Actuar sense jutjar

Els judicis, les valoracions, els gustos, les preferències, les opinions, les creences i les ideologies, tot plegat està present de moltes maneres en la llengua de què ens servim i a qui servim. Per tant, també es manifesten tothora en el pensament. Essent així, com podríem viure sense jutjar?

En cada acte conscient, triem; és a dir, d’alguna manera i fins a un cert punt (qui sap fins on arriba la nostra llibertat?) elegim allò que ens sembla preferible. Com podríem viure, doncs, sense escollir?

Quan jutgem introduïm dues afirmacions. Primera, que les coses són d’una manera determinada i, segona, que aquesta manera és bona, correcta, adequada (o els seus contraris, dolenta, incorrecta, inadequada). Però el cas és que no podem eliminar tots els dubtes i la ignorància que envolten tant la primera afirmació com la segona. No és possible actuar sense recórrer a alguna guia, però sí que és possible actuar sense guiar-se per judicis. Quines poden ser aquestes guies alternatives? La comprensió i la intuïció. Podem actuar a partir d’haver comprès la situació i, també, a partir d’allò que veiem directament que el cas present demana. De fet, sovint els arguments arriben després de la comprensió i la intuïció, per a justificar-les formalment. Així podem quedar més tranquils amb la decisió presa.

Tornant a allà on hem començat, no jutjar comporta abandonar temporalment les paraules, evitar la interferència de tots els pressupòsits que incorporen. Implica actuar després d’haver observat amb prou atenció i equanimitat, però sense afegir-hi qualificacions ni discursos. És difícil aquest no jutjar, però tenim oberta la possibilitat de fer allò que calgui sense cap necessitat de condemnar res ni ningú. “He tornat encara, amb tota l’ànima, a conèixer, a investigar i a cercar la saviesa i la raó de les coses, i he après que la maldat és estupidesa, i l’estupidesa, follia.” (Cohèlet 7, 25). 

En darrer terme, el no jutjar és una actitud. No equival a cap posicionament filosòfic sobre la idea de justícia o la seva utilitat social. La meditació ens porta cap el descobriment i l’adopció d’aquest silenci actiu. Un silenci que ens permet i ens obliga a actuar per nosaltres mateixos, sense recórrer a excuses ni a les consignes proclamades per una tribu o altra.