No coneixem cap cosa que existeixi únicament i exclusiva per ella mateixa, des d'ella mateixa, tret que algú volgués esmentar l'univers. Però l'univers no és una cosa, sinó que identifica el tot que, en part, coneixem. No hi ha, doncs, cap existència plenament autònoma, sinó que sempre apareix relacionada —de maneres diverses— amb altres existències. Tant li fa si parlem d'una pedra, d'un arbre, d'una guineu o d'una estrella. Igualment passa si considerem una ona, una flaire o un pensament. Totes aquestes coses han sorgit gràcies a d'altres i, mentre existeixen, ho fan interactuant amb altres.
L'existència humana no n'és una excepció. Cada ésser humà és una vida (compte! no té una vida, perquè, qui la tindria i des d'on?) relacionada amb moltes altres vides, humanes i no humanes. Entre les humanes, tots els seus antecessors genealògics i totes les persones amb qui es troba, conviu o de qui depèn. Entre les no humanes, per exemple, tots els éssers dels quals s'alimenta, l'aire, l'aigua, la llum del Sol... La font comuna, originària de totes aquestes existències humanes i no humanes, de la qual provenen i en la qual es mantenen, és allò que aquí anomenem Vida. Les existències o vides les considerem com desplegaments o manifestacions de la Vida; aquest és el nom que posem a l'àmbit on totes les relacions s'esdevenen.
En la meditació, la Vida és fonamental, perquè s'entén que l'autoconsciència (la consciència que tenim de nosaltres mateixos com a vida) és possible gràcies al fet que la Vida s'expressa de manera particularment intensa, plena, en els éssers humans. Quan meditem tenim oberta la possibilitat d'intuir en el nostre si aquest observador silenciós d'allò que arriba a la consciència. Un cop més, tal com ens passa sovint amb la meditació, aquest no és un fet que es pugui demostrar amb paraules corrents ni amb cap llenguatge sofisticat. Però tampoc no és una fe, és una vivència que només es pot arribar a copsar a través de l'experiència personal.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada