que la conclusió és clara: la meditació no ens serveix. La dificultat, dèiem al principi, rau en haver transformat la meditació en un mitjà. Però resulta que en la meditació no hi ha problema i, per tant, no hi pot haver enfrontament. Si deixem de banda aquesta instrumentalització podrem adonar-nos que la meditació sí que ens pot ajudar en aquest creixement a què aspirem. Ara convé referir-nos a l'acceptació.

En el context de la meditació, quan diem que ens cal “acceptar, sense jutjar, tot allò que sorgeix en la ment”, no estem pas afirmant indirectament que ja ens està bé allò que ha sorgit. Però tampoc no estem afirmant que ens està malament. No estem afirmant res. El pensament d'allò indesitjable ha sorgit en la ment, i ens pot despertar angoixa, irritació, vergonya, dolor... Si hem anat asserenant la ment podrem observar-lo sense que ens arrossegui amb emocions incorporades, amb anàlisis o amb judicis. Ens adonem d'allò que està present i que té a veure amb nosaltres, però ho veiem sense agitació, com una imatge projectada o penjada en una paret. Podem resseguir-la amb la mirada i fixar-nos en els detalls. Tan punt retornem a la respiració el pensament es dissol.

En aquest procés en què hi ha hagut acció sense reacció ens hem adonat de quelcom que ens havia deixat empremta (per això la ment ha estat capaç de servir-se'n). Dit en altres termes, hem reconegut el rastre d'allò que no va poder fluir —com tantes altres coses que sí que flueixen en nosaltres— sinó que va quedar encallat en la consciència. És a través de la constatació d'aquesta manca de realitat que la meditació contribueix a netejar el rastre, tot permetent que es desencalli i flueixi. A mesura que això es va aconseguint perd suport, per falta de base, la convicció que tenim alguna cosa per canviar o millorar. Més que no pas millorar, ens cal descobrir allò que sempre ens acompanya.